Hi ha qui creu, del tot erròniament, que a la major part de les comunitats dites autònomes de l'Estat espanyol només s'hi parla una llengua. I que, per tant, constitueixen una excepció aquelles comunitats autònomes plurals des d'un punt de vista lingüístic. Certament, aquesta confusió parteix del fet de considerar que a les comunitats autònomes on només hi ha una llengua oficial és perquè realment només hi ha una llengua pròpia. En aquests casos, inexorablement, la considerada com a llengua pròpia i oficial, sempre és el castellà o espanyol.
Però la realitat és ben diferent, d'aquesta percepció del tot esbiaixada. De fet, hi ha deu comunitats autònomes (i dues ciutats autònomes) que tenen més d'una llengua. Fixem-nos-hi: a l'Aragó s'hi parlen tres llengües (espanyol, aragonès i català); a Astúries se n'hi parlen tres (astur-lleonès, gallec i espanyol); a Castella-Lleó, tres (castellà, astur-lleonès i gallec); a Euskadi i a Navarra, dues (euskara i espanyol); a Extremadura, també dues (espanyol i portuguès); a Galícia, dues (gallec i espanyol); al País Valencià i a les Balears, dues (català i espanyol), a Catalunya, tres (català, occità i espanyol); i, encara, a les ciutats autònomes de Sebta (Ceuta) i Al Maliya (Melilla), tres (espanyol, amazic i àrab). Això sense comptar variants lingüístiques molt marcades, com ara l'andalús o el murcià, que per enlloc no són tingudes en compte ni se'ls dedica cap atenció ni respecte especials (almenys des de la perspectiva oficial).
Vegem, tot seguit, el respecte que cada comunitat autònoma té per les seues llengües, d'acord amb l'estatus que els confereix. Si hi comptam les ciutats autònomes, ens en surten dotze, que no són estrictament monolingües en espanyol, única llengua que l'Estat reconeix com a oficial de si mateix. D'aquestes dotze, n'hi ha set que només tenen una llengua oficial: la de l'Estat. Són Astúries, Castella-Lleó, Extremadura, Aragó, Sebta i Al-Maliya. Per tant, ni els asturianoparlants i galaicoparlants d'Astúries i Castella-Lleó, ni els parlants d'àrab i amazic de les ciutats autònomes nordafricanes, ni els qui parlen portuguès a Extremadura tenen cap dret lingüístic reconegut. Amb la Llei de Llengües que s'ha promulgat recentment a l'Aragó, malgrat que no reconeix l'oficialitat plena de l'aragonès (per als territoris on es parla a l'Aragó) ni per al català (a la Franja de Ponent), es fa una passa tímida cap al reconeixement dels drets lingüístics dels parlants d'aquestes dues llengües.
Dues comunitats autònomes tenen doble oficialitat lingüística, però no per a tot el territori. Es tracta de Navarra (on hi ha una zona bascòfona, una altra mixta i una altra d'hispanòfona) i el País Valencià (on devers una tercera part del territori no és valencianoparlant). Tres comunitats dites autònomes gaudeixen de doble oficialitat lingüística a tot el territori. Es tracta de Galícia, el País Basc i les Illes Balears. I, finalment, hi ha una comunitat autònoma amb tres llengües oficials: Catalunya, on són oficials, amb el nou Estatut d'autonomia, el català, l'occità (llengua pròpia, sota la denominació d'aranès, de la Val d'Aran) i l'espanyol. El català hi és oficial, igual que a les Balears, en tant que llengua pròpia de tot el país, mentre l'occità ho és en tant que llengua pròpia de l'Aran (compartit amb l'Occitània gran, situada majoritàriament a França, amb un enclavament a les valls occitanes d'Itàlia), i l'espanyol ho és en tant que llengua oficial de l'estat.
Les quatre nacions del Regne d'Espanya (l'Espanya estricta, Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans) fan un tractament molt diferent de l'oficialitat lingüística. A les tres autonomies dels Països Catalans (Balears, País Valencià i Catalunya) hi ha dues o tres llengües oficials. A les dues d'Euskal Herria (País Basc i Navarra) n'hi ha dues d'oficials. I a Galícia també. Per tant, tres de les quatre nacions del Regne d'Espanya tenen oficialitzada més d'una llengua. A les set comunitats autònomes (comptant-hi les dues ciutats autònomes nordafricanes) de l'Espanya estricta on s'hi parlen, des de fa segles, dues o tres llengües, hi impera el més tancat monolingüisme oficial. Enlloc hi ha més d'una llengua oficial, malgrat que a tres autonomies i a dues ciutats autònomes hi ha tres llengües que es poden considerar, per història i per societat actual, com a pròpies.
No és estrany, tenint en compte aquest context, que la comissió de seguiment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, formada per oficials de la Unió Europea, es queixi del tractament lingüístic envers les llengües minoritàries de les comunitats autònomes de l'Espanya estricta! Hi surten totes i, certament, no hi queden gaire ben parades...
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.