Toni Alemany s'enrolà com a patró berguiner a Can Reynés. En aquella època els dos patrons eren ell i Tòfol Mus Llabrés, gendre de Miquel Reynés, que a més va treballar de mariscador, pescador i a les motores de la Mola. Llavors els bots berguiners ja anaven a motor, però en Joan de l'Aire -un faroler d'aquest illot de davant sa Punta Prima- encara feia bèrguins a la vela la setmana que tenia franc, duia els soldats de Calasfonts a la Mola i el Llatzeret.
Els anys 40 el servei dels berguiners l'utilitzava bastanta de gent, eren molt els que estiuejaven a "s'altra banda". De fet, molts dies travessaven les "senyoretes" del Rancho Grande i el Trocadero fins a Sant Antoni, d'on anaven a peu cap es Murtar on la "madame" Marguerite hi tenia una caseta.
Els bots utilitzats per fer els bèrguins eren: "Na Clara", "Cala Rata", "Tòfol" o "Miquel", posteriorment reformada com a barca del pràctic, i actualment a la pedrera de Robadones.
El llaüt "Rosita", de 43 pams i un bon velam, el va comprar Miquel Reynés a Porto Colom poc abans de la guerra. Van fer la travessia a la vela en Miquel, la seva filla Rosa, el gendre Tòfol i el pràctic Florit, però en arribar davant Calascoves el vent va mancar molt i els tocà arribar fins a Maó al rem. En Reynés havia enviat un telegrama per comunicar la sortida de Mallorca, la seva dona Rosa els anà a sortir camí amb un bot banda fora de l'Aire a la matinada, però ells van passar pel Pas de l'illot i no es van trobar, quan va tornar la seva dona ells ja eren a port. El "Rosita" encara existeix, però està plastificat i ha perdut part del seu encant.
Miquel Reynés, que era un homo de cap molt obert, es va enginyar un sistema per fer funcionar el motor de "Na Clara" amb un gasogen a la postguerra, quan no hi havia gasolina, cremava carbó vegetal i duia una feinada. Tenia uns filtres davall els bancs i feien un viatge cada mitja hora, però entremig el motor no es podia aturar, fermaven els escàloms a una anella del moll i deixaven el motor embragat perquè fes gas sempre seguit.
A TALL D'AIGUA
Un dia, fent de berguiner, n'Alemany va dur una colònia de filletes de vacances d'estiu al Llatzeret amb el "Tòfol". Per no estar tot el capvespre a l'illot, decidí arribar fins a l'escala de la Reina per fer qualque viatge de soldats de la Mola a Maó, quan tomba el bol de fora veu que en lloc de 4 o 5 soldats davalla una companyia formada.
Va atracar el bot de proa perquè saltessin d'un amb un i va deixar el sergent damunt el motor perquè cobrés a pesseta cada soldat. Quan ell ja es banyava el cul a popa li va dir que ja n'hi havia prou, va fer arrera que el bot ja es volia enterrar dins la mar, fins que a poc a poc va poder enfocar el canal.
En ser a prop de cala Rata na Rosa de Can Reynés no veia el bot, que anava a tall d'aigua, només el munt de gent. En Tòfol li va fer senya que agafés volta i atraqués de proa, cosa que ell ja sabia. Toni has fet un poc s'ase avui, li digué al temps que li demanava quants en duia: jo no els he comptat, aquí té es doblers. Però tot acabà bé, quan ell va veure que venia la companyia formada i que no en saltarien 4 o 5 sinó que ho farien tots atracà de proa com també a l'arribada.
UNA REGATA
En Quelis, un mariscador molt simpàtic i xerrador, va veure que hi havia una bona brigada d'al·lots i començà a enredar en Tòfol Mus per fer unes regates al rem a les festes de Sant Pere. Hi havia una colla d'homes bregats com en Tòfol, en Toni, en Pepe Redó i en Mundo, que anava de cuiner amb la barca del bou d'en Gaspar. Els més joves van començar a entatxar aquells homes, que els etzibaven: que punyetes heu d'anar de regates amb noltros, si us podem llevar es mocs. Al que contestaven: ja ho provareu de llevar-mos es mocs en venir Sant Pere.
Per l'equip dels joves bolitxers hi van prendre part Tóbal Mus (cosí d'en Tòfol), els germans Paco i José Suárez i Toni Alemany. Van fer tres regates i els joves les van guanyar totes tres, uns i altres competien amb una barca bolitxera, però els "vells" tenien molta força i a cada clavada de rems la barca s'emproava, en canvi la seva anava més plana. Quan van acabar la primera regata ja els deien: encara no mos heu llevat es mocs!.
ITALIANS I PRÀCTICS
Entre 1943 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, hi va haver quatre vaixells italians confinats dins el port de Maó, després de l'enfonsament del cuirassat insígnia "Roma" per l'aviació de Hitler amb el resultat de més de 1.300 morts. En Reynés va fer un contracte per traslladar els tripulants d'un costat a l'altre del port, de 4 a 5 duia la marineria, de 5 a 6 els suboficials i de 7 a 8 els caps i oficials. Els vaixells estaven a la Culàrsega, els italians saltaven a terra davant sa Vinyeta i ells els passaven fins devora la caseta de la falua del general. A la Base hi van estar amarrats poc temps, prest van rebre ordre d'anar-se'n.
Els pràctics del port de Maó no tenien embarcació pròpia, durant molts anys es van servir dels bots de Can Reynés que el dia de correu anaven as Castell, embarcaven el pràctic, esperaven que pugés al vaixell per l'escala de gat i ells quedaven amarrats al correu amb el que entraven fins el moll ja que per amarrar li duien les estatxes dels caps a terra.
Passats els anys 50 la feina dels berguiners del port de Maó va perdre la seva raó de ser, però encara seguien al servei dels pràctics. De fet, Tòfol Mus Llabrés arribà a fer aquesta feina tot sol cada dia de l'any, si un dia no es trobava bé hi havien d'anar els seus fills. N'Alemany ja no hi treballava però hi havia tornat esporàdicament, un dia del 1966 el van anar a cercar per dur el pràctic al vapor correu, el motiu era el casament de Tòfol Mus Reynés. No s'hi podia negar, ja que Can Reynés era el recurs que havia tingut sempre Antoni Alemany, amb qui donam per acabada aquesta sèrie.
______
adsintes@telefonica.net
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
L'estiu del 1944 vaig començar a estiuejar a s'altra banda d'es port en una caseta anomenada Salou, encara existeix, aleshores propietat del meu oncle Americo Cardona, teniem barca, pero feiem servir quasi a diari amb en Reynes, el recordo moltíssim, també a la seva dona i la filla que estudiaba piano, Sóc catalana, pero mahonesa de cor.