El totalitarisme com a destí?

La deriva sartriana vers el marxisme confirmava la malfiança de Heidegger, que veia en aquesta ideologia fonamentalment una recaiguda en el materialisme més groller molt propera al pragmatisme i a l'utilitarisme nord-americà. Heidegger degué creure que Sartre no havia entès res del seu pensament al mateix temps que popularitzava el terme existencialisme per tots els camps de la cultura fins al punt de ser mereixedor d'un Premi Nobel de Literatura que Sartre rebutjà. Heidegger diferia en molts aspectes de Sartre, i en particular en el fet de la seva projecció mediàtica.

El filòsof alemany portava una vida gairebé retirada de la llum pública, mentre que Sartre representava millor que ningú la dimensió pública de la figura de l'intel·lectual "compromès" en totes les batalles polítiques. Heidegger, a més, era un pensador profundament "original" i "originari", dedicat al fet mateix de pensar, la qual cosa el feia menys assequible al llenguatge fàcil dels mitjans de comunicació de masses. Finalment, Heidegger es sentia profundament alemany. Arribà a desenvolupar la convicció que la filosofia només pot ser concebuda en el si de determinades tradicions culturals i vehiculada en determinades llengües.

No creia per exemple que la filosofia tingués cap possibilitat de ser creada ni rebuda (o preuada) en cultures com l'anglosaxona, ni tampoc en cap de les llengües llatines. Arribà al punt de vincular la filosofia amb la cultura i la llengua alemanyes, com ho havien estat a l'època clàssica amb la cultura i llengua gregues (mentre que els romans no aportaren en aquest camp res original). I el mateix passaria, segons ell, amb la il·lustració europea del XVIII, el gruix de la filosofia s'escriu en alemany, però la literatura anglosaxona contemporània no aportaria novetat ni originalitat.

Estableix un lligam entre llengua alemanya i llengua grega (ambdues es caracteritzen per exemple, per ser flexives), i concep la idea d'un "destí històric" de la cultura alemanya que el porta a posicions molt properes al nacionalisme alemany, i en particular, a la seva versió més rellevant, el nacionalsocialisme de Hitler a qui personalment Heidegger no deixava de veure com un pobre home ignorant.

No es coneixen complicitats de Heidegger amb el règim nacionalsocialista de Hitler, però hem d'admetre que Heidegger era un nacionalista alemany convençut, i que mai fou capaç de manifestar-se públicament en contra de les atrocitats del règim de Hitler, quan aquestes ja foren evidents als ulls de tothom. No resulta estrany que la seva deixebla Hannah Arendt s'anés distanciant progressivament del mestre, aquest cop per raons menys sorolloses que les de Sartre. Arendt no era encara coneguda fora del món acadèmic, però havia viscut l'experiència dels camps d'extermini nazis (la seva família era jueva, i el seu pare hi morí).

Arendt es veié obligada a abandonar alemanya, com tants d'altres intel·lectuals, i, després d'un pas breu per Paris emigrà als EEUU, on es feu periodista i mirà de treure endavant la seva família. Viatjava anualment a Europa a on solia visitar a Karl Jaspers, i a Israel, on assistí com a periodista al judici contra el criminal nazi Weichmann. Arendt expressà la idea de la capacitat humana de fer mal sense mostrar penediment amb la sentència de la "banalitat del mal". Es mostrà contrària a tota forma de totalitarisme a "Els orígens del totalitarisme", potser l'obra més coneguda d'Arendt i entenia el liberalisme polític com el millor antídot per a combatre'ls. El destí d'Europa és el totalitarisme, sentencià.