Cartas de los lectores

Amb aquest escrit volem mostrar la nostra defensa de l'actual projecte lingüístic, aprovat pel Claustre de Professors i també pel Consell Escolar del centre, que és encara vigent i que preveu el català com a llengua vehicular del nostre centre educatiu.El projecte lingüístic partia de la constatació de la realitat sociocultural i lingüística del centre i de la normativa actual. El projecte té molt present els estudis sobre usos lingüístics fets en aquest mateix centre per la Comissió Lingüística sobre un gruix prou considerable de mostres anuals que duim a terme des de fa més de 10 anys amb enquestes als nostres alumnes sobre l'ús de les llengües al centre.Una de les línies directrius del nostre projecte lingüístic parteix del fet que el català és la llengua vehicular, planteja que "serà l'eina principal que pot fer del català la llengua d'acollida i la llengua de cohesió social, la llengua comuna de la nostra comunitat". Aquestes intencions queden reforçades si constatam les conclusions que en podem treure del resultats dels estudis esmentats i de la nostra pròpia experiència educativa:

En general, els al·lots i les al·lotes, al final de d'escolaritat, utilitzen ambdues llengües oficials en qualsevol situació amb facilitat i eficàcia semblants; dominen dues llengües com a mínim.

L'ús de la llengua catalana com llengua vehicular a l'ensenyament ha permès que tots els nostres alumnes la coneguin i l'emprin amb normalitat. Tot i així, l'ús d'aquesta entre l'alumnat i en situació de grup continua essent minoritari.

El coneixement i l'ús de la llengua catalana, pròpia de la nostra comunitat permet als nouvinguts esdevenir membres d'aquesta, apreciant la riquesa de la cultura que han adoptat sense renunciar a la seva pròpia.

Consideram que l'escola ha de ser una plataforma de normalització i de convivència i que la llengua catalana encara necessita ser l'eix normalitzador com fins ara ho ha estat, ja que la protecció de l'ús del català, sense perjudici del coneixement del castellà, ha de poder continuar essent present i valorada socialment. Estaríem en contra de plantejaments que es fessin enfora d'aquests objectius.

Defensam allò que ha vertebrat la nostra forma d'entendre l'enfocament lingüístic i les feines que feim per aconseguir el coneixement del català des de PALIC, la Comissió Lingüística i des de tots els estaments del centre en general, sense oblidar la part administrativa del centre i l'ús habitual de la llengua catalana en les comunicacions internes i externes.

Desitjam poder continuar un projecte que consideram coherent, en el qual creim i que ha produït bons resultats tan a nivell acadèmic, com sobretot de cohesió social.

CONSELL ESCOLAR
DE L'IES CAP DE LLEVANT
Maó

-------------------------------

CEIP Sant Lluís, en defensa del nostre projecte lingüístic

Amb aquesta breu reflexió volem manifestar públicament, i en especial a les famílies del nostre Col·legi, que estem molt satisfets del Projecte Lingüístic vigent al nostre Centre, on el català n'és la llengua vehicular.Ha estat una gran eina d'integració i de normalització al nostre poble. Ens omple de goig veure com, sense cap mena de problema, infants i mestres ens podem comunicar amb tota normalitat utilitzant la nostra llengua.Ens ha permès avançar, tranquil·lament, cap a l'objectiu principal que il·lumina la llei de Normalització Lingüística vigent: els infants, en acabar l'ensenyament obligatori, han de conèixer i emprar les dues llengües oficials a la nostra Comunitat (català i castellà); les proves de diagnòstic que es fan a 4t nivell de Primària, així ho demostren.

També ens ha permès desenvolupar, amb prou èxit, les estratègies adequades per fer front a un altre dels grans reptes actuals: l'aprenentatge de l'anglès com a llengua estrangera.

