Cartas de los lectores

Mi más sentido pésame a su esposa, hijos, hermana y sobrinos. Era natural de Alaior, falleció en Barcelona, siendo enterrado en su pueblo natal. Cosme fue una persona activa y siempre dispuesta a colaborar en actividades culturales, durante muchos años perteneció al cuadro teatral del Colegio La Salle de Alaior.Era un hombre extrovertido siempre con una sonrisa en su rostro, tal vez no bastante valorado, para acceder a puestos importantes de nuestra ciudad, pues creo que su valía bien lo merecía. Siempre vivió en la calle Sta. Àgueda, siendo vecina mi familia de su familia, y nuestra amistad ha durado hasta sus últimos días. Cosme siempre te admiré, pues veía en ti la persona que a mí me hubiese gustado ser.

Hasta siempre Cosme.

Miguel Perea Cavaller
Barcelona

L'altra cara de Sant Joan

No puc participar a la colcada de Sant Joan estant assegurat al camp, com a missatge, i realitzant tota la jornada laboral?Som en Lluís, missatge de Son Àngel i com ja me va passar l'any anterior, vull expressar la meva impotència davant la decisió presa pel caixer senyor substitut d'aquest bienni Simón de Olivar. L'any passat vaig guardar silenci, pensant que ell es donaria compte de l'error comès i aquest any em deixarien sortir. Però vist que m'han argumentat el mateix, vull fer públic el que m'ha succeït. Primerament vos explic la meva situació actual:

Estic complint la jornada laboral com a missatge, fent els capvespres, caps de setmana i festius per complir-la sencera, que és el que s'exigeix per poder sortir a Sant Joan. Els matins, he estat estudiant un cicle de grau superior, però és açò, el meu temps lliure acordat prèviament amb l'amo del lloc i puc fer el que vulgui durant aquest, com tothom.

L'any passat , 2012, van venir a apuntar-nos, per participar a les festes de Sant Joan, a la finca de Son Àngel. Després d'explicar la meva situació, Simón de Olivar me va donar la mà dient que ja estava apuntat, i me va donar el llibret on hi havia la normativa de Sant Joan.

Al cap d'uns dies rep una telefonada d'un d'els caixers pagesos citant-me al palau del caixer senyor perquè volien xerrar amb jo.

La meua sorpresa va ser quan me vaig reunir amb ells i me van dir que no podia sortir a Sant Joan. Vaig sortir d'allà amb un disgust i una indignació inexplicables.

Però sobretot el que més mal me va fer, és que participessin a les festes, missatges amb situacions similars a la meva.

Enguany, dimecres 29 de maig de 2013, van tornar a venir els representants de la Junta de Caixers d'aquest bienni, i després d'explicar novament la situació en què estava me van tornar a denegar la participació.

L'excusa que me van donar va ser perquè estudiava i que fills de l'amos també estudiants no els deixaven sortir. Lo bo del cas és que jo no som fill de l'amo sinó un missatge com qualsevol altre que es vol seguir formant, prioritzant sempre la feina del camp, que és on veig el meu futur.

Crec que els responsables d'apuntar els participants a la Colcada haurien de ser justos i actuar per igual amb tothom a l'hora d'aplicar els protocols.

Esper que aquestes paraules puguin arribar a tots aquells santjoaners que només veuen alegria i felicitat durant les festes i no tenen consciència de tot el que suposa durant l'any poder combinar feina i estudis. Satisfacció per a uns i disgustos per uns altres: aquesta és la doble cara de Sant Joan.

Lluís Pons Pons
Ciutadella de Menorca

Situació d'emergència a l'ensenyament

La situació actual de l'educació en el nostre país és d'emergència nacional. Allò que és tan bàsic per a nosaltres (mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers), la cohesió social i el dret inalienable dels nostres fills a rebre una educació de qualitat en la nostra llengua, es troba sota una amenaça molt seriosa i imminent. El retrocés, en l'àmbit de l'ensenyament, pot esser tan gran i considerable que ens pot fer retrocedir quatre dècades en el procés de la normalització general de la llengua catalana a les escoles. Altrament, els esforços que ha fet, al llarg de tots aquests anys, la nostra comunitat educativa, no han estat debades. Quants milers de nins, fills de la immigració, no s'han integrat a la nostra societat mercès a l'escolarització en la llengua de Ramon Llull? Bé sabem que la utilització preferent del català és l'única garantia perquè els alumnes adquireixin un coneixement suficient i adequat de la llengua, atesa la situació de desigualtat en què es troba aquesta davant el caràcter hegemònic i predominant del castellà en els principals àmbits d'ús. El procés de llatinització del català, poca broma, no es pot veure de cap manera accelerat per unes mesures que són manifestament contràries a la seva recuperació. La introducció de la llengua catalana en el sistema educatiu, en els anys setanta, sempre ha anat lligada a la renovació pedagògica, a la superació de les desigualtats, a la integració dels alumnes nouvinguts i, sobretot, a la possibilitat que els nostres fills puguin créixer amb un grau pertinent de coneixença de la nostra llengua i cultura. Això és el que toca el voraviu de la gent que integra l'actual govern balear, perquè és precisament la integració dels fills de la immigració, juntament amb l'orgull de la nostra gent de pertànyer a una comunitat nacional pròpia, diferenciada de l'espanyola, el que els descol·loca socialment i els recorda el que són: uns renegats i uns venuts, ansiosos de satisfer l'amo de Madrid, davant el qual es deleixen de realitzar els mèrits suficients per tal d'esser àmpliament acceptats. La ciència ha estudiat amb profusió aquesta patologia psicolingüística, que ha denominat autoodi o autofòbia.

