Cartas de los lectores

Però, per damunt de tot, en Joan ha estat un cunyat i un amic. Ja fa anys, a mitjans dels 90, ell me va animar a formar part de la junta directiva. D'en Joan, d'en Pipo, he après moltes coses. Entre d'altres, una manera de fer i presidir un club que, dia rere dia, intent aplicar.

És per aquest vincle familiar que aquests dies de tant de dolor no he volgut ni he pogut atendre els requeriments dels mitjans de comunicació. No m'he vist amb coratge. Per açò, he delegat totes les declaracions en el vicepresident, Pere Morlà.

Ara, tres dies després, encara me costa rallar d'en Joan en passat. Parlar d'en Joan com a president és parlar d'una figura irrepetible. Rallar d'en Joan com a cunyat és rallar d'un amic, d'una persona estimada, d'un entusiasta en tot el que es proposava i d'un exemple que sempre he tingut i tindré molt present.

Mingo Martí Barber
president del CE Ferreries

Ser depenent a Menorca: Indefensió i indignació
Quan la salut d'una persona gran empitjora irremeiablement, esdevé depenent per als seus familiars més pròxims i es presenta un escenari difícil de resoldre.

Crec que només algú que ha passat per una situació com aquesta pot entendre el grau de conflicte i desgast psicològic, per no parlar del tema econòmic que es genera.

Arribat el cas cal tenir en compte els següents condicionats:

Primer: serveis socials t'atenen de meravella, com a professionals molt bé, però no hi ha a penes recursos. Així, si alguna persona es troba en situació de dependència tarda un any, si no es mor abans, a tenir una plaça a un geriàtric.

Segon: pot esser que vostè visqui a Ciutadella i li toqui Sant Lluís.

Tercer: mentrestant les solucions són poques; pot passar 45 dies anualment a un centre de l'illa (pagant) i després pot demanar plaça durant tres mesos a algun altre lloc. En passar aquests tres mesos pot esser afortunat i anar allargant... açò sí, pel mòdic preu de 2.000 euros mensuals... tot un "xollet"... la llei de dependència després d'alguns anys li retornarà un mica de diners que vostè haurà d'invertir ,però açò passarà o no, en un futur llunyà.

Quart: el que resulta més un disbarat és que et sents afortunat de pensar que si pagues aquests diners tindràs plaça, ja que tampoc és segur que l'obtenguis.

Tot açò no em faria indignar si no fos perquè segons tenc entès l'estat espanyol gasta una mitjana d'uns 200 d'euros per habitant mentre que a les Illes Balears (com que som tan rics) només en gasta 90. I el nostre govern davant uns pressuposts clarament discriminatoris , pels illencs, no fa més que fer una salutació cordial, ho reconeix i prou...

Per a quan una solució definitiva als problemes de dependència? Perquè la situació actual és senzillament indignant.

Anna Pons Sans
Fornells