Mariscadors del port de Maó (5)

Es casà amb Magdalena Pons Mercadal, i el matrimoni començà amb bon peu. Van fer nou dies a la caseta La Capritxosa, de cala Rata; un dematí de mar molt clara, en Mando anà a fer unes quantes escopinyes grosses a n'Anglès i, a més d'escopinyes, va trobar una cartera al fons, sense identificació i amb bastants doblers, que van passar d'aigua dolça i eixugar al sol, un bon regal de noces. Van tenir tres fills i quatre filles, als que hem de sumar quinze néts i sis rebeinétes.

La dedicació a l'ofici de mariscador li venia per via paterna. Son pare, Antoni Capó Roselló, començà a treballar a les motores de la Mola, però a causa de demanar més sou els van treure. Llavors es dedicà a la mar, amb son pare, que tenia una barca molt antiga sense coberta. N'Antoni Capó era cosí dels Ferrari –Roselló, de llinatge– que pescaven un a Biniancolla i l'altre a Alcalfar.

En Mando tenia un germà més gran i dues germanes. La mar no m'agradava ni poc ni gaire, no volia ser pescador; havia d'anar a l'institut, però era en temps de la guerra, el seu germà feia el servei militar, i son pare havia de quedar tot sol. Així que va començar als quinze anys amb el seu progenitor.

SERVEI MILITAR
Va fer el servei militar, de dos anys, a la Marina. Anava embarcat amb l'Almirante Miranda que tenia la base a Palma. A Cadis va fer un examen de torpedista i el va aprovar; tres maonesos més també van passar la prova. N'hi havia un parell més, però no es van presentar perquè eren analfabets.
Quan l'aviació de Hitler va enfonsar el cuirassat Roma, de la marina italiana, l'Almirante Miranda va ser el primer d'arribar al lloc dels fets, damunt la coberta dels vaixells italians va veure els cossos de marins morts que havien recollit. Durant l'estada dels vaixells italians refugiats al port de Maó ell estava destinat al magatzem general de la Base i els facilitaven benzina.

MARISC
Els Capó es dedicaven a "esquitxar". De vegades l'escopinya era davall un còdol, però la treien amb l'ostiera. Depenia dels diferents tipus de terreny, de la Base fins el canal hi havia abundants escopinyes. A llocs d'herba encara en sortien.

A més d'escopinyes, feien peus de cabrit, corns vermells, amb pues i dàtils. Pels dàtils feien servir una gafa, amb la que treien segons quins còdols; per les pedres datileres més grosses, posaven una roda al nas de popa i, amb un cap gruixat, les pujaven i duien cap a terra. On n'hi havia molts era al cap de ponent de l'illa del Rei.

Treien la barca al varador de Can Reynés, i disposaven d'un magatzem llogat als Juanola, poc abans de la Fàbrica des Gas, on es concentraven la majoria de mariscadors, que en aquell temps eren una trentena al port de Maó.

BARQUES I PESCADORS
N'Antoni Capó i els seus fills Toni i Mando, com la majoria de mariscadors, feien set mesos de mariscar i cinc de pescar, a l'estiu. Durant la veda calaven xerxes fetes per ells mateixos.

Quan els dos germans eren joves sortien a pescar fora port, al rem i la vela. Son pare tenia la barca llarga "Eulàlia" –nom de sa dona–, sense coberta, just tenia tapat un trosset a popa i a proa. Calaven xerxes fent primes i albes sense perdre calada, inclosos diumenges i sense fer vacances mai. Els darrers temps ell i el germà feien ajagudes: calar el capvespre i llevar l'endemà matí. Pescaven amb malles diferents segons fos d'ajaguda o d'alba. Després van acordar que havien d'esser malles de nou passades, sobretot agafaven molls, encara que també altres peixos. Amb aquestes xerxes de vuit passades per amunt no en podien agafar.

