la llana de Menorca

Menorca sempre ha estat una illa amb un important pes ramader i la llana havia tingut, segles enrere, un paper rellevant en l'economia insular. Però fou durant la segona meitat del segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, quan la llana es convertí en el principal producte de les exportacions de l'illa, seguida del formatge (elaborat amb llet d'ovella, potser en un 75%), el bestiar i el cuir. En aquesta època Menorca entraria a formar part de la xarxa del comerç internacional de la llana i els seus mercats principals serien les regions italianes de Toscana (Prato, Pisa) i Llombardia (Brescia, Como, Bérgamo), Barcelona i Mallorca. La llana menorquina era extremadament apreciada per la seva qualitat, de manera que tant a Barcelona com a Toscana assolia la major cotització de les llanes mediterrànies i només restava per sota de l'anglesa. En efecte, el preu de la llana de Menorca superava entre un 60 i un 70% la del Maestrat i en un 50% la de Mallorca. Una ordinació de la capital catalana, de 1457, prohibia l'ús de tota altra llana que no fos la de Menorca o Anglaterra per a l'elaboració dels draps mesclats de qualitat.

Les exportacions de llana menorquina a Toscana al tombant del segle XIV al XV són conegudes pels treballs clàssics de Federigo Melis i els més recents de Coral Cuadrada, que han treballat al ric arxiu Datini de Prato. Però no tota la llana s'exportava. Una part considerable quedava a l'illa per ser elaborada pels diversos oficis que intervenien en la manufactura tèxtil. La draperia era, sense discussió, el principal sector manufacturer de Menorca durant la baixa edat mitjana i l'alta edat moderna, proveïa els illencs de draps comuns i fins i tot permetia extreure alguns excedents.

Així, idò, per als menorquins la llana tenia un enorme valor econòmic. Les possessions o llocs preferien dedicar la major part de les seves terres a pastures per a la cria d'ovelles que no esmerçar esforços en la sembra de cereals. El conreu de blat, per exemple, utilitzava més mà d'obra, oferia uns resultats irregulars i estava sotmès a una fiscalitat gravosa (12% de delme). La seva comercialització, a més, estava intervinguda per les autoritats, que imposaven uns preus baixos per evitar el malcontentament dels sectors més pobres de la població. La llana, en canvi, tenia una demanda assegurada, el pagès cobrava anticipadament la producció, la cotització del producte era elevada i estava exempta de fiscalitat a les terres de reialenc, ja que l'any 1377 la Universitat de Menorca havia comprat al rei l'exempció dels delmes de la llana i el formatge a canvi del pagament de 60.000 sous. Aquesta, més que no les inclemències climàtiques -que també hi eren- era l'autèntica causa de la manca de blat que l'illa patia de manera crònica, però el problema era relatiu: l'especialització ramadera i el lligam amb els mercats mediterranis permetia importar el blat vital, així com molts altres productes alimentaris, manufactures i primeres matèries de què l'illa n'era deficitària o, simplement, no produïa.

Aquest model de creixement forjat en la segona meitat del segle XIV es mantingué vigent durant els segles següents i resistí fins i tot proves tan dures com la invasió otomana de 1558. Més encara, la recuperació, relativament ràpida, succeïda al final del segle XVI, no hauria estat possible sense un producte com la llana, que mantenia intacta la seva qualitat i que assolí la seva màxima cotització en els primers anys del segle XVII. La llana i, secundàriament, la resta de productes ramaders, permetien als pagesos -cultivadors directes o arrendataris- produir per al mercat i no únicament per a la pròpia subsistència, era la garantia del pagament de les rendes censals i dels arrendaments i resultava essencial per al manteniment d'una balança comercial que si bé no devia presentar un gran superàvit, segurament resultava equilibrada o, fins i tot, lleugerament excedentària.

