Mariscadors del port de Maó (7)

Als passats capítols hem recreat els testimonis orals dels dos darrers mariscadors esquitxadors, avui deixarem constància del mariscador que va fer possible el pas de la tècnica dels "palpadors" a la de "l'esquitx", mitjançant la invenció de la ullera de mariscar, en Miquel Ferrà Gelabert "Xenflis".

Tenia el magatzem de la barca al moll de Llevant, on ara hi ha el bar Mambo. Com la majoria de mariscadors maonesos, durant la veda d'estiu en Miquel Ferrà es dedicava a calar xerxes. També va ser el primer a muntar una musclera al port de Maó després de la Guerra Civil. Naturalment, ja no he pogut parlar amb ell, però si amb un home que d'al·lot i de jove hi va fer feina.

SITO DES GAS

En Llorenç Mesquida és més conegut com a Sito des Gas, ja que ell -com les seves tres germanes- va néixer i viure a l'antiga Fàbrica des Gas del port de Maó, on son pare, Joan, hi feia feina i l'avi matern, Miquel, n'era l'encarregat. Es pot dir que va créixer entre carbó de coc i calderes. D'altra banda, el seu avi patern era el saig més famós de Sant Lluís "es saig Mesquida".

En Llorenç va treballar amb en Xenflis dels vuit fins als vint anys, una feina no molt ben pagada en aquell temps. A part també feia de "mariscador de cavar", amb aigua pels genolls i una ullera, per fer "gravador" d'escopinya, que tot d'una venia a en Xenflis. Més endavant, quan aquest ho deixà, els venia a en Pepe Mus.

A L'ARMADA

Va complir el servei militar a la marina, destinat als remolcadors del port de Sóller, llevat d'un parell de mesos que va estar a Porto Pi (Palma), per arreplegar un remolcador gros, però els va sortir mal temps i van fer prop d'un mes esperant ordres. A la badia d'Alcúdia hi anà en el transcurs d'unes maniobres, amb unes llanxotes grosses traginaven torpedes de dues tones i mitja.

La major part del temps anà embarcat amb un dels darrers remolcadors que funcionaven amb carbó de pedra, del que en va ser patró a les ordres d'un tinent, amb el que es duia molt bé. Amb el vetust remolcador només van venir a Maó per fer net fons, quan encara hi havia el dic. La travessia de Sóller a Maó va durar disset hores i mitja, que en Sito va passar aferrat al timó, ja que qui l'havia de substituir no va resistir els efectes del temporal.

MARISCADOR

També va ser un dels primers a fer escopinya a pulmó lliure, per al que s'havia de tenir llicència, com a mariscador professional que era, encara que hi havia molta gent que en feia sense tenir-ne, més per gust que res. En Sito feia escopinya gravada, també trobava ostres i peus de cabrit que duia a vendre o bé per encàrrec, en canvi no es dedicà als dàtils.

Deixà de fer de mariscador quan es va prohibir la seva recol·lecció dins el port, per la contaminació de l'aigua, no volien que nedessin ni fessin marisc. Llavors va fer de mestre de cases, però fa 25 anys tornà sentir la crida de la mar i s'armà com a pescador, primer amb en Senyalet. Més endavant comprà una barca i feinejà tot sol as Grau, on el vaig sorprendre el passat mes d'octubre, amb prop de 67 anys, en el moment de plegar les xerxes per darrera vegada: retir s'ormeig i em retir jo. Si no hagués estat per un problema físic, segurament encara pescaria.

MUSCLERES

En Sito feia marisc a pulmó lliure i treballava a les muscleres. Passats molts anys de quan en Ramon Maspoch deixés les muscleres, en Xenflis va ser el primer que les tornà armar a la postguerra. De fet, encara van aprofitar bidons de l'antiga musclera d'en Maspoch, que aquest tenia dins una cova des Repòs del Rei, però abans de muntar les noves muscleres, primer de tot van fer "tornelles" de musclos que van fermar de manera horitzontal, de barra a barra, al viver d'escopinya que tenia a Sant Antoni. Una vegada reeixit l'experiment, va ser quan van decidir fer les noves muscleres, que finalment van ser quatre.

La primera la van instal·lar a cala Rata, una altra al Riu Pla i dues més les van fer a la riba sud del port, davant l'escorxador -on hi ha l'actual Casa del Mar. Després d'en Xenflis, també van muntar muscleres en Pepe Mus i en Pepe Redó.

En aquell temps embolicaven els musclos a les cordes amb xerxa vella, que era de cotó i que es podria, després ja van dur unes teles de fora. Pel que fa a les cries en duien de Barcelona, encara que a la darreria de fer feina a les muscleres, en Sito en feia moltes nedant, que estaven aferrades als molls, els caps i les barques. Recorda una barca que va estar abandonada molta estona davant la Gesa i en feia cada pa.

VIVERS

Entravessats al vent, solien fer feina amb tres àncores: una a proa i dues a popa un poc separades, perquè la barca estigués més quieta. Amb dues encara rodava un poc. Anaven afluixant i atesant per borinar una mica.

En Miquel Ferrà "Xenflis" tenia dos vivers tancats, on criava l'escopinya, un era a la Solana, al costat de la caseta que, fins la reversió a l'Autoritat Portuària de les Balears, ha estat de Mercedes Milà i la seva família; l'altre viver el tenia a l'escull de Sant Antoni, on fins no fa gaire encara hi havia quatre barres. Aquest era el més gran del port de Maó.

Tant els vivers com les muscleres es tancaven a la part de baix, per protegir-los de les orades, que si veien una xerxa en tenien por. A temporades no n'hi havia d'orades dins el port, i quan hi eren no n'hi havia tantes com ara, que ho han de tancar tot. Ell n'hi havia donat d'escopinyes, i havia vist com les escardaven.

CENYIR I BATRE

Quan en Sito començà a fer feina amb en Xenflis aquest tenia la clàssica barca mariscadora, que sempre va anar al rem, i un llaüt de 21 pams a motor. Amb aquest van pescar les tres sírvies, agafades al cap de Llebeig de l'Aire, que apareixen a la fotografia que acompanya aquest article, totes van fer el mateix pes: divuit quilos i mig. A l'hora de tornar a port va sortir la tramuntana, i en van passar un fum amb el petit llaüt.

Després va tenir un parell de barques de llenya, construïdes pel mestre d'aixa Joan Petrus, una de 24 pams que anomenà "Amanecer", i una de 28 o 30 que anomenà "Atardecer", amb la qual va acabar a l'ofici, i que posteriorment va vendre als Parots.

Abans deixaven calar xerxes dins el port, i amb en Xenflis també en calaven, però no practicaven una tècnica que només va veure dur a terme al mariscador i pescador en Rafel Mus "Rafeló": cenyir. De Sant Miquel a Nadal, que hi havia orades i mabres a prop de la vorera, practicava la cenyida a cala Rata o sa Partió, on era més bo de fer per la seva configuració. Consistia a tancar la cala amb la xerxa de banda a banda; tot seguit calava i anava llevant, calant un tom davant l'altre. Entretant també "batien": picaven damunt l'aigua. Els peixos es trobaven amb el pas barrat per la xerxa i, atemorits per la renou dels que batien, anaven reculant cap a terra; els arribaven a agafar amb la fitora: sobretot les orades, els mabres i de vegades una mola de salpes. En Sito ha tret orades amb la mà, ja que es posaven amb es cap davall una roca i no es movien.

Els bolitxers, quan havien arreplegat els coronells, també solien batre damunt l'aigua perquè el peixetó entrés dins la bossa.

______

adsintes@telefonica.net