Cartas de los lectores

Ens resulta incomprensible que essent com som la comunitat autònoma amb l'índex més elevat de fracàs escolar, no hi hagi línies d'acció per a combatre'l.

Però el més paradoxal és que fins i tot la solució que proposen és una improvisació sense cap ni peus, sense encomanar-se a ningú i sense consultar els qui vertaderament en saben d'aquestes coses: als professionals de l'educació i de la lingüística. Entenem que és improvisació perquè no té sentit que:

1. S'estigui parlant de llibres de text quan als països més innovadors en educació els estan substituint per eines TIC i dispositius mòbils.

2. Es pretengui enganar la gent amb la idea de que els/les alumnes aprendran anglès de forma àgil i eficaç quan no hi ha cap full de ruta seriós per assolir-ho.

3. Vulguin crear confusió i malestar als Claustres demanant que aprovin un projecte lingüístic abans del 15 de juny, una petició totalment impossible d'assolir, si el que volen és un projecte seriós i consensuat.

Pensam que "en tost de donar llum, donen fum", un refrany menorquí que ens pot servir molt bé per entendre el que està passant. Aquest govern "dóna fum" perquè juga a la confusió amb la gent, a les escoles, al carrer, als mitjans de comunicació, etc. Tots els qui vivim a Menorca estimam la nostra llengua menorquina i volem una educació de qualitat, però nosaltres creim que aquestes darreres decisions no són la millor manera de defensar ni la llengua ni l'educació.

Les modalitats lingüístiques ja les transmeten els i les mestres als alumnes quan fan escola, el vocabulari propi de Menorca es perd per altres influències lingüístiques, no per la catalana com ens volen fer creure. El nostre estimat "idò" es perd entre els joves substituint-lo per l'invasor "pues", "da igual" per "és ben igual", l'expressió "en tost de..." és substituïda per "en ves de...", entre d'altres exemples. Ens sap greu veure divisió i enfrontament quan no fa gaire anàvem junts i fèiem feina per a la normalitat de la nostra llengua, en aquest sentit hem fet una passa enrere quan el que s'havia de fer és avançar en termes de consolidació de la nostra llengua.

Des d'aquí apel·lam al seny i al sentit comú i demanam als ferreriencs i menorquins una elevada participació al tancament que es farà a quasi totes les escoles de Menorca el proper dijous dia 25 d'abril.

Aprofitam l'avinentesa per desitjar bon Sant Jordi a tothom, que Sant Jordi ens doni cultura, llibres i sobretot clarividència.

Entesa de l'Esquerra
Ferreries

Sociolingüística per a dummies: estratègies per a la substitució de la llengua
Certament vivim en un època de retrocessos en diversos àmbits. Després de més de trenta anys d'avenços assolits en matèria de dret socials, laborals, ambientals, etc., tornam cap enrere a gran velocitat amb el discurs fals del que havíem guanyat era excessiu, immerescut i inútil. En el tema que avui ens preocupa, la llengua catalana, la llengua pròpia, passa el mateix. Al desballestament de l'estat del benestar hem d'afegit, idò, una ofensiva a la llengua catalana, que havia obtingut massa privilegis.

Una de les principals raons de l'atac al català és justament haver d'estar parlant d'aquest atac en particular i no d'altres coses que suara apuntava. En aquest sentit, el segon esborrany de la LOMQE va centrar el debat en l'eliminació de la immersió lingüística a les escoles i no en desenes d'altres punts cabdals en l'educació dels infants i adolescents. Tant de debò aquest article l'estigués escrivint un pedagog, o un economista, o un biòleg i versés sobre un altre tema.

Aquesta ofensiva no és ni improvisada ni deixada a l'atzar. Com ja apunten altres veus és una agressió calculada amb l'objectiu de destruir tot un ecosistema social. I lingüístic. Bàsicament s'intenta posar en dubte que el català sigui la llengua pròpia dels territoris on es parla i, per tant, que hagi de ser de coneixement obligat. El punt de partida d'aquest raonament és que la llengua és un fet individual i per tant, cada individu és lliure per expressar-se, a ser atès i a rebre l'ensenyament en la llengua que triï. El segon principi cardinal d'aquest raonament és que els territoris no tenen llengua, per la qual cosa és absurd desenvolupar polítiques lingüístiques destinades al ple coneixement i ús d'una llengua. Parteix, a més, d'una sèrie de prejudicis i fòbies ben arrelades arreu de l'estat (també a ca nostra). Una maniobra relativament fàcil, de baix cost i molt rendible.

D'aquestes estratègies n'han parlat diversos autors i en feim aquí una selecció que desgraciadament no és exhaustiva ni definitiva.