Nosaltres, els mallorquins (i menorquins i pitiüsos) de nissaga catalana, juntament amb els que han acceptat esser part d'aquesta terra per voluntat d'integració, estam més que farts d'haver d'aguantar els atacs i els menyspreus a la nostra llengua mil·lenària, amb un prestigi i una unitat reconeguts a nivell internacional, que està en PERILL per mor d'una colla d'apòstates caragirats que inventen el que no saben, que transformen i manipulen sense que els caigui la cara de vergonya. Estan intentant acabar amb la llengua catalana i amb el nostre poble. Vagi per endavant que no ho aconseguiran.

Mai, des de la mort del dictador, els ciutadans de les Illes Balears no havien vist tan amenaçats els seus drets lingüístics. En l'ensenyament, la derogació del Decret de Mínims, la imposició de la llengua castellana en els primers cursos i la segregació dels alumnes per motiu de llengua, són mesures ignominioses que torpedinen i malmenen frontalment la línia de flotació de la llengua catalana. Les nostres escoles estan essent víctimes d'un atac en tota regla que pretén subvertir la normalització en l'ús de la nostra única llengua pròpia precisament en l'àmbit on més ha avençat en els darrers quaranta anys: l'escola pública. I aquí és on rau el rovell de l'ou de tot plegat. Ells no poden consentir tal cosa, i per això s'han proposat acabar amb tots els guanys i avenços que ha assolit l'escola d'aquesta terra. Volen fer desaparèixer el model d'immersió lingüística perquè funciona i perquè acaba integrant els alumnes no-catalanoparlants. Ho tornarem a repetir: no ho aconseguiran. Ens fan patir, ens burxen contínuament, ens indignen i ens pretenen humiliar. Però nosaltres, des de la ràbia i la indignació, però també des de la seguretat de la nostra victòria, perquè sabem molt bé que la raó ens empara i que la justícia ens acabarà agombolant, tendrem la valentia, parafrasejant Labordeta, de dir-los a la cara: "se'n vagin vostès a la merda!".

Andreu Salom I Mir
Pollença

Conèixer l'educació, respectar la pedagogia

Aquesta darrera setmana, el desconcert sobre les decisions educatives s'ha plasmat a la premsa menorquina a través de diferents escrits. Amb l'objectiu únic de donar un nou punt de vista, i sense cap ànim de donar lliçons a ningú, m'he decidit a escriure.Ho he fet, en primer lloc, perquè he sentit menyspreada una ciència, la pedagogia, sobre la que he estat estudiant els darrers cinc anys. S'ha dit que és una de les poques disciplines que permeten afirmacions categòriques contraposades i, totes elles, aparentment irrefutables. "Poques" és una valoració molt relativa i en aquest cas poc encertada, baix el meu punt de vista. Crec que és suficient amb veure les valoracions i previsions econòmiques dels darrers cinc anys per adonar-se'n que no només les ciències socials són inexactes i susceptibles d'interpretació.

S'ha posat també de manifest la dificultat de la gent per decantar-se a favor d'una o altra visió o proposta educativa. Ho comprenc perfectament: la gent no sol dedicar gaire temps a conèixer estudis sobre l'estat i les necessitats de l'educació (entre d'altres coses, perquè té preocupacions més importants) i, per tant, es basa en la informació que rep a través de la televisió i d'altres mitjans, sovint poc contrastada o científica. Per això, i amb l'únic objectiu de facilitat tothom qui ho vulgui a trobar un enfocament professional, científic, contrastat, suggereixo "L'anuari de l'educació de les Illes Balears" publicat per la UIB i Caixa Colonya l'any 2011 o l'"Informe sobre l'estat de l'educació" publicat per la fundació Jaume Bofill el mateix any, ambdós molt complerts i fàcilment localitzables a través d'Internet.