Però estem molt preocupats: esperonen les famílies a elegir la llengua d'aprenentatge i ens diuen que hem de canviar, que a les aules hem d'atendre dues llengües d'aprenentatge alhora. Però no ens informen de com ho hem de fer. Amb quins recursos comptarem? Quan podrem començar a planificar el proper curs? Quants mestres hi haurà dins cada aula on s'hagin d'atendre infants amb dues llengües d'aprenentatge diferents?...
D'entrada, el procés de matrícula, on les famílies poden optar a l'elecció de llengua, ha estat molt confús i estrany: s'ha començat tard, les informacions han anat arribant escalonades (la darrera el dia 16 de maig, dos dies després d'haver començat), els centres no hem tingut temps de preparar adequadament l'explicació del nostre Projecte Lingüístic i els seus resultats, les famílies (ho hem comprovat en directe) no tenen suficient informació del que representa l'elecció de llengua d'aprenentatge, ...

A més, hem escoltat com representants de la nostra Conselleria han afirmat, entre d'altres coses, que només és una qüestió d'esforç per part dels mestres, que a les escoles podrem utilitzar el professorat +1 per aquestes tasques, i que, potser, una vegada analitzats els "nombres" podrem rebre algun tipus de suport. Però no, no és un problema d'increment de l'esforç, ja el fem, l'esforç, i el seguirem fent!, però ens preocupa que s'hagi pres una decisió tan important sense cap mena de diagnòstic de la situació, sense cap tipus de debat, sense propostes de solucions, sense tenir en compte, per exemple, que fins ara el professorat +1 desenvolupava una tasca molt important a l'hora d'atendre la diversitat d'alumnes que poblen les nostres aules i les seves necessitats. A partir d'ara, com ho farem?

Ens volem manifestar per una escola pública de qualitat i un projecte lingüístic propi, elaborat i adaptat per la comunitat educativa de la nostra escola.

Claustre del CEIP Sant Lluís

-------------------------------

Vampirolandia, capítulo II

Del anterior capítulo.
–Vampirolandia se convirtió en un crepúsculo, un desolado país de muertos, de moribundos, de almas en pena y gente mortecina, que se arrastraba desangrada con los bolsillos hechos trizas, huyendo hacia fronteras de territorios vecinos…Con la yugular de la cartera abierta en canal, los refugiados fueron acogidos por sus vecinos sin demasiado entusiasmo. Sabían de las calamidades que habían padecido, se sentían solidarios con su sanguinolenta derrama, pero al mismo tiempo estaban atemorizados por las historias que a sus oídos llegaban del otro lado de la frontera. Las ciudades habían sido convertidas en necrópolis, donde los olores a difuntos económicos se expandían por doquier. Los chupasangres, andaban rabiosos en búsqueda de infelices para venderles las últimas participaciones preferentes. Los licántropos se regodeaban entre las heces de los desahucios hipotecarios. Todo era lúgubre, todo era defunción. No quedaban recortes que no hubieran sido esquilmados hasta la última gota, ni pensión, ni educación que no fuera privada e impartida en los tanatorios.

Quien podía asegurar, ahora, con el país vecino completamente necrosado, que no serían quizá los próximos escogidos para saciar el voraz apetito de los descendientes de Nosferatus y ver convertir sus ahorros, como los de aquellos pobres infelices, en espectros, en zombis malvivientes o malmurientes, que para el caso, es lo mismo.

Un escalofrío corrió por sus venas aún henchidas, calientes…apetecibles. Justo en el punto óptimo de drenaje. Poco a poco el espanto les fue invadiendo, debían de hacer algo antes que la prima de riesgo se diera cuenta. Van Helsing hacía años que había fallecido, los caza-fantasmas eran demasiado ridículos, Buffy la caza-vampiros estaba embarazada y Black no era de fiar, demasiado político.

Las autoridades ante el creciente temor se decidieron a declarar, de una vez por todas, los déficits ocultos. Aquello fue la repanocha económica. El aquelarre anunciado. La incertidumbre creciente. Trompetas de réquiem sonaron al viento anunciando lo tan temido. Delegados de Vampirolandia habían estado agazapados, desde hacía mucho tiempo, sorbiendo y sorbiendo en silencio, sin recato ninguno el dinero público.

Aullidos de desesperación se escucharon en aquella lúgubre noche, mientras alas de vampiro se observaban recortadas a la luz de la luna.

