He fet feina trenta anys a una entitat bancària on el nostre màxim valor era el Client. Client en majúscules perquè tot el que fèiem tenia com a objectiu final tenir un client satisfet, sempre fet des del respecte, la professionalitat i sobretot l’educació. En el decurs de la meva feina he ajudat a parelles a comprar la seva primera casa, a alguns a muntar la seva pròpia empresa i a altres a cobrar la seva pensió cada mes. Tot són coses senzilles i potser no requereixen ser un professional excepcional, sinó simplement una persona compromesa i de confiança.
He vist amb el pas del temps que les necessitats i demandes dels clients han anat canviant i adaptant-se al moment present, però el que sempre ha estat el mateix és el fet que el tracte i disposició dels empleats envers els clients sigui realment important.
Avui em trobo a l’altra banda del taulell, som un client -amb minúscules- perquè ja no em fan sentir el paper d’aquell que entra en una entitat bancària i troba el suport i acompanyament. Ara em sento un número d’usuari, un número de compte i un tutelat per un gestor.
El banc em tracta com un simple objectiu numèric, una font de rendibilitat, si ho puc ser, i si no no l’interesso.
Els valors d’antany, com aconseguir clients satisfets, oferint un servei personalitzat i de qualitat han quedat obsolets, i en favor de quins? Els de ser un medi pel qual aconseguir uns resultats sigui quin sigui el preu a pagar.
Ja no es pot entrar en una oficina sense «permís», ho hem de fer el dia i hora que a ells els complagui. Tampoc puc xerrar amb els empleats que a jo m’agradaria, per la confiança, el tracte humà o el que sigui que jo cerqui, sinó que, en la majoria dels casos, una «màquina» em deriva a qui em pugui o vulgui atendre.
Us explico tot açò, perquè em fa reflexionar sobre si tot el que està succeint a les entitats bancàries és el reflex d’allò que volem a la nostra societat, un tracte deshumanitzat, falta total d’empatia i un deteriorament de les relacions personals. Jo tinc clar que no és el que vull per jo ni per ningú i ens hauríem de plantejar si està en les nostres mans canviar-ho.
