L'home que udolava

No és fàcil definir quines coses són belles, quines arquitectures es poden considerar estèticament esplèndides. Tampoc és fàcil dir quins edificis són lletjos. El gust és una facultat que tothom creu tenir ben assegurada. Tothom pensa que el seu bon gust és el correcte, moltes vegades més enllà de l'evidència. I, a més a més, quan aquella percepció que et fa afirmar o denegar la bellesa, en referència a l'objecte analitzat, és rebatuda per l'interlocutor, sempre hi queda allò de sobre gusts no hi ha res escrit, dita que sembla llevar-nos qualsevol responsabilitat sobre el que acabàvem d'afirmar: ja no hi ha arguments, ja no hi ha aproximacions al perquè, als motius a favor o en contra. S'ha acabat el debat. Per tant, els que han estudiat el tema del gust, solen aportar consideracions de tipus cultural, de quantitat d'informació emmagatzemada, de conèixer bé la història de l'art, d'entendre determinats mecanismes de creació de l'obra, d'aproximacions polièdriques -frase molt de moda actualment- a l'obra d'art, etc. etc., i si parlam d'arquitectura, de com l'edifici s'integra o no en l'entorn on s'ubica.

Pens que quan parlam d'arquitectura, les qualitats de bellesa o lletgesa no es poden assignar exclusivament a l'autor de l'obra. Avui en dia, pocs arquitectes tenen el control total i absolut sobre el procés de realització del projecte en el seu llarg recorregut fins a la realitat construïda. Menys encara es podrien trobar autors que certifiquin que l'obra d'arquitectura construïda és exclusivament obra seva. La creació arquitectònica s'ha convertit en una feina d'equip i en un camí de canvis llarg i difícil, en què el mateix client, la normativa, les comissions de tot tipus, els informes relatius al projecte, els controls econòmics, etc., etc., han tingut una incidència, gran o petita, en el producte final. És veritat que en pintura o escultura, o en altres arts en què l'artista no depèn de factors externs, la consecució d'una obra bella està supeditada, quasi per complet, a les capacitats de l'artista, de tal manera que les decisions sobre allò que es crea surten més de la genialitat de l'autor que d'altres interferències. En arquitectura, per desgràcia, aquesta actuació quasi no es dóna.

Normalment, el meu amic que udola i jo solem parlar d'estètica i de la bellesa o no de les coses. Són converses relaxades, que activen la reflexió i ens porten a nivells de meditació gens banals. Ell va estudiar filosofia i s'especialitzà en estètica i és un gran coneixedor de les modes. L'encanta investigar per què determinats estils s'han convertit en moda, que tothom segueix, i en canvi d'altres just han nascut i ja són passat. També té una certa debilitat per l'arquitectura. Bé, per opinar sobre el que està bé i el que és impresentable, segons ell, en referència als edificis que feim a Menorca. Els seus raonaments i justificacions sempre m'atrapen. He de reconèixer la seva persistència a estar al dia mirant els edificis que es publiquen periòdicament a les revistes professionals. Les converses no sempre acaben bé, no per l'enfrontament d'opinions oposades, sinó perquè de cop, a meitat d'una xerrada prou interessant, es posa a udolar com un llop, tot estirant lleugerament el coll cap amunt, sense que aparentment es pugui controlar. I clar, si bé és ver que no es riu del que he acabat de dir, l'udol que fa, ben fi i llarg, romp totalment la reflexió sobre l'arquitectura que analitzàvem.
El primer dia que va udolar davant meu va ser molt fort i jo vaig quedar estupefacte. No entenia res. No podia comprendre el perquè d'aquell crit de llop: auuuu, auuuu. A més, no podia captar quin fet l'havia provocat. Amb el temps, vaig poder lligar caps i vaig descobrir que sempre udolava en passar per davant d'edificis que eren francament lletjos, molt lletjos. El crit era com una mena de rebuig cap a aquelles cases desafortunades. La descoberta es va produir en passar, amb cotxe, per davant d'un edifici color de rosa que hi ha al cap de cantó de l'avinguda Menorca amb la de Vives Llull, ja fa quasi deu anys. Un edifici realment lleig. Anàvem comentant l'excel·lent solució que l'arquitecte Xavi Mantolan havia aplicat en l'edifici dels somiers -justament situat al costat del lleig- quan, acabat de passar el d'en Xavi i sense fer ni mica de cas de l'explicació que jo en feia, es va posar a udolar dins del cotxe. Érem davant la Mútua i encara udolava. En arribar a la rotonda del Ramis, es va calmar. Com que ja havíem agafat certa confiança, vaig girar en rodó i, tornant a passar per davant de l'edifici rosa i lleig, els fets es van repetir. Havia descobert el perquè de tot allò. A partir d'aquell moment, ja vaig saber com constatar quan un edifici era molt lleig.