Entonces, los ciudadanos presos de pánico, en un último intento, se agolparon ante los bancos, dispuestos a sacar sus ahorros.

Un grito de terror sonó al unísono.

¡Aaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhh…!
Las puertas estaban incomprensiblemente cerradas.

Y chupetín, chupetazo este cuento de vampiros se ha acabado.

Jordi Viola
Alaior

-------------------------------

Una frivolitat política anomenada "desprotegir"

En la nostra vida quotidiana estem contínuament realitzant accions de protecció. Ens autoprotegim, protegim els nostres fills, els nostres interessos, el nostre patrimoni, la nostra salut, la nostra imatge, la nostra intimitat...i fins i tot les nostres possibilitats de futur.En aquest darrer sentit, aquest futur esta lligat al potencial i als recursos naturals dels entorns en què ens desenvolupem, i per tant emprenem accions socials de protecció que permetin tenir cura d'aquests valors comuns, i obrin debats socials i polítics que generen accions de jurisprudència per la protecció d'aquests espais, assegurant així que puguin ser utilitzats de manera perdurable i no malversats en interès d'uns pocs.Però vet aquí que un dia, alguns que han rebut l'encàrrec de vetllar pels interessos comuns de tota la societat, decideixen eliminar la protecció dels bens comuns i decideixen "desprotegir". Això sí, sense fer enrenou i per decret llei en via d'urgència per no tenir que explicar-ho prèviament a ningú.

I enfront d'aquest desencert i d'aquest nivell tan baix de comportament en vers la confiança de la societat i del propi sector social que els ha elegit com a representants, jo em pregunto:

Quina raó pot existir per desprotegir frívolament allò que fortes raons i debats de consens varen decidir "protegir"? Quina raó pot justificar una desprotecció del patrimoni de tots, feta amb caràcter d'urgència i d'amagat del previ coneixement social?

Si analitzem el primer interrogant, ens adonarem que, per eliminar la protecció d'allò que raonadament es va decidir conservar en interès del bé comú, cal argumentar els motius de manera prèvia i profunda.

L'anàlisi del segon interrogant, ens porta a pensar que la rapidesa i el secretisme amb què s'ha volgut actuar només poden respondre a un esnobisme frívol (desprotegir per desprotegir) o bé a secrets inconfessables que van en contra dels interessos comuns.

Però aquests dos interrogants encara ens obren la porta a una tercera incògnita. A qui poden beneficiar aquestes actituds?

Si considerem la quantitat de sòl que encara resta per poder urbanitzar, la quantitat de immobles en venda, i la feina feta en aquestes promocions que encara està per cobrar, penso que la desprotecció de més sòl i d'àrees naturals protegides solament pot beneficiar algun sistema especulatiu que generarà riquesa puntual per a algú, a base de malvendre i destrossar un potencial natural que actualment genera prestigi i negoci turístic per a tots, a l'hora que provocar més consum de recursos, alguns d'ells ja escassos i en mal estat, com és el cas de l'aigua.

En realitat voldria creure, amb tota la meva voluntat, que el fet de "desprotegir" respon a algun plantejament ben intencionat encara que mal concebut, i que l'actitud no obeeix a cap malifeta especulativa emparada per un sistema "berlusconià" de manipulació de les lleis.

En tot cas, penso que semblaria més assenyat deixar les proteccions tal com estan i plantejar públicament i cas per cas propostes que puguin ser d'interès per tota la societat menorquina, consensuant prèviament si aquesta societat creu que val la pena desprotegir alguna cosa en concret per tirar endavant la iniciativa. Com a mínim el procediment seria més transparent, més democràtic, i segur que més efectiu per a l'interès general i evitaria mal pensar en vells comportaments polítics irregulars.

Esperem que el seny i la reflexió s'imposin, i la rectificació d'aquestes accions esdevingui immediata, per tornar a portar novament les accions polítiques al debat social i centrades en propostes concretes de futur que permetin continuar situant Menorca com un punt de referència mundial en aquest nou ordre de sostenibilitat, tant econòmic com de valors humans, morals, culturals i polítics.

