Que li passa a l’economia espanyola

A l'economia espanyola, ras i curt, li passa que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ningú a llarg termini pot consumir constantment per sobre del que produeix. I això ho hem volgut fer noltros. Dèficit comercial a manta, i cobertura exterior amb els capitals de fora que entraven atrets per una rendibilitat espúria. Mentre els va interessar.
I és que el que pensàvem que 'produiem' no era res solvent en el mercat: cases i més cases, places i més places residencials...fins que el mercat s'ha saturat. No sabem ara com substituir el que fèiem per alguna cosa nova. Amb presses parlem ara de 'l'economia sostenible'.
Per això no hauria de ser nou. Ho veiem també a casa nostra. Ai si haguessin fet més cas encara a aquells que volien més i més parcel·lació, més i més oferta turística. Sort del GOB i d'alguns altres!. A quins preus més rebentats encara tocaria ara vendre Menorca.
A Espanya la pèrdua de fortuna l'accelera les ganes que alguns tenen de 'tombar' l'euro. S'ajunten aquí alguns analistes, que des del començament varen dir que Europa no era una àrea monetària òptima per a poder tenir una moneda comuna, ja que no existia ni un poder polític fort ni una potestat fiscal unificada, amb aquells que fan negoci del canvi de valor de les divises. Per aquesta coalició de interessos la crisi grega resulta insuficient: per dimensió dels problemes, Grècia és rescatable. Els diners 'a escote' que han de posar la resta de socis europeus és manejable. Però si l'atac de dubtes de futur aconsegueixen aquells focalitzar-lo a l'economia espanyola, i el govern, amb la seva (falta de) actuació no el resol, l'euro perilla. Zapatero en aquest sentit ha donat prou peu als dubtes: pensava que guanyava temps, esperant que la crisi escampés, quan de fet el perdia. I si ara l'economia nostra no se'n surt, Alemanya no pot 'salvar' el forat espanyol, de manera que l'euro com a moneda comuna tindria ja molts descosits, Itàlia i Portugal incloses, com per a que no s'hagués de replantejar el seu futur.
Reconegut aquest fet, val a dir que és inútil, en un moment en que els mercats estan histèrics, intentar convèncer de que Espanya no és Grècia. Realment no ho és, però allò important en el curt plaç per a qui està nerviós sobre si perdrà o no els seus estalvis, no és el que son les coses, sinó el que aparenten, sigui de manera fonamentada o no. Avui, la falta de solvència d'uns (Grècia) i la de liquidesa d'altres (Espanya, amb un dèficit fiscal que fa por) adoba la situació. A més, no és sensat ni ajudaria que Europea creés un Fons Monetari Europeu, sobre la base de les aportacions de països que haurien d'emetre deute per a poder contribuir-hi, la qual cosa retroalimentària la crisi de solvència. Ni és solució tampoc que el Banc Central Europeu compri el deute dels països, monetitzant així els dèficits, ja que això en si mateix sí que tombaria l'euro de manera ràpida.
Idò així què fem? Preparar- nos per a un període de dificultat. Ajustar un a10 o un 15% del nostre consum en termes mitjans sembla però que hauria de resultar possible. El problema rau en que la 'mitjana' en política pública no diu gaire. 'Hi ha peu per a passar el riu, deia aquell?'. Sí, en termes mitjans, li varen contestar. I el que no sabia nedar es va ofegar. Això implica que el finançament de la despesa social possible, s'ha de centrar en els qui estan pitjor, no en la mitja. L'edat no és criteri per a no pagar determinats medicaments; sí ho és el fet de ser pobre. Els guariments per dependència que no sigui greu, haurà d'esperar. Els nous centres de salut i els professionals que aspiraven a cobrar més, també. Etc. Tocarà reformar el mercat de treball. Els treballadors ben segur no han generat la crisi, però acabar amb la dualitat actual és part de la solució. Si en aquests moments algú vol arriscar el seu temps i diners en crear activitat, el darrer que hem de fer és explicar-li la panòplia de contractes existents, o com determina un jutge la bondat de les clàusules de 'descuelgue' dels convenis provincials, o que a lo millor amb un parell de mesos els nostres agents socials es posen d'acord per a fer quelcom. La inversió es perdrà amb tota seguretat. Però si només féssim aquestes reformes, la situació seria molt injusta: haurien pagat com sempre els mateixos. Cal també i de manera important una reforma de la fiscalitat, per a retornar-la als solcs de l'equitat i establir una distribució justa dels costos de l'ajust, i una reforma financera que eviti que el que ha passat torni i a passar i que alguns se'n surtin d'aquesta crisi amb un somriure de pam a pam. Aquestes són dues qüestions que he desenvolupat a altres articles, que són de tractament tècnic més detallat que aquí m'estalvio.
Res de tot això és fàcil: ni política, ni socialment. De manera que no envejo als responsables de tirar-ho endavant. Però aquest és el repte dels governats estadistes que es distingeixen dels politiqueros 'bluf'.