Podem fer-nos una idea del que hauria representat antigament la producció de les cent tones de llana que enguany no ha tingut cap valor. Cap al 1600 -per agafar un any rodó-, la llana havia estat taxada per la Universitat General al preu de 8 lliures per quintar. Cent tones haurien suposat a les explotacions productores un ingrés de 20.000 lliures, en moneda de Mallorca. Fóra inútil traduir aquesta quantitat en euros, però potser ens ajudarà una mica a aproximar-nos al valor econòmic que tenia per als nostres avantpassats si pensam que açò equivalia a uns 71.000 jornals. A aquesta xifra hi hauríem d'afegir els marges d'intermediació dels nombrosos mercaders que intervenien en els negocis d'exportació, que podien significar entre el 25 i el 40% addicional del preu d'aforació (el quintar podia vendre's a 11 lliures o més). Llavors Menorca tenia, a tot estirar, devers deu mil habitants.

Les grans crisis de les dècades centrals del segle XVII van fer entrar aquest model de creixement en una decadència irreversible. La fallida de les manufactures draperes italianes davant de la concurrència dels teixits del nord d'Europa, molt més competitius, va fer baixar de manera alarmant la demanda i la cotització de la llana menorquina. Amb el temps, els pagesos van deixar decaure la qualitat de la llana, el terreny de les pastures es reduí i, per contra, s'incrementaren les rompudes de terres per afavorir el conreu de cereals. Tot plegat anava acompanyat d'importants canvis socials i en l'estructura de la propietat agrària, amb la forja dels grans patrimonis rurals en mans de les famílies nobiliàries de recent creació. Després d'un cert temps de transició, els menorquins anaven canviat el seu model de creixement, tot i que la llana continuaria essent un dels principals productes de l'illa durant el segle XVIII -com recordava John Armstrong-, però el seu pes dins del conjunt de l'economia insular minvaria de manera considerable.

Però ¿quines lliçons en podem extreure de la història de la llana menorquina durant les edats mitjana i moderna? Comparar una economia preindustrial de canvi lent amb l'actual, en la què els canvis se succeeixen vertiginosament, és una mica arriscat. Algunes coses, però, potser ens podrien servir per reflexionar. En primer lloc, que els nostres avantpassats van saber ser competitius en un mercat força concorregut, el de la llana, amb un producte de gran qualitat, diferenciat del dels seus competidors i que es guanyà una justa anomenada als centres manufacturers del sud d'Europa. En segon lloc, que tot i l'especialització en la ramaderia ovina, tant les explotacions agropecuàries com l'economia menorquina en general presentava una important diversificació productiva que la permetia superar millor les conjuntures adverses. En tercer lloc, la nostra illa ha estat estretament lligada a l'exterior, almenys des de mitjan segle XIV ençà, lluny de solucions autàrquiques inviables. Per açò, les crisis més pregones que han suposat un canvi del model de creixement ens han arribat sobretot de l'exterior, però la resposta, històricament, ha sorgit de la pròpia societat menorquina, on en totes les èpoques hi ha hagut emprenedors arriscats i innovadors. Evidentment, tot canvi de model productiu implica un període de transició que sovint té costos elevats (ho van comprovar els menorquins de mitjan segle XVII, en ensorrar-se el mercat mediterrani de la llana). Però si miram la història econòmica de la nostra illa des d'una perspectiva secular, de molt llarga durada, en adonam que la recepta dels nostres èxits econòmics -modests, certament, però que ens han permès de viure des de fa segles una mica millor que bona part dels nostres veïns mediterranis- ha estat: produir per vendre, mirar cap a l'exterior, apostar per la qualitat, diversificar la producció en la mesura que açò ha estat factible i, sobretot, disposar d'un bon capital humà que és, en definitiva, el que fa possible que tot el demés funcioni. I tot açò, malgrat els entrebancs -per acció o per omissió- que també, secularment, han posat els governs de torn. Podrem aplicar-ho en aquest segle XXI de la globalització?