Immersos en una gran simfonia!

Parlament pronunciat durant l'homenatge de l'Ajuntament de Maó a Joventuts Musicals amb motiu del 50 aniversari.

És un tòpic -no allunyat, per cert, de la realitat- que el menorquí és un poble que viu intensament la música.

En un pròleg a un article del recordat amic, antic president de Joventuts Musicals de Maó, Salvador Castelló, el musicòleg Ángel F. Mayo escrivia a la revista Ritmo:

"Menorca es, ante todo, sorprendente. Lo es en su paisaje, en su estructura económica, en su historia. No es menos sorprendente la vida musical de la isla... Menorca guarda en potencia una vida musical mucho más intensa de la que ahora tiene, con ser ya ésta superior a la promediable en la mayoría de las comunidades españolas de 50.000 habitantes".

I, certament, d'aleshores ençà -d'açò, en fa ja més de trenta anys- hem pogut comprovar que el ressorgiment de la vida musical i, en general, de la vida cultural i artística a Menorca és un fet.

Durant el segle XIX i la primera meitat del XX, Menorca -i molt concretament Maó- viu una intensa activitat musical: l'any 1810 s'inaugura l'orgue de Santa Maria, que, amb el temps, s'ha convertit en l'objecte de desig dels millors organistes de fama mundial; l'any 1829 s'inaugura el Teatre Principal, que, des d'aquell mateix any, acull les representacions d'òpera, tan integrades en la cultura maonesa i que els Amics de s'Òpera han dignificat amb cantants i produccions de gran qualitat; també a Maó, en aquella època, neixen entitats musicals de prestigi, com el Grup Filharmònic de l'Ateneu, l'Orquestra Simfònica, l'Orfeó Maonès. Bandes, capelles de música i cors, en general, completen el panorama musical de l'illa. També durant el segle XIX es creen algunes escoles municipals de música, que seran viver de sorprenents intèrprets, experts, moltes vegades, en dos o més instruments. I més sorprenent, encara, és la quantitat de músics menorquins que es dedicaren a la fascinant tasca de la composició. No es pot obviar, en aquest punt, la influència dels organistes de Santa Maria, per la seva personalitat musical, que van saber transmetre en la tasca docent.

Però les circumstàncies històriques, per un cap, i les contingències de l'edat, per un altre, desmantellaren o afebliren les estructures de l'edifici musical, alhora que començaven a esgotar-se els recursos humans.

En aquesta conjuntura, quatre il·luminats, dit en el més bon sentit de l'expressió, tingueren el coratge i l'encert d'engegar un equip que amb tenacitat aniria posant els fonaments d'un nou edifici musical.

Avui retem homenatge a Joventuts Musicals de Maó en el cinquantè aniversari de la seva fundació, reconeixent la tasca fonamental que ha portat a terme en la recuperació de l'ànima musical menorquina, capejant, amb la cara al vent, com diu Raimon, dificultats de tota classe: censures -en temps passats-, estretors econòmiques, mancança de persones directament implicades en el seu projecte...

I com que els millors objectius, si no tenen el suport de sòlides estructures, es converteixen en pura utopia, Joventuts Musicals de Maó va dirigir la seva acció a potenciar els dos pilars fonamentals: l'ensenyament i la pràctica musical, en el doble vessant d'interpretació i audició. Des d'aquesta convicció, i sota el seu impuls, van néixer: el Conservatori Professional de Música -fet que va estimular, crec, la creació d'escoles de música arreu de l'illa-; la Coral Sant Antoni, que va revifar el cant coral, que en aquells moments estava sota mínims; el Festival Internacional de Música, juntament amb tota l'activitat concertística ordinària, que ens ha ofert l'ocasió d'escoltar grans professionals, és a dir, la millor música; finalment, la creació de l'Orquestra Illa de Menorca, estímul per als joves estudiants, menorquins o no, i, com es diu vulgarment, una passada per als qui la fruïm.

Però no em toca a mi parlar avui de la vida i els mèrits de Joventuts Musicals. Jo avui vull situar-me, vull situar-los, en una altra dimensió.
La primera lliçó d'un manual d'Història de la música comença amb aquestes paraules: "El silenci no existeix".

Els grecs de l'època clàssica, hereus de cultures més antigues, ens ofereixen el seu pensament sobre el cosmos i la música amb una coherència admirable, tant que, encara avui, són molts els científics de diverses branques que investiguen i aprofundeixen en la línia d'aquest pensament.

El silenci no existeix. Amb l'explosió còsmica d'energia que anomenam Big Bang comença una gran simfonia. Tota la matèria és fruit d'aquesta gran vibració i el caos d'aquesta gran dispersió d'energia, de la qual sorgirà la matèria, es transforma en cosmos, en multitud de cossos compactes que, en moviment constant i ordenat, es mouen per l'espai seguint cadascun la seva pròpia ruta. Vibració, moviment, ordre (so, ritme, harmonia). Podríem dir que la música està present en estat inaudible en la mateixa estructura de l'univers. Vivim immersos en la música. El cosmos que ens du en el seu si és música.

Avui els humans ens hem apropat al cel de les estrelles. Els telescopis ens mostren galàxies que els nostres ulls mai no haurien pogut veure, estrelles que moren i altres que neixen... Els científics ens conten meravelles que jo no sé explicar.

Però, també nosaltres, des d'aquí baix, en tenim un tast, de tanta grandesa.

Quantes vegades, des del nostre planeta Terra, hem contemplat, quan açò era encara el regal de moltes nits, l'espectacle fascinant d'un cel immens atapeït d'estrelles! Quina paradoxa: l'excés de llum als nostres pobles ens ha apagat el cel.

