Fa anys que em faig i me fan les mateixes preguntes. A vegades, somiant que deixam arranjades qüestions en el camí, voldria trobar-me entorn d'altres inquietuds. Veig, però, que les interpel·lacions que ens fem cada any són també les mateixes: Per què tants fillets i filletes naixen encara avui a un acampat? Per què no poques mares viuen el seu part amb condicions pèssimes? Per què molts segueixen trobant les portes tancades quan demanen posada, treball o pa? Per què qui desitja de ver la pau sol ser gent senzilla i austera que viu lluny del poder i tasta servei senzill i callat? Per què els poderosos de sempre segueixen enganyant amagant les seves intencions reals?...
De totes maneres, el problema no està en les preguntes que fem, sinó en la seva motivació de fons. Ens costa entendre i acceptar Déu, al manco el Déu cristià. Ens costa ser conseqüents front els problemes reals de la gent. Durant l'any jugam superficialment, i no poques vegades, a plantejar-nos qüestions innecessàries tot deixant d'acarar les que són fonamentals. Els interessos del poder no deixen ni marge a la veu i presència dels menys capacitats socialment, biològicament...
Jo crec que qualsevol, participant del joc de fer preguntes sense adonar-se de la importància de contestar-les i comprometre's, podria dir-se, jugant jugant, una i altra vegada: Per què són qui són els meus pares? Per què som com som i no som d'una altra manera? Per què he rebut precisament aquesta cultura? ... I em deman: Per què passam tant de temps fent-nos preguntes que ens fan allunyar de la realitat? Per què en tost de tenir una actitud teòrica front els problemes i les realitats, no adoptem el compromís d'acceptar les coses com són i solucionar o admetre al manco els problemes reals?
En la vida hi ha sorpreses, compromisos per acollir, realitats que ens feren el cor, interessos que no tenen entranyes, alegries i dolors que comencen, angoixes i somriures que s'acaben, dubtes constants, inconsciències defensives, consciències positives, males consciències i buits a l'ànima... En la vida de la humanitat, de tot hi ha en ella, han sorgit també alguns testimonis que proclamen que Déu festeja els senzills i valora absolutament l'entrega als altres, que hi ha mares que viuen amb gratitud el part que els arriba sorprenentment, que hi ha un misteri especial en la presència humana i humil del Déu de Jesús, que el poder no té res a fer quan es relaciona amb algú realment innocent...
A punt de celebrar un any més el Nadal cristià, vull demanar-me seriosament acceptant conseqüències: Què resultaria de nosaltres, personalment i socialment, si prenem el compromís d'acceptar que Déu acull l'austeritat i s'allunya del luxe ofensiu? Si vivim l'experiència d'un amor-servei escàndol a la raó? Si acompanyam el part de la dona desconcertada front el naixement del seu fill? Si ens unim al clamor dels pobres i fem de Caritas la conseqüència lògica i vivencial de l'Eucaristia? Si no escampam el clamor interessat del poder? Si fent-nos amb la serenor d'aquell vespre ajudam a unir humanitat i naturalesa, ciència i fe, innocència i recerca de la veritat?...
No és el Déu que cercam, els qui trepitgem el carrer cada dia, el Déu que, front la realitat de la vida, ens convida a ser austers i a girar de ver l'esquena als interessos que menysvaloren els indefensos?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.