Després del parèntesi de la setmana passada, seguim el nostre itinerari per arribar as Barrancó, amb l'anuència del seu propietari José Manuel de Olives i acompanyat per Josep Coll Pons, nascut fa 72 anys en aquest lloc. Fill de Joan Coll Febrer i Isabel Pons Florit, és el nombre sis de dotze germans concebuts as Barrancó, tret dels dos majors que havien nascut a sa Canaleta, llogaret que vam veure dins el canal de Son Fideu. En aquell temps el senyor del lloc era José de Olives Feliu, que va ser general auditor de l'exèrcit, i el lloc i l'hort des Barrancó constituïen tot una finca, es van separar i tenir un pagès cada un fa una quarantena d'anys.
LLOC DES BARRANCÓ
Té cases del pagès a ponent i del senyor a llevant, juntes i amb un pati entremig, empedrat i obert a migjorn que estava cobert de parra. El petit jardí de davant les cases amb el temps es va estendre cap a llevant, on els pagesos i els seus fills van veure les primeres hamaques entre els arbres. També s'aixecà una mica la teulada dels porxos de les cases del senyor per fer-ne estudis més alts i a l'entrada de la planta baixa s'hi afegí una porxada de quatre arcs.
Dins el mateix recinte del forn de pa hi ha la foganya en la que s'escalfava la caldera en matar el porc. Ben a prop trobam una cisterna per consum humà, amb el coll tancat i rematat per una esfera. D'estona hi havia un rentador i un pou de torn on més endavant es van fer noves estables.
El camí vell de l'hort comença a la tanca de s'era, davant les cases. Era de 22 metres de diàmetre bastant ben conservada, enllosada amb pedres de marès i sense caseta, ja que és a prop de les cases. Abans existia un eró de forma circular entre l'era i les cases. De dalt l'era es veu el Toro, els penya-segats del barranc, les cases de Son Carabassa i les de Son Triay. A la tanca de més avall subsisteix un pont de bens un poc deteriorat.
Al costat hi ha la tanca dels Ametllers, que ja n'hi queden pocs, però sí una alzina dolça, que feia aglans molt bons, amb una soca molt gruixada ajupida a ran de terra, també hi havia figueres paretjals de les que només hi queden els troncs secs.
El nostre guia afirma: no tenia 13 anys complerts quan me van donar una arada i dos bous, els bous eren més pausats, quan trobaven un ganxo quedaven penjats i els havien de fer tornar arrere. Llavors Menorca era cerealista, as Barrancó hi havia tres persones que de Sant Miquel a Nadal no feien més que llaurar. Tenien un parell de missatges, un que hi va fer estona era Vicent Coll Febrer, germà fadrí de son pare. Per segar a mà hi anaven jornalers.
S'havia establert una quota obligatòria de llet que havien de dur al poble, però només tenien 7 ó 8 vaques. Interessava més el blat i també un poc d'ordi i xivada pes bestiar de feina, segaven a màquina amb una bístia, al barranc on podien també, però de vegades ho feien amb la falç per dur menys palla, havien de pujar les garbes amb escaletes, dues a cada banda i una enmig, amb una bístia davant i l'altra darrera.
Els fills dels pagesos creixien, els grans feien qualque jornal pels llocs de la rodalia, s'independitzaven i es casaven. Constituïen una família molt nombrosa, però no mos creàvem necessitats, com ara. Fins l'any abans de casar-se tot anava al munt familiar. Quan li van donar la dot van quedar amb un menjador i un estudi. En José es casà el mateix any que son pare deixà es Barrancó i ell anà de missatge a ca el sogre, a Binimoti, mentre vivien a Ferreries.
L'actual carretera de cala Galdana era un camí estret que a trossos no hi passaven dos carros a la vegada, les cantonades des Barrancó eren una simple barrera, la carretera la va fer recular, ja que va ocupar part de la tanca.
EL CANAL
Amb en Josep Coll hem baixat al canal entre alzines i pinar. La part des Barrancó –de Sant Gabriel a Sant Llorenç– fa més d'1'5 km. en el seu traçat serpentejant. Anam a peu per la "carretera vella" entre romaní i estèpera blanca, una costa estreta que solien pujar dues o tres vegades cada dia cap a les cases amb el carro i les bísties que s'aturaven, feien un alè i tornaven a partir. L'element més característic és una roca que sobresurt damunt el barranc anomenada sa Punta des Brau, es podria suposar que dèu el seu nom a la forma –com una banya– que assenyala el canal, però segons testimonis de gent gran fa molts anys hi va caure un brau d'allà dalt.
En Josep recorda que en encorralar els bens es posava un home dalt sa Punta des Brau per veure on corrien per les faldes, també té constància que fa uns anys les monges de Santa Clara van fer un Betlem ambientat a l'hort des Barrancó al que no hi mancava la Punta des Brau. La superiora era ferrerienca.
Les miloques criaven a una cova dels penyals del barranc, sempre hi havia carboners, bens i bestiar de remolc que el menaven net. Els pins tampoc eren tan alts, ja que cada set o vuit anys els tallaven. Els carboners eren gent de Ferreries, com en Toni "Canaleta" i en "Bassono".
Entre el 1963 i el 1965 cada any va passar la torrentada que obria i tombava totes les parets. Si trobava la terra llaurada se l'enduia, si més envant ho trobava sembrat de sanfaus encara hi abocava terra damunt. Quedaven xaragalls i munts de terra. Degut a les torrentades van deixar d'alçar les parets travesseres del barranc i de llaurar, segaven l'herba, que s'aplanava i així passava l'aigua sense endur-se'n la terra.
En Joan Coll i la seva família eren més pagesos que hortolans, llavors només hi havia arbres de fruita del boer per avall. Al canaló hi sembraven monyacos, sanfaus (alfals), blat dindi i llavor d'enclova. Sembraven blat dindi per pinya, un solc sí i dos no, si el blat dindi és molt espès fa les pinyes més petites, enmig hi tiraven llavor d'enclova per l'abril o principi de maig, aquella enclova no es moria i durant dos o tres anys de primerenc ja hi havia menjar.
Al final de l'hort fa la mitgera amb Sant Llorenç que és un "fortí", un encadenat que deu fer prop de metre i mig d'ample. Veim una miloca, crien per la zona.
Un poc més avall del boeret, i de les cases actuals, al marge dret del torrent hi ha la font que sortia a la falda del barranc dins s'Hort de sa Font, sembrat de pomeres, la font duia aigua tot l'any i seguia una síquia cap el torrent, que no és gaire enfora i poc més endavant vessa a la trencada del costat de la caseta del motor que tenia més d'un metre de fons. Damunt la riba dreta s'Hort des Tarongers ja estava sembrat d'aquests cítrics.
Amb en Josep, fill de Joan Coll Febrer, que va menar lloc i hort des Barrancó, hem recorregut la major part del canal. Per l'antic camí anam cap a s'Hort Vell, l'herba està xopa de banyadura i a més travessam el torrent per entre la corrent. Aquest era l'únic hortet de fruita de la part alta del barranc, a la banda de ponent del torrent i una mica elevat sobre una falda. En temps d'en Miquel de Santa Bàrbara es va sembrar un hort gran d'arbres de fruita a ran de torrent. Seguim un tros per dins aquest hort bastant abandonat, més allà del qual feia sis veles que després de la segregació encara es sembraven des del lloc des Barrancó. Al penyal de l'altra costat hi ha la cova d'en Moro, diuen si n'hi havia viscut un per temps. No gaire enfora fa la mitgera amb Son Olivar.
______
adsintes@telefonica.net
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.