Sortosament, a Menorca, pens que no se'n fan gaires, d'edificis molt lletjos. Tampoc és que n'hi hagi molts d'esplèndids. Sí que hi ha un bon caramull d'arquitectures modestes i correctes i bastants d'un nivell més elevat. Només de tant en tant apareix algun edifici que ressalta per ser francament desafortunat estèticament. A vegades, més que la vulgaritat formal, el que produeix una gran distorsió és el fet de ser un disseny inoportú en un lloc inadequat.

La controvèrsia sobre la bellesa o lletgesa d'un edifici ens porta moltes vegades a una difícil paradoxa: la normativa estètica dels ajuntaments permet construir un edifici lleig, quasi sempre de línies convencionals, perquè compleix les determinacions formals establertes, i impedeix la construcció d'un edifici bell a causa que el seu atreviment formal xoca amb el gust general, que sempre és conservador. Llavors: Qui decideix quina arquitectura és impresentable formalment i quina serà una aportació de qualitat a la nostra història urbana? Més encara. Diu Álvaro Siza que els edificis lletjos, vulgars, inerts, mal copiats, no provoquen cap polèmica, la gent els accepta mansament. En canvi els contemporanis, que volen fer avançar honestament l'arquitectura, desencadenen crítiques vanes i mouen baixes passions.

He de dir, per apropar-me a la veritat, que els fets tan fora del comú que relat no succeeixen gaire sovint. Després d'una època llarga de passejades de reflexió estètica, amb cotxe i sense udols -jo ja els començava a enyorar-, fa un parell d'anys, vam passar pel port, un matí de sol intens. Havíem baixat per la costa de Corea i anàvem cap a la Colàrsega. Passat el Club Marítim, i just abans d'un petit solar, que espera pacientment la construcció d'un ascensor públic, havien desmuntat una bastida i posat a la vista una façana francament lletja. L'udolada va ser sonora. Jo, fins i tot, em vaig espantar, tan de temps com feia que no el sentia udolar, el meu amic. Però, en mirar la façana descoberta feia poc, vaig pensar que el filòsof tenia raó.

I ara no fa gaire, en una volta que vam fer per Alaior, es va produir el darrer afer. En girar des de la vella carretera per pujar cap al poble, un edifici disfressat d'arcs gegantins ens va fer aturar, plens de curiositat, bé davant la façana que llueix la seva vestimenta postissa, sense sentit i desproporcionada. Un edifici fatalment col·locat vora un context preciós, connectat visualment amb un entorn que encara manté una gran bellesa antiga, una qualitat urbana que esperam que el nou pla general conservi, i un skyline d'Alaior -el poble de Menorca amb més visuals panoràmiques- difícilment repetible. Què fa aquí aquesta façana que no ha tingut en compte per res el context on s'ubicava?

Vaig mirar amb certa tristesa com el filòsof esteta udolava amb una tristor imparable. Poc va faltar per posar-me jo també a udolar tot mirant aquell mapa vertical fora de lloc. Però vaig pensar que l'espectacle dels dos udolant dins el cotxe seria massa fort per al vellet que ben tranquil venia passejant cap a nosaltres. Amb cara de felicitat, anava mirant l'innovador i polit enfront.