A Pau Faner: el professor, el company, amb admiració i agraïment

Avui he sabut que has sol·licitat formalment la teva jubilació. Per açò mateix, i després de tots aquests anys i entre moltíssimes vivències, voldria dir en veu alta i compartir només un record i dues paraules, que, per a mi, sobresurten d'entre tants altres:

Primer, el record: el record de quan tu començaves com a professor i jo, després d'acabar la EGB, vaig anar a matricular-me a s'Institut. A les oficines hi havia el Sr. Jesús Olives i el Sr. Manguán (secretaris de l'Antic Règim: ordre i rigor escrupolós de col·leccionista, vista curta, veu de barranc, dits grocs i boira ambiental -llavors encara es podia fumar-, etc.). A aquells alumnes que venien de Calós, els secretaris els apuntaven directament a francès i a religió (l'altra alternativa era anglès i ètica. Però l'atzar, la casualitat o el destí va voler que un tal Pau Faner fos a les oficines en aquell moment. Els secretaris em van dir que m'apuntaven a francès i religió. Aquell jovenet estudiant no va gosar obrir la boca. En aquell moment en Pau va suggerir: "Si t'agraden els idiomes, apunta't a anglès, que tindrà més futur". Record la frase com si fos ara, i, després de tres anys de francès als salesians, gràcies a en Pau Faner, aquell jovenet es va matricular a anglès i va acabar estudiant Filologia i... d'allò fa molt de temps, ha plogut llargament i aquell jovenet fa més de vint anys que és professor d'anglès.

S'entendrà que no va ser una simple anècdota i, manco encara, després d'estar molt de temps intentant explicar els pares (gent del camp, sabater de banqueta i "ama de casa") què era Filologia en aquell temps (principis dels anys 70: anys d'himnes, pregàries i uniformes a l'escola, tele en tons de grisos i dos canals els qui en tenien, només una muda per als diumenges i festius, etc., mentre a l'estranger el mes de maig era francès i la música parlava anglès), temps en què poques persones estaven encara interessades en els idiomes (no estava de moda ni es podia anar a classes particulars d'anglès), i anys en què el turisme encara estava per explotar. Després de demanar informació a ca's Pacó o a ca'l Sr. Ares (no hi havia gaire cosa més, llavors), en aquell moment en Pau va resultar ser una persona providencial, que va saber orientar i ajudar, i amb visió de futur, etc. Per tant, com a professor meu que va ser, no puc altra cosa que estar-li agraït. A tot açò s'hi hauria d'afegir allò que no s'aprenia en els llibres de text.

I el destí i el temps va fer que després ens retrobéssim com a companys a s'Institut, i ja en fa més de vint d'anys que hem estat fent feina junts com a professors d'anglès, compartint i cadascun amb el seu estil propi. I per açò mateix, he d'agrair-li la col·laboració, la comprensió, la manera de ser, la llibertat permesa, el caràcter ("tarannà", com es diu ara), etc. Tots aquells que l'hem tractat sabem que és una persona peculiar i sempre disposada: ja sigui una paraula o una traducció, ja sigui un dibuix o bé una targeta postal, una cançó, un escrit, etc., en Pau sempre ha ajudat i col·laborat. Evidentment no hi ha faltat qui ha intentat (im)posar qüestions, dificultats, problemes, obstacles, paperassa (aprenentatges significatius), cobdícia, supèrbia i... falòrnies!!, on hi havia una feina ben feta i on hi hauria d'haver cooperació, acords, melodies i flòvies. Per a qualcuns, Pau, tu vas ser i has estat un mestre també en el creixement personal i un gran company en la feina. I açò ho has entès com a principal i més important, així tu ho has entès i així ho has donat a entendre. El temps, que posa les coses al seu lloc i dóna perspectiva, ho dirà: tu ets i tens una gran personalitat i valors.
D'altres no (ho) en tenen.

A tot el que he expressat anteriorment, només m'hi resta afegir la teva importància com a escriptor i com a artista. I altra vegada, s'haurà de reconèixer que la figura d'en Pau Faner excel·leix, però ja hi haurà qualcú millor, que no jo, per remarcar el valor literari i artístic de les seves obres. Només m'agradaria dir que, sense cap dubte, s'hauria de reconèixer la importància de la seva persona i la seva obra amb un homenatge a l'alçada, un homenatge més que merescut (ja sigui posant el teu nom a un carrer o plaça, o a una escola o algun premi artístic, ja sigui amb ... i que tu ho puguis veure!). Esper que no te creguin quan un dia vas dir i escriure que simplement te n'aniràs i prou, que els homenatges es fan quan un ja s'ha mort, etc. Entenc que no vulguis una foto del claustre de professors, però crec sincerament que et mereixes quelcom més: de qualque manera, una mica de tots i cadascun de noltros s'hi pot trobar en les teves obres, s'hi pot pouar la infantesa, els desigs, les tristors, els somnis, l'entorn, etc.

I t'ho mereixes, no només per la importància com a artista, sinó sobretot perquè crec que has estat i ets una persona que ha expressat i compartit amor i estima. Qualcú ja ha comentat la imaginació, la capacitat fabuladora, el realisme màgic i el surrealisme, també s'han destacat els premis i guardons, etc., en un moment i espai que era gairebé un oasi en el desert. A jo, però, m'agradaria destacar aquestes dues paraules: amor i estima (a la seva família, a la paraula i a l'art, al seu poble, a la feina ben feta, als amics i companys). I tot açò, a més, acompanyat amb bon humor, un humor fresc, sa, amb un to irònic i verd a vegades, i amb jocs de paraules. Açò és, almanco, el que jo he sentit i he viscut des d'aquells anys setanta i durant tots aquests anys, i que, crec, es pot llegir i observar en les teves obres literàries i plàstiques. I, per tant, tot aquest amor i estima mereix ser reconegut i correspost. Vagi, idò, aquí aquest petit i sincer reconeixement, tot esperant que en rebràs d'altres, millors i d'acord amb el que la teva persona es mereix.

Finalment, dir només que tot açò, que ja hauria de ser prou, és encara més meritori en una persona d'un ventall cultural amplíssim i que s'ha fet a sí mateixa. Qualque vegada li hem pogut sentir dir que ell, en Pau Faner, és "autodidacte", que "moltes coses s'aconsegueixen amb esforç, treball constant i temps", etc. I açò em fa pensar, i crec que aquí hi quedaria bé, aquella cançó de John Lennon, tan representativa per cert: "I don't believe in ... / I just believe in me..." (millor, fins i tot, si no es completa el vers de la cançó i s'hi afegeixen el valors de la comprensió i col·laboració, que en Pau posseeix). En qualsevol cas, em sembla important tenir-ho en compte i remarcar-ho, especialment així com van algunes coses avui en dia.

Finalment, les dues paraules. Per tot açò, i per moltes altres raons, Pau, només et vull dir dues paraules: enhorabona i gràcies, sincerament. School will be over, but the dream goes on... so long.