Andreu Galmés Lina Taltavull04/04/10 0:00
TW
0

Hi ha gent que reclama el dret a no rebre ensenyament en català. Unes altres al·leguen el dret a rebre ensenyament en català. Tots al·leguen drets que sovint són contradictoris, o bé ambigus, o bé incompatibles. Perquè no podem segregar els alumnes per raó de l'idioma. En el cas dels drets lingüístics, la competència entre drets diversos pot conduir i condueix a interpretacions enfrontades. La defensa dels drets d'uns i d'altres es postula sempre a partir de la "llibertat". Però sovint s'interpreta la llibertat com la possibilitat de fer el que hom li plagui. Com va dir sintèticament Josep M. Quintana al seu discurs d'entrada a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, "la llibertat lingüística és vàlida per explicar relacions estrictament privades, però en canvi és clarament insuficient per justificar l'engranatge de drets i deures que es poden donar entre el poder i els ciutadans, i fins i tot, en moltes de les relacions que aquests darrers mantenen entre sí. I això perquè el fenomen lingüístic (considerat tant des de l'òptica estrictament comunicativa com des d'una perspectiva cultural) és un fet col·lectiu i, com a tal, tot el ventall de drets i obligacions individuals que s'hi articulen han de tenir en compte aquesta dimensió col·lectiva, que exigeix un ordenament jurídic que reguli la llengua o les llengües presents en una comunitat política".

Poc a poc va calant entre la població la idea que la llengua castellana és la "lengua común" dels espanyols, tal com la qualifica el Manifiesto de Savater i altres intel·lectuals. Que sigui llengua oficial a tot l'Estat espanyol no vol dir que sigui llengua comuna. Simplement, Espanya no té una llengua comuna. Que tots els espanyols aprenguin i dominin amb un cert grau de competència comunicativa la llengua de Góngora no implica automàticament que sigui llengua comuna.

Tampoc no podríem dir que l'anglès, parlat per moltes persones arreu del món, tot i el seu domini no es pot considerar la llengua comuna de la humanitat...El món no té llengua comuna, i Espanya tampoc.

A partir d'aquesta fal·làcia, algunes persones clarament contràries a la normalització de la llengua catalana al seu territori històric clamen per imposar el castellà com a única llengua obligada, mentre que el català el presenten com a una opció. Les dues llengües són oficials, les dues s'han d'aprendre i en les dues han de ser competents els escolars en acabar l'ensenyament obligatori. I en les dues ha de ser també competent l'administració (local, autonòmica i estatal) i tots els serveis públics per poder garantir els drets de tothom independentment de la llengua que usi el ciutadà. Són els drets dels ciutadans els que prevalen, no els de l'administració.

Tanmateix, els drets d'ús d'una llengua té, com tot, les seves limitacions. Per exemple el de la llengua a l'ensenyament. El Tribunal Constitucional ha dictat sentència (STC 195/1989, FJ 3) segons la qual cap apartat dels drets educatius no inclou el dret dels pares a elegir la llengua de l'ensenyament. Els pares tampoc no trien els continguts de les matèries curriculars ni molts altres aspectes de l'organització escolar. Els pares poden i han d'exigir el coneixement de les dues llengües oficials, però no la manera com s'ha de fer. La competència per determinar la llengua vehicular de l'ensenyament és dels poders públics, que queda concretat en els projectes lingüístics de cada centre. En aquest sentit, les experiències educatives que asseguren l'objectiu de dominar les dues llengües per part dels escolars és justament les realitzades a les escoles on la llengua catalana és la llengua vehicular de l'ensenyament.

Si bé enlloc no s'obliga a usar una o altra llengua (a excepció de l'àmbit educatiu on s'han d'aprendre), en canvi es pot deduir de la legislació que en molts casos hi ha un deure implícit de conèixer ambdues llengües, català i castellà, totes dues oficials a Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Probablement, el tema de fons no és tant en quina llengua aprenen a l'escola, sinó si els escolars resulten competents en les dues llengües quan acaben l'ensenyament obligatori. La realitat és que l'actual sistema produeix catalanoparlants competents en castellà i, en canvi, bastants castellanoparlants incompetents en català. És açò el que ha de preocupar.