Per altra banda, la tensió actual entorn a la nova reforma educativa, la LOMCE, obre de nou el malestar respecte als continus canvis duts a terme en legislació educativa. En aquest sentit, vull dir que comparteixo aquest malestar i que la reforma constant del marc legislatiu educatiu és una de les causes dels problemes de l'educació d'aquest país, en tant que ha suposat una devaluació de l'educació i una visió de l'educació com a eina política i no educativa. He de dir, però, que no considero igual l'oposició a totes les lleis perquè, si posem com a centre d'atenció la millorar de l'educació no crec que es puguin posar al mateix nivell les valoracions i l'oposició de la Confederación Católica Nacional de Padres de Família y Padres de alumnos (que es va oposar a la LOE, 2006) que els criteris d''oposició de la Comissió Permanent de la Conferència deDegans de Facultats d'Educació, Pedagogia i Educació Social d'Espanya -entre molts altres professionals que han manifestat el seu rebuig a la LOMCE. Resulta evident que persegueixen interessos i objectius totalment diferents.

Precisament, el comunicat d'aquesta comissió permanent, reunida el dia 17 de maig d'enguany, demana un consens majoritari que doni estabilitat normativa al sistema educatiu. També recrimina al govern central el fet que la nova llei inclogui arguments de caràcter polític, ideològic i educatiu sense cap argument pedagògic i que la proposta es contraposi als models pedagògics més avançats i que han demostrat tenir millors resultats.

Aquests dies també s'ha donat peu a un debat sobre els que defensen "l'ensenyar a pensar" i els que defensen "l'aprenentatge memorístic". Crec que no és un debat tan dual ni tan segmentat. M'agradaria saber si aquells que van estudiar la llista dels Reis Godos li han trobat alguna utilitat al llarg de la seva vida o si els ha servit, únicament per poder dir "quan jo anava a l'escola ens feien aprendre els Reis Godos i, en canvi, els joves d'ara no saben res". En qualsevol cas, és cert que hi ha aprenentatges memorístics que poden ser útils i fins i tot necessaris. S'ha de reconèixer, però, que durant molts anys el sistema educatiu havia basat bona part dels aprenentatges en aquesta metodologia, restant temps a altres aspectes molt més important pel que fa al desenvolupament competencial i integral de l'alumnat. En aquest sentit, hi ha un proverbi xinès que diu "Dóna un peix a algú i menjarà un dia; ensenya'l a pescar i menjarà cada dia". Si ensenyem a pensar i a viure ajudarem molt més que si ensenyem solucions a problemes concrets i fàcils de resoldre.

Ja per acabar, i a propòsit d'un altre dilema plantejat entorn a "baixar o pujar el nivell", un debat que, a priori, sembla tenir una resposta clara, resulta clar que a tots ens agradaria un millor nivell de coneixements i d'habilitats per als alumnes. L'objectiu, per tant, no és dolent en sí mateix. Sí que ho poden ser les mesures que s'adoptin per assolir-lo ja que, donades les experiències, acaben convertint-se en un criteri clar de segregació. El comunicat de la Comissió Permanent de Degans dedica quatre dels nou punts de què consta a denunciar el caràcter clarament segregador d'aquesta nova proposta educativa, la LOMCE: les revàlides, l'elecció d'itinerari a 3r d'ESO, l'elecció entre assignatures com Educació artística i Segona llengua estrangera demostren que aquesta llei obvia un dels principals objectius de l'educació: la igualtat d' oportunitats, la inclusió des més desafavorits i la coeducació.

Hem de recordar, per tant, que els objectius de l'educació són molts més que la transmissió de coneixements, especialment en una era com l'actual en què existeix un ampli ventall de canals d'accessos i de difusió de la informació. L'educació forja el futur d'una societat formada per totes i tots. Per aquest motiu, l'objectiu ha d'ésser sempre que cadascú desenvolupi les seves capacitats fins el màxim de les seves possibilitats i que el sistema no sigui una llosa per a ningú sinó un mitjà a través del qual accedir al màxim d'oportunitats de desenvolupament personal possibles. No es tracta, per tant, de baixar el nivell sinó d'adaptar-lo a la situació i a les possibilitats de cadascú.

Vull acabar dient que la pedagogia no és una ideologia, com poden pensar alguns. És cert que les ideologies s'impregnen de pedagogies i viceversa, però la Pedagogia és una ciència, i com a tal, es basa en la investigació com a motor de desenvolupament. Per tant, si volem tenir una visió complerta de l'educació serà millor que deixem de devaluar i desprestigiar la pedagogia i comencem a entendre que la tasca que desenvolupen els pedagogs no es fonamenta en idees inventades o escollides aleatòriament sinó en una realitat analitzada i avaluada científicament.

Hèctor Pons Riudavets

Mestre i psicopedagog
Maó