1. Negar el caràcter d'unitat lingüística del català en els territoris on es parla. Segons aquest raonament la filologia no és una ciència vàlida per determinar la unitat de la llengua catalana ni per regular-la. El cas del català a l'Aragó (ara denominada "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental") és paradigmàtic, al qual s'han de sumar el valencià, el menorquí... Fins i tot, es defensa que el català no té la mateixa consideració que el la resta de llengües romàniques, és a dir, que és filla del llatí, sinó que naixeria d'una altra llengua romànica, el llemosí, entre d'altres versions. Llengua de segona fins i tot pel que fa a l'origen. En segon lloc, es fa creure que una variant dialectal està amenaçada per una altra (i no pel castellà). Com ja es feia al segle XIX es defensa una visió reduccionista, localista i folklòrica del menorquí en castellà!

2. Associar el català a llengua estranya (estrangera) en aquests mateixos territoris.
Com ja hem dit, si el català no és llengua pròpia d'un territori no té sentit haver d'aprendre-la, és més, s'ha de percebre com un fet estrany, inusual i és incòmode i injust haver d'aprendre-la perquè és una llengua "impuesta". Un altre tòpic és fer veure que el castellà està amenaçat allà on hi ha llengües pròpies. Una llengua de quatre-cents milions, en perill per culpa d'una altra d'11...

3. Devaluar la seva singularitat i la seva cooficialitat. Relegar al rang de segona llengua (o tercera o quarta) o llengua menor i residual. La Llei de la funció pública ha degradat la llegua pròpia a l'estatus de mèrit i no de requisit, mentre que el castellà segueix sent requisit. Aquesta degradació, segons el conseller Simón Gornés, assegura la igualtat entre les dues llengües, però, com és lògic, no s'aguanta per almon. El raonament, a més, és pervers perquè pressuposa que moltes persones no han fet feina a les illes per no saber català, una mentida fàcilment demostrable perquè les persones que no podien acreditar una titulació ho podien fer molts anys després d'haver optat a la plaça. D'altra banda, dóna per entès que les persones que sí tenien l'acreditació eren manco professionals i estaven manco preparades que les altres. La LOMQE també preveu una degradació semblant de les llengües pròpies en el currículum de l'ensenyament obligatori i no parlem del decret de tractament integral de llegües (TIL), sense consens, ni previsió, ni pressupost i que només cerca reduir les hores d'ensenyament en català.

Certament, una manera ben peculiar de promoure les modalitats "balears"...

4. Associar la protecció i promoció del català a una obsessió pancatalanista, de tall autoritari, que ataca la llibertat individual i impedeix el desenvolupament de l'Estat entorpint la seva harmonització i regulació sostenible. S'identifica l'Espanya plural amb l'Espanya feble (i insostenible). No hi pot haver una Espanya plural, multilingüe, multinacional, diversa, i que a més sigui moderna... Es continua fent bona la idea d'un estat, una cultura, una llengua (i en podeu afegir més: una religió, un equip de futbol...). D'altra banda, s'associa la defensa de la llengua amb un nacionalisme únic i l'independentisme, quan són dues coses ben diferenciades.

5. Vincular l'ús del català (i altres llengües oficials) com una despesa supèrflua i innecessària. Segons aquest raonament les llengües són cares, però compte, perquè sembla que també ho són la sanitat, l'educació, la justícia. Tot va dins el mateix sac de les retallades, però alguns, amb molt d'encert, ho han enfocat al debat lingüístic.

6. Interpretar la promoció i protecció del català com un atemptat a de les llibertats individuals i com a instrument d'adoctrinament. L'escola pública, l'Administració i els mitjans de comunicació públics serien les eines d'aquest procés massiu de pensament únic. En aquest sentit, combatre el català i qui el defensa és combatre per la llibertat i la democràcia. Ometen, però, tots aquells àmbits en què el català retrocedeix o on no és present des de fa anys: el cinema, la justícia, la premsa, el carrer... Obliden que la llengua és un fet col·lectiu i que poder emprar-la s'han de donar les condicions necessàries, sobretot que el nostre interlocutor la conegui i aquí és clau l'escola, com sap molt bé el conseller Bosch.

En resum, ens volen fer creure la ridícula idea que el castellà, la llibertat, la democràcia i l'estat espanyol sencer estan amenaçats per les llengües pròpies. És paradoxal que aquells que defensen tot això són qui amb l'excusa de la mal anomenada crisi estiguin desmuntant l'estat del benestar i limitant els drets i les llibertat de la ciutadania, en general, i dels catalanoparlants, en particular.

(Una versió d'aquest article va ser publicada al número de gener de S'Ull de Sol)

Biel Pons Pons