Fiscalitat, ètica i justícia

Però aquestes insinuacions ens suggereixen una reflexió més profunda. Són indubtables els efectes perniciosos que per a la recaptació tributària es deriven de l'existència de paradisos fiscals. No obstant, no s'entén la insuficiència de les mesures del nostre fisc per evitar que continuïn marxant fora de les nostres fronteres els diners de contribuents que haurien d'estar, en el seu cas, sotmesos a un control especial per part de l'Administració. Es critiquen també de vegades els complexos entramats societaris per eludir la fiscalitat; però el legislador tampoc sembla adoptar mesures suficients per evitar-los i reconduir la seva fiscalitat a la d'un contribuent normal. Pel que fa a fiscalitat financera, serien necessaris canvis immediats, ja sigui fent tributar algunes entitats per l'avantatge que suposen els irremeiables rescats públics de qui no pot fer fallida, ja sigui com a forma de reassegurança o de cost compartit, elevant les aportacions als fons de garantia financera. Per una altra part, a les empreses que ara haurien d'estar intentant augmentar el seu capital amb fons propis i ampliacions accionarials no se'ls hauria d'autoritzar que ho facin per la via de més endeutament, que els permet pagar menys impostos i la paradoxa que subvencionant públicament el capital extern a través de la desgravació fiscal s'està ajudant a repartir més dividends a aquests mateixos accionistes.

Actualment, el sistema tributari ens ofereix diversos exemples de normes que injustament semblen premiar els que més tenen. La tributació dels esportistes i artistes d'elit o la de les sicav [societats d'inversió de capital variable] en són un clar exemple. En general, l'entramat d'incentius i privilegis fiscals suscita sempre l'enginyeria dels que més tenen, una picaresca que s'alimenta també de la redacció deficient de les nostres normes. Contra això –i a diferència de les rendes més altes– les classes mitjanes i baixes no disposen normalment de lobbies organitzats que puguin exercir la pressió necessària per influir en la redacció i aprovació d'una llei. Avui, els que estan suportant la fiscalitat són, en gran part, les classes mitjanes; desproporcionadament, també les pimes, amb una pressió fiscal indirecta asfixiant, i els contribuents de perfil mitjà, atesos els requeriments, comprovacions parcials o similars de la nostra Administració inspectora. D'altra banda, no sembla lògic que la diferència entre una pime i una gran empresa sigui tan sols de cinc punts percentuals en l'impost de societats, com tampoc sembla lògic que el tipus del 43% de l'IRPF s'apliqui a partir de la ridícula xifra de 53.000 euros. Al mateix temps, ens apareixen davant dels ulls determinades situacions de frau que és difícil de comprendre com s'han pogut escapar dels controls de l'Administració.

L'elusió fiscal del contribuent enfront de l'Administració, escapant-se del gravamen per les escletxes que deixen els buits legislatius i reglamentaris de normes molt complexes per poder aprehendre la totalitat de l'enginyeria economicofinancera, no és certament delicte, però no corregir-ho mitjançant la millora de la legislació tributària sí que ho és: de la mateixa Administració contra l'interès públic. El frau fiscal és condemnable, però no només per part de la Hisenda Pública: sobretot ho hauria de ser per part de la societat, tan oblidadissa que moltes vegades fins i tot li atorga honors. Que alguns defraudin fins i tot pot ser –per a ells– ben lògic, però que n'assenyalin la normalitat en mitjans públics, no. Que situïn les seves rendes fiscalment fora del país pot ser una cosa innata a l'escàs sentit comunitari d'alguns individus, però que els contribuents que fem l'esforç de pagar amb els nostres impostos allò que ells no paguen els riguem les gràcies hauria de forçar-nos a fer-nos-ho mirar. En una etapa de crisi com l'actual, en vista dels sacrificis socials que s'acosten (més impostos, retallada de despeses socials), és necessari més que mai començar a qüestionar no tan sols la justícia del nostre sistema tributari, sinó també la seva falta d'ètica si entenem que no és ètic ni moral que la falta real de progressivitat produeixi una notòria distorsió en el repartiment dels impostos.

______

L'article també el firma Antoni Durán-Sindreu