Al·legar ignorància

Francesc Florit Nin04/04/10 0:00

Quan una parella de novís es casa, comença la convivència. És l'hora de conèixer-se de prop, viure plegats vol dir compartir la vida, les responsabilitats, els drets i els deures. El noví és un al·lot espavilat, atent i educat a la manera més tradicional: sap vestir-se bé, sap guanyar-se la vida, sap ser un bon ciutadà, però no sap ni cuinar, ni escurar, ni desar, ni planxar, res del que s'anomena feines domèstiques. La novia és bona al·lota, amable, també espavilada i educada de la manera més tradicional: sap vestir-se bé, sap guanyar-se la vida, és una ciutadana exemplar i a més sap cuinar, escurar, desar, planxar, i tota les resta de les feines domèstiques. A casa d'ell les coses es feien així, a casa d'ella les coses també es feien així. Feines masculines i feines femenines ben repartides.

— "De les feines de casa, te n'ocuparàs tu" —li diu ell.
— "I ara per què? No les hauríem de compartir?"
— "Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hauria d'aprendre. A tu no et costa gens i a mi em suposaria un gran esforç".
-— "Sí" —replica ella—, "jo ja en sé perquè de ben petita m'han obligat a aprendre-ho, i tu no en saps perquè de petit no t'hi van obligar".

A les pàgines d'aquest diari, algunes persones han manifestat que volen que els seus fills facin l'ensenyament en castellà. Fa uns mesos uns pocs metges i infermers es manifestaven en contra de saber català per atendre els pacients. Fa uns dies, una senyora deia que amb el castellà en tenim prou per entendre'ns tots, i deia també que reclamar el dret a normalitzar la pròpia llengua és una forma de totalitarisme. D'imposició? Caldria demanar a la primera persona si no creu convenient que el seu fill sigui competent en català; als metges si no creuen que els pacients tenen el dret a ser atesos en la seva llengua, sigui en la llengua que sigui; i a la tercera persona que si és tan bo el bilingüisme, per què ella no el practica.

— "Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el menorquín".

Al·legar ignorància, real o fingida, és l'argument més retret a favor de l'ús constant del castellà. I és també el motiu que es mantenguin en el seu monolingüisme aquells que reclamen que de bilingües basta que ho siguin els altres. ¿Per què les persones majors que tenen el català com a llengua seva i que no van poder anar a escola mai no al·leguen ignorància del castellà i es posen a parlar-lo per malament que ho facin, amb una gran quantitat d'esforç per fer-se entendre? Per què en canvi, persones ben formades que han anat a la universitat i tenen ocupacions importants al·leguen sovint ignorar la llengua de Menorca malgrat que viuen aquí d'ençà fa dècades?

És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les feines de casa que els mascles ens podíem permetre d'ignorar. Vol dir que açò ha de continuar així? Les feines de casa és cosa de dones? O potser en algun moment han de dir alt i clar:

"Idò si no en saps, n'aprens!" –li diu finalment la novia.