L’Esplanada, en estat de revista

En el marc de l'estratègia de recuperació dels espais públics de l'illa, aquest dies d'hivern podem visualitzar els resultats de la reforma integral de l'Esplanada des Castell, una operació d'excepcional importància per dues principals raons. Des d'un punt de vista local, perquè es tracta d'una intervenció puntual que, amb una qualitat material molt superior a la que tan sovint apareix en els nostres paratges, pot convertir-se en un més que necessari focus regenerador del seu entorn més immediat. És de desitjar que el disseny d'autor de la nova Esplanada conformi el punt de partida de la recuperació física, econòmica i social d'un poble malferit per la tradicional manca d'un model de ciutat o fil conductor de l'acció pública sobre el territori. Des de un àmbit més general, perquè la racionalitat, la moderació i el bon gust amb la que avui ens sorprèn la descoberta de la nova plaça respon encertadament a les exigències d'una societat desenvolupada que demana uns espais col·lectius de qualitat. Com tantes vegades ha dit l'arquitecte Oriol Bohigues, "la ciutat és l'espai públic, tant si és obert a l'aire lliure, com si és construït en serveis o monuments".(1)

Tothom coneix que l'Esplanada de l'antiga Georgetown va ser concebuda per l'enginyer militar MacKellar com un pati d'armes al servei de les quatre casernes que allotjaven el contingent destinat a la defensa de la veïna fortalesa de Sant Felip. Es tracta, per tant, d'un buit urbà d'una hectàrea que mai va ser urbanitzat sota un criteri global, fins que la invasió automobilística dels anys seixanta va llançar tones de conglomerat asfàltic sobre la majoria de la seva superfície. Davant el caos recent, i malgrat l'estat ruïnós de les casernes, l'administració municipal va convocar un concurs d'avantprojectes per a la recuperació de l'interior de la gran plaça on, declarat desert el primer premi, l'equip format per les arquitectes Moll i Martí es va alçar amb el segon lloc. La previsió sempre dóna bons fruits. L'oportuna arribada del finançament estatal va oferir l'impuls necessari per la redacció del projecte definitiu que avui veiem construït.

En línies generals, el projecte es desenvolupa mitjançant l'adopció d'una trama reticular que suporta l'organització general d'aquest gran espai regular de 120x90m, en un exercici de colonització propi d'un territori verge. El dibuix d'aquesta retícula, materialitzada amb granit, resulta essencial per definir el caràcter de la intervenció, que així resta lligada tant al traçat històric dels carrers d'una vila planificada segons el mateix criteri, com a les monumentals façanes d'unes casernes on el ritme regular de les finestres assenyala la procedència de l'entorn. Davant el previsible aiguabarreig de funcions, sempre provisionals, que tindran lloc a la nova plaça, l'aposta dels autors per la coherència estilística entre l'espai lliure, els carrers i les casernes constitueix, amb tota probabilitat, el més lloable encert de l'operació.

Per més que resulti evident, donat l'horror vacui que afecta la nostra societat de consum, val la pena recordar que una plaça no és un jardí, sinó una cruïlla d'itineraris, l'origen i confluència dels carrers d'un poble i, per a tant, sempre un espai artificial on el buit aporta un valor essencial. En conseqüència, respectant la "parcel·lació" inicial i la percepció unitària de l'Esplanada, el nou arbrat de la plaça s'ha obtingut mitjançant la plantació de grups homogenis de diverses espècies vegetals disposats al voltant de l'àrea central segons l'organització interna pròpia d'un esquadró militar. Resta així ordenat un espai per la ciutadania feliçment alliberat de la tradicional superposició de certs elements de mobiliari urbà excessivament artificials que tan sovint protagonitzen i desequilibren el paisatge, dificulten la diversitat d'usos, devaluen la qualitat de l'entorn i resisteixen amb notable dificultat les agressions de les que en són objecte. En definitiva, assistim al naixement d'una intervenció pública on la idea d'ordre i la voluntat d'una millor qualitat de vida recolzen un excel·lent treball.

Però no voldria acabar aquest escrit sense apuntar els meus dubtes respecte les possibles conseqüències que l'actual intervenció sobre l'Esplanada pot implicar sobre la mobilitat dels habitants des Castell. Certament, no és possible dissentir amb l'urbanista Joan Busquets, quan ens aconsella que el trànsit no sigui considerat com si fos la variable més important de la planificació de la ciutat(2). No obstant, l'accessibilitat rodada no es pot ignorar. Així, em preocupa que la reorganització de l'Esplanada ha tingut com a conseqüència la radical interrupció de l'única via que travessa la vila per complet. Concebut per MacKellar com el "cardus" de Georgetown, el carrer avui anomenat d'en Victory és, pel disseny i l'amplada del seu traçat, un carrer cabdal per l'accés de vehicles a un important sector de la població on, a més dificultat, s'emplaça bona part de l'oferta turística del municipi. Hi ha molts exemples, la plaça de Sant Jaume a Barcelona n'és un d'ells, on la possibilitat d'una circulació rodada resulta compatible amb la concepció unitària del conjunt i es tracta, com mostra l'antiga imatge, de la solució més natural.

Hi ha una segona qüestió. Sorprenentment, l'excessiva duresa d'aquesta mesura, que podria transformar l'accés rodat al sector nord de la vila en un laberint, no comporta la previsible eliminació absoluta del rodament de cotxes a la plaça, a la vista de la continuïtat dels carrers d'en Stuart i de Calasfonts al seu pas per l'Esplanada. La xarxa secundària de la vila permet accedir a totes i cada una de les sis peces que conformen el gran escenari urbà que avui celebrem. Per a tant, hi ha arguments per a sospitar que aquesta darrera aposta viària esdevé tan innecessària com perjudicial si hi afegim la difícil convivència dels dos carrers longitudinals amb els habitatges, comerços, equipaments educatius, culturals i administratius que s'aboquen a la Plaça. Analitzada la proposta des de l'òptica del trànsit de vehicles, pot ésser que l'èxit de la intervenció no ha estat del tot complet.

I és que, una vegada més, en una illa on coneixem fil per randa tots els moviments de la variada fauna que pobla els nostres espais naturals, resulta impossible comptar amb uns estudis de mobilitat urbana que són la base imprescindible per afrontar la recuperació dels espais públics d'una manera eficient. És cert que la reforma de l'Esplanada des Castell ha gaudit d'uns estudis de viabilitat econòmica, que no social, emprats com argument per rebutjar la construcció d'un aparcament soterrat destinat a l'alliberament de la funció d'aparcament que suporten els carrers d'aquest poble-dormitori, però tinc per a mi que l'absència d'una anàlisi de la mobilitat dels seus habitants pot ser la causa d'un error que, si és el cas, té fàcil arranjament. Però aquest tema, com la fantasmal permanència d'unes casernes de propietat privada amb un futur incert, ja ens allunya del propòsit principal. És millor gaudir de la singular bellesa d'aquest renovat espai públic que, construït amb sòlids materials, espera la primavera per ser emprat amb orgull pels seus habitants. Enhorabona, es Castell.

-------
Notes:
1- Bohigues, Oriol: "Contra la incontinència urbana". Ed: Diputació de Barcelona. 2004.
2- "Barcelona Espais Públics. Jornades d'Estudi." COAC.1990.