Eduard Furró i Estany
Es Castell

-------------------------------

Un malalt mental i sense bromes

Solec veure sèries d'aquestes d'humor i aquests dies mirant la tele (greu error per part meva, jejeje) m'ha envaït un gran sentiment de tristesa. Dues sèries feien esquetxos sobre algú que tenia una malaltia mental.Una d'elles era una mare que la seva filla no patia cap malaltia mental, senzillament la filla estava embarassada i volia donar el fill en adopció, la mare no estava d'acord i per fer canviar d'opinió als pares adoptius, els hi deia que la seva filla patia una malaltia mental que havia estat ingressada però que ja li havien donat l'alta i que a hores d'ara ja podia emprar els ganivets. Després de dir això, la filla sortia amb un ganivet a la mà dient que ja estava a punt el sopar. Els possibles pares adoptius marxaven horroritzats i morts de por. La següent era un esquetx d'un altre sopar d'una família amb una germana que acabava de sortir de l'hospital, la dona tenia una forma d'actuar bastant peculiar i desequilibrada i es dedicava tot el sopar a jugar amb un ganivet de plàstic, mentre la seva família deia que li havien tingut que suprimir els ganivets, però que amb la medicació estava bastant controlada. És lamentable els pocs recursos e intel·ligència, falta de bondat i empatia amb la manera que tenen de caure en fer broma fàcil, la veritat és que encara em sorprèn que suposadament gent que triomfa en un àmbit, com pot ser el dels guionistes estiguin tan mancats de recursos, em cansa, em cansa molt, veure com són tractats els malalts mentals. No em fan gràcia les bromes poc intel·ligents amb les que es barregen sentiments que per a la majoria de la gent sembla que no tinguin importància.

Suposo que no són mares, pares, fills/es, germans/es, cosins/es, tiets/es, amics o amigues de ningú que tingui cap malaltia, sinó no seria possible fer broma, com en fan de certes problemàtiques. No serien, ni de bon tros capaços de fer broma, com fan sobre treure ganivets o qualque cosa amb la que es puguin fer mal, si sabessin el que es pateix quant tens algú del teu entorn amb època de crisi, i per desgràcia no ho és una broma, és ben real la por que tens de perdre a la persona que tu estimes tant, l'angoixa que et crea un dia rere l'altre, la por que se't fica al cos, la necessitat d'estar a qualsevol moment al costat de la persona malalta per no fallar-li i el dolor que et neix de les entranyes i no atura, t'envaeix fins i tot els somnis, no tens un minut de descans, i lo pitjor no és això, no!!! Lo pitjor és veure que el teu grau de patiment no arriba ni a poder-se comparar amb el dolor que sent la persona afectada. No, suposo que no coneixen a ningú que sigui un malalt mental, a mi em seria del tot impossible fer bromes tan simples, insensibles i poc intel·ligents. Però el més trist no és això, més trist encara és que aquesta gent, que fa aquests "intel·ligents esquetxos" arriba a molta gent, i encara que ens pensem que no, a la societat queda l'esquetx graciós dels ganivets. Ells tenen una eina molt grossa per arribar a la gent, jo no, i la imatge que queda d'un problema ben real, no són les nits de patiment i angoixa, no arriben les converses que et tornen boja per la sensibilitat que desprèn el malalt que tens al costat, jo no puc arribar a molta gent.I després de l'època de crisi què queda?Els ulls, les mirades que rep el malat del seu entorn, por, desconfiança i l'impossibilitat que tenen d'expressar cap idea, perquè d'entrada, la gent li treu el dret d'opinar i ja ni tan sols escoltant el que ha de dir, deixa de tenir cap pes la seva opinió, les seves inquietuds i les seves expectatives. He vist tants ulls així, tantes mirades... i jo em demano, què és el que ens passa? Com podem fer més cas d'una caixa tonta que només té la intenció d'entretenir, abans que dels ulls que tenim davant?

Lidia Bubaré
Associació Bipolars de Menorca
Es Castell