TW
0

Cap a on anamen educació?

Aquest ha estat un dels cursos més convulsos que jo recordi quant a educació, i les perspectives per al curs venidor tampoc son molt bones, ni quan parlam de les Illes Balears ni tampoc quan ens referim a Espanya en general. Però no tot és un problema econòmic com es podria pensar, sinó que és, al meu entendre, una qüestió de saber on anam i de tenir les idees clares. Per desgràcia, el que veim ens deixa sumits en una mar d'incògnites i de desconfiança en el futur que pot costar molt car a la generació que ara és a les escoles i els instituts.Els retalls en educació i sanitat ja els coneixem i ens faran prou mal, però el que desconeixem és el full de ruta, si és que n'hi ha, i també el destí on volen arribar els que estan davant de la gestió d'aquests dos importants àmbits de vida per a la ciutadania. Dic que no estic segura de que hi hagi un full de ruta després veure com està actuant la Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats a la nostra Comunitat Autònoma. La de Sanitat, benestar Social i Família també, però això ja seria motiu d'un altra anàlisi.Vull posar l'accent en la Conselleria d'Educació i Cultura perquè és l'àmbit de la meva responsabilitat parlamentària i el que estic veient no m'agrada gens. Diran que és normal perquè els socialistes i els populars estem molt distanciats ideològicament en aquest camp, i és cert, però jo ja no parl d'ideologia, jo el que discutesc és la gestió pura i dura.

Algú em sabria dir perquè s'ha armat l'embolic que s'ha armat amb la qüestió lingüística a les escoles?. No podrien haver complit la sentència delTSJIBde la que tant parlen (i que no han volgut recórrer) donant solució a peticions concretes d'estudiar en castellà, si és que se'n presentaven? Però no, han organitzat un problema innecessari, han sumit en laintranquil·litattant a professorat com a pares, per no tenir clara la gestió de la llengua en unes centres docents que ja tenen els seus propis projectes lingüístics aprovats per la seva comunitat educativa. I això es remata amb la carta que la Conselleria ha enviat, una vegada conegut el poc ressò que ha tingut la petició d'ensenyament en castellà, als progenitors com insistint en que facin la seva elecció. És que no tenen res més que fer a la Conselleria en uns mesos en que han de tancar un curs i preparar l'inici del proper?

És per aquest motiu que no és únicament la mala gestió de la qüestió lingüística el que ens preocupa sinó la gestió en general d'aquest curs a punt de finalitzar i, en particular, de la preparació del curs 2012-2013. Un curs del qual s'haendarrerittant el període d'admissió que els centres docents encara no saben quants grups tindran quan es posin en marxa els retalls anunciats d'augment de ratios i d'hores efectives de classe per al professorat, per tant, encara no s'han pogut fer les quotes de professorat; un curs en el que tampoc s'han fet públiques les instruccions de funcionament, cosa que el PP es va comprometre a fer el mes de gener de cada any; un curs en el qual la jornada lectivad'ESOuns dies té 32 hores setmanals, uns altres dies en té 30 hores i després torna a tenir 32; un curs en el qual s'estan fent lespreinscripcionsuniversitàries sense saber què costaran les matrícules; un curs en el que la Conselleria no ha estat capaç de fer un calendari de pagament dels doblers que deuen a les escoles tant de l'assignació corrent com dels serveis complementaris; un curs en el que no sabem què passarà amb l'alumnat que té més dificultats d'aprenentatge i que no tindrà reforç educatiu mentre que un alumne que ha elegit el castellà sí que el podrà tenir; un curs, finalment encara que no exclusivament, en el qual el Consell Escolar de les Illes Balears quedarà fet una pantomima perquè no pugui denunciar el que està passant.

A qui li pot estranyar la mobilització que hi ha en el món educatiu? No és qüestió de doblers i de crisi econòmica, no.

Cristina Rita
diputada socialista
en el Parlament de les Illes Balears

----------------------------------------

Contestación al Menorca Bàsquet y al Voley Ciutadella

Mis declaraciones públicas en las que afirmaba que, si por mí fuera, no daría ni un euro al Menorca Bàsquet ni al Voley Ciutadella para sus equipos de primera, han levantado la lógica polvareda entre las directivas y aficionados de ambos clubes.Unas declaraciones que nacen, sin embargo, desde la responsabilidad, el sentido común y desde el convencimiento de que es lo mejor, a mi entender, para los intereses de los menorquines. Soy de la opinión de que hoy no nos podemos permitir el lujo de financiar un equipo de ACB mientras se tienen dificultades para pagar los traslados de enfermos, o se están quitando clases de refuerzos en las escuelas. Algunos dirán que esto es demagogia. En absoluto es demagogia. El dinero es el que es. Si se pone en un sitio, se quita de otro. Todo lo que se gasta en una cosa se deja de gastar en otra.El dinero público, que la exministra socialista Carmen Calvo decía que no era de nadie, sale de los impuestos que pagamos entre todos. Y ese dinero de todos se tiene que administrar buscando siempre el bien común y no el bien particular.

La forma de hacer política anterior, en la que las administraciones concedían a los clubes unas determinadas ayudas, que después no podían pagar, no se puede volver a repetir. No es de recibo que el Voley Ciutadella, por poner un ejemplo, todavía no haya cobrado las ayudas de las temporadas 2010-2011 ni 2011-2012, precisamente como consecuencia de esa política de querer quedar siempre bien, prometer lo que no se tiene y después, no poder pagarlo.

Los responsables de ambos clubes confunden la defensa de Menorca con la defensa de los intereses particulares de sus entidades. Son cuestiones totalmente distintas. Seguramente los intereses de los menorquines disten mucho de los intereses del Menorca Básquet o del Ciutadella Voley. Mi obligación es tener una visión de conjunto y no defender los intereses particulares de nadie.

