Josep Portella10/06/10 0:00
TW
0

Si res no ho evita, el pròxim 11 de juny començarà un nou campionat del món, aquest cop en la Sud-Àfrica de Nelson Mandela. Les seleccions que han arribat a aquesta fase final ja són al seu destí, amb els esportistes, tècnics, directius, periodistes i aficionats, tot a milers. Durant un mes, el futbol serà la notícia en aquest món esquinçat. Per als espanyols, la possibilitat que la roja (li diuen ara) guanyi el campionat del món ens té com embadalits.

Ara sembla que ja no importen les mesures antisocials del govern, que ningú no es preocupa de la reforma del mercat de treball i que passem olímpicament del que hi ha davall els actuals moviments de fusió de caixes d'estalvi (que no és altre cosa que convertir-les, a la llarga, en bancs purs i durs), ara el que importa és el pròxim partit de futbol. Diferents mitjans han informat, fa pocs dies, que cada jugador de la selecció espanyola se'n portarà una prima de 600.000 euros, si guanyen. Són 23 jugadors, total: 13.800.000 euros. Ara sumeu-li les primes de tècnics, entrenadors, cos tècnic i quasi arribem als vint milions.

Decididament, ens convé que perdin. O no? Es tractaria de la prima més alta que mai no ha pagat Espanya, i, naturalment, de la prima més alta d'entre totes les seleccions finalistes. En Llamazares, en nom d'IU, ha fet una pregunta parlamentària al govern per saber si les mesures de restriccions econòmiques també s'aplicaran als nostres esforçats futbolistes. Crec que encara no li han respost, quan escric aquest article.

Naturalment, si el govern (que té l'obligació de fiscalitzar a les federacions esportives) no fa res, el missatge que arriba a la gent és molt negatiu. Per a mi, ho seria tant en època de bonança com en època de crisi, però, en una crisi com l'actual, més. Els seleccionats representen uns pocs futbolistes espanyols que es fan rics en l'espectacle de masses que és el futbol, la gran majoria de futbolistes professionals malviuen en divisions grises, en ocasions no cobren durant mesos, en altres no cobren mai, en ocasions perden la feina sense cap coixí. Clar, una cosa és que tinguem una determinada idea de l'esport professional d'alt status, i una altra cosa és que no entenguem la situació de milers de treballadors que són explotats com a qualsevol altre assalariat.

Molts cops, aquests treballadors de l'esport entren en el cercle viciós dels clubs que volen i no poden, dels clubs que han entrat –sense cap base, en l'engranatge de l'esport de més alta categoria en una mal entesa necessitat de reconeixement social o de transcendència que sol acabar, la major part de les vegades, en el desastre econòmic.