Com ens sentim atrets per la màgia dels eclipsis del sol o de la lluna!

Quantes vegades ens hem deixat endur per l'embruix de la lluna plena reflectida sobre el mar!

Quantes vegades hem presenciat (jo ho record arribant en vaixell a Menorca, a punt d'entrar al port de Maó) la lenta i poderosa sortida del sol, o la seva posta adornada amb una apoteosi de colors mai no superada per l'obra de cap pintor.

Des d'una altra perspectiva, menys poètica, sabem que en temps passats el sol orientava el dia dels humans i la lluna i els estels guiaven la nit dels mariners.

Gràcies al moviment (al ritme i a l'harmonia) del cosmos vivim dies i nits, el canvi de les estacions, amb tota una varietat de fenòmens atmosfèrics i meteorològics, que, any rere any, ens fan reviure el misteri de la vida.

Es la música de les esferes, deien els grecs.

El cosmos canta. I, amb ell, canta també el nostre món.

Canten els elements: canta la terra, canta l'aigua, canta el foc, canta l'aire. Canten els éssers vius, canten els animals, cantem els humans. La música brolla per tots costats de la font universal. Tot el que té existència en el nostre planeta Terra s'afegeix a la música còsmica. Com escrivia en el titular d'aquesta intervenció, vivim immersos en una gran simfonia.

La nostra vida de cada dia està immersa en un món de vibracions.

Les característiques pròpies, però, del nostre planeta produeixen una meravellosa mutació. En el nostre món, valgui la imatge, es descodifica la música, es fa audible. Podríem dir que el món ens transmet música de manera contínua.

I en aquest punt entram en escena, com a coprotagonistes, els humans.

Segons aquesta interpretació de l'univers, l'home és un microcosmos, mirall i reflex del macrocosmos. La dualitat cos-esperit estan fets per caminar vers una mateixa finalitat: l'ésser humà. Les diferents facultats s'han d'harmonitzar en una intel·ligència emocional. El cos, amb l'acció conjunta dels diferents òrgans i membres, conforma la "màquina" (entre cometes) més perfecta, més harmoniosa, regida pel batec constant del cor que va marcant el nostre tempo. Amb tècniques d'educació corporal, el seu moviment, el seu ritme, es converteix en dansa; la seva veu, en cant. Som música.

Aquesta musicalitat natural ens ha empès, des dels inicis de la humanització, a expressar-nos musicalment; cercant, primer, d'imitar els sons dels animals; passant, amb el temps, a adquirir uns sons més propis; i, finalment, ideant tota mena d'instruments musicals i la tècnica per tocar-los.

I aquí es tanca el cercle.

Com deia, vivim immersos en una gran simfonia, a la qual nosaltres també posam música, com a individus i com a grup.

Molts dels grans músics compositors han homenatjat amb les seves obres la música còsmica. Breument, recordem els més coneguts:
-Antonio Vivaldi, amb Les quatre estacions
-Joseph Haydn, amb La Creació i Les estacions
-Ludwig van Beethoven, amb la simfonia Pastoral
-Claude Debussy, amb El mar
-Gustav Mahler, amb El cant de la Terra
-Igor Stravinsky, amb La consagració de la primavera
-Franz Schubert, Felix Mendelssohn, Robert Schumann, Johannes Brahms, tots ells amb quantitat de lieds
-Joseph Strauss, amb Els sons de les estrelles,
-Gustav Holst, amb Els planetes
-Olivier Messiaen, un dels més grans músics compositors del segle XX i, a la vegada ornitòleg.Fascinat amb el cant dels ocells, en va transcriure fins a 321 models diferents, de melodia, que després va incorporar a la seva música.

Des de l'òptica que acab d'exposar, pens que la música dels concerts no ha de ser rebuda exclusivament com un bé de consum per a una societat del benestar que sent el gust de trobar-se qualsevol cap de setmana, al fosquet, per passar una estona agradable.

La música du més missatge. Fer música, escoltar música, pot ser per a l'individu una bona teràpia per recuperar l'equilibri perdut.

Diverses vegades, amb ocasió d'algun concert al Teatre Principal, he posat l'atenció en dos moments que pot semblar que estan fora de l'interès de l'acte: el moment de l'entrada del públic al teatre i el de la sortida.

La gent va entrant tranquil·lament, parlant de les seves coses, els ànims serens, reposats... A la sortida, tot ha canviat. Cares satisfetes, emoció, alegria, comunicació viva, ànims trasbalsats, la veu dels assistents puja de to... L'escena, més que per ser descrita, és per ser viscuda.

Aquest és per a mi el millor argument de les bondats de la música. La música ens transforma si ens troba amb bona sintonia.

I, com a grup social, el missatge que rebem és clar. La humanitat s'ha d'harmonitzar entre ella mateixa i amb el món. I, en aquest sentit, em sap greu dir que en aquests dies estem escrivint una pèssima partitura, estem interpretant una antimúsica: el "so" sona, perdonin la repetició, a bomba, a tret, a míssil; l'harmonia sona a mort. I no trobam el director que ens convenci que el cosmos canta millor.

A partir d'aquí, la història de la música és, de cada vegada més, la història d'un art obert a l'infinit, amb implicacions de ciència i moltes complicacions de tècnica, que només els elegits dels déus, com deien els grecs, poden interpretar, però a tots ens és concedit poder gaudir.

Sobretot el que no tindrà mai sentit és allò de "con la música a otra parte", perquè també nosaltres som Música.

Moltes gràcies.