Amb son pare pescaven molt pel sud, es refugiaven a Biniancolla, Binissafúller o Alcalfar; si eren pel nord romanien as Grau. Encara hi havia el germà, que després faria el servei militar durant set anys, tres durant la guerra i quatre amb els "nacionals". Dormien tots tres dins la barca mariscadora, llarga i sense coberta. Els dos germans ajaguts davall la proa, damunt "matalassos" o sacs de palla, que de vegades feia picor; son pare es posava enmig de la barca, al descobert, amb un capot damunt. Quan mariscaven, amarraven a la bolda i anaven a dormir a ca seva.

Després d'aquesta barca llarga, per 200 duros, van comprar un llaüt reforçat de 26 pams a Fornells, amb veles i rems, al que posarien un motor Joyca. De fet, el primer mariscador que posà un Joyca va ser en Xenflis, que abans duia un motor mallorquí, no tan bo. A can Jover y Carreras (Joyca) hi feia feina en Vila, un militar casat amb la tia i padrina d'en Mando, que els va brindar el motor, a pagar com volguessin. El seu va ser el segon Joyca dels mariscadors, era del model petit, i el van emprar estona abans de retirar-se.

Més endavant, el mestre d'aixa Joan Petrus va fer un gussi pel seu germà, i després un altre per ell, que troba que li costà 500 duros, es gussi de vint pams era una cosa ideal. Tenien tres barques, una perhom per mariscar i la que servia per anar a calar durant els cinc mesos de veda. En morir son pare van seguir els dos germans.

Quan agafaven llagostes les duien als vivers d'en Maspoch, al Fonduco. En canvi les cranques i el peix els venia sa mare directament, a una taula que tenia llogada a la peixateria de Maó. En Mando duia el covo de 25 quilos a peu i amb un capçal des d'on es trobaven, si arribava a temps a agafar el cotxe de Sant Lluís l'agafava, contràriament havia d'arribar a peu Maó.

Els pescadors de palangre des Castell eren deu o dotze, en Delio, en Ramiro i d'altres. Ells de vegades agafaven mores i els palangrers des Castell quan passaven els esperaven i els hi compraven per escar els palangres. Es castellans els coneixia tots, era bona gent.

CANVI D'OFICI
En Capó va fer de mariscador-pescador fins els 38 anys, que hagué de deixar l'ofici perquè té una doble vèrtebra a la columna. Fins poc abans de deixar-ho llevaven les xerxes a mà, no hi havia la politja o "maquinilla" per poar. Quan ell ho deixà, el seu germà Toni, quedà tot sol, va morir als 73 anys.
Ja a terra, va fer més de nou anys al taller de components electrònics Ipar. Després, durant dos anys, treballà a la Cooperativa de Consum del carrer Sant Ferran, que tenia més de 1.000 socis, però ho deixà perquè havia de traginar caixes i agreujava el seu problema de columna. Finalment va fer feina nou anys i dos mesos a la fàbrica de bijuteria Catisa, on es retirà als seixanta, després d'haver contribuït a les assegurances de la mar i de terra.

CASES DELS PESCADORS
A banda i banda de la part baixa del carrer del Carme de Maó hi ha el conjunt de vivendes conegut com "ses Cases des Pescadors", amb els característics arcs d'entrada, que es van construir fa quaranta anys. Així ho testifica el contracte de compravenda de 20 febrer de 1970, de la vivenda segona, propietat d'Armando Capó.

De fet, ell i en Tóbal Mus, de la seva edat i que viu davant ca seva, són els dos darrers pescadors vius dels que van firmar. Tampoc hi queda cap viuda, totes les altres vivendes són en mans de fills o néts, o bé s'han venut a gent aliena al món de la pesca. Les cases s'havien de pagar en quaranta anys, encara que, quan hi faltaven 42.000 pessetes en Mando liquidà el deute; d'altres han seguit pagat fins fa quatre dies.

_____

adsintes@telefonica.net