De cala Llonga a Cala Teulera

Seguim pel Bol d'en Tundi, on els bolitxers hi eixugaven un bol. Punta i calanca de s'Illa Plana, que es troba davant seu. Cala Lladró amb la caseta del Plus Ultra, amb l'hidroavió dibuixat a la façana, alguns mariscadors li deien cala