Mi opinión contraria a financiar con dinero público un equipo de élite responde a una cuestión de principios. Desde mi modesta opinión, creo que en estos momentos el escaso dinero público se debe administrar con mucho mayor rigor y con un orden de prioridades muy bien definido. Y lógicamente, sigo pensando que financiar con dinero público un equipo en la ACB es, para Menorca, un lujo que, en estos momentos, no nos podemos permitir.

Quizás los responsables del Menorca Basquet piensen que tener un equipo en la ACB sea más prioritario que otras cosas. Yo, en cambio, opino que hay muchas prioridades a las que dar respuesta, antes que financiar un equipo en la ACB. Ambas opiniones son legítimas, por supuesto, pero pienso que mi opinión responde mejor al sentido común y al sentir mayoritario de los menorquines.

Mi opinión es que los equipos deportivos, actividades culturales, espectáculos, etc. tienen que intentar autofinanciarse. No se puede recurrir permanentemente a la administración para que ésta les saque las castañas del fuego. La cultura de la subvención ha tocado a su fin y parece que algunos todavía no se han enterado. Mis declaraciones, aunque dirigidas al Menorca Basquet o al Voley Ciutadella, no se circunscriben solo a ellos, sino que me refiero a cualquier entidad social, deportiva o cultural, así como a actividades que organizan los propios ayuntamientos. Es imprescindible buscar la autofinanciación pues el recurso al dinero público es hoy imposible.

No dudo, por otra parte, de que los directivos del Menorca Básquet sabrán encontrar patrocinio privado para el equipo. Ninguna empresa rechazará financiar a un equipo que paseará su marca a lo largo y ancho de todo el perímetro de España. En definitiva, yo no me opongo a que el equipo juegue en la ACB, al contrario, pero sí que me opongo a que lo hagan con dinero público. En cierta manera, con dinero público e ilimitado podríamos montar el mejor equipo del mundo y éste, lógicamente, no es el cometido de las administraciones públicas, que están, en todo caso, para resolver otros problemas mucho más acuciantes para nuestra sociedad.

Aunque la directiva me acuse de no tener criterio, precisamente su crítica reside en haber expresado mi propio criterio y no la opinión oficial del partido al que represento. Mi opinión es ésta. Y si me la piden, la doy. Y entiendo que las directivas del Menorca Básquet y el Voley Ciutadella tengan otra bien distinta, porque ellos defienden unos intereses particulares y yo los generales, como es mi obligación.

Antoni Camps Casasnovas
diputado autonómico
del Grupo Popular

----------------------------------------

Els espais familiars

Després de l'arribada del primer fill o de la primera filla la majoria de pares i de mares tenim molta d'il·lusió, però també tenim por, estem "concagats", i dubtam de si tindrem la capacitat de saber educar els nostres fills i les nostres filles de la millor manera.Davant el dubte, rallam amb famílies que ja han viscut aquest canvi tan intens i tan profund, ple de sentiments i d'emocions difícils d'entendre i d'explicar, i ens assabentam que existeixen els espais familiars, un lloc de trobada per compartir i intercanviar vivències, experiències, sensacions, activitats i preocupacions sobre la criança dels infants.Després de saber què són els espais familiars i d'escoltar el que en diu la gent, ens hi apuntam. Al cap d'un temps, comencen, i el primer dia tothom queda ben tranquil de veure que no som ni els únics pares ni les úniques mares que vivim en un món nou, motiu pel qual, estam perduts, però també feliços, i que tenim les mateixes inquietuds, les mateixes pors i, sobretot, les mateixes il·lusions.

Amb l'experiència de les trobades de cada dimecres ens ha quedat clar que qui sap més dels nostres fills i de les nostres filles i qui els coneix millor que ningú som nosaltres, les mares i els pares. Tot i això, creim que és molt important tenir bona informació i que el consell de gent experta en determinades matèries (son, alletament matern, alimentació, primers auxilis, vacunes, psicomotricitat, etc.) ens ajuda moltíssim quan començam la criança dels nostres infants.

La manera de fer dels espais familiars s'adiu molt amb la filosofia de diàleg, d'intercanvi d'opinions i d'educar en comunitat. Moltes vegades hem fet nostra la cita que va fer Paola Cagliari: "Cap mestre, cap pedagog ni cap individu podrà tenir, tot sol, més idees ni idees millors de les que un grup de persones que dialoga pot arribar a produir."

De fet, moltes vegades hem comentat que la majoria de famílies ara estam molt més segures que les coses que feim, les feim bé perquè durant aquests mesos hem vist que ens hem sentit igual, ens hem ajudat, hem compartit experiències, dubtes i inquietuds relacionades amb la criança i hem intercanviat punts de vista, opinions i maneres de fer.

La relació que hi ha hagut entre els pares, les mares, els infants i les educadores ha estat fantàstica i molt positiva. Per açò hem dit més d'una vegada que volem que aquestes trobades no s'acabin aquí; volem que seguesquin, almanco, un any més perquè tenim moltes ganes de continuar compartint les experiències que vivim amb els nostres fills i les nostres filles i perquè tenim moltes ganes, també, de veure com creixem junts.

Per tot açò, si ara ens trobam una família que espera un infant li direm que no s'ho pensi dues vegades i que s'apunti als espais familiars perquè val la pena compartir amb altres famílies la mateixa experiència, ja que com diu aquell proverbi africà: "Es necessita tota una tribu per educar un infant."

Grup Espais Familiars

EI Roser Gener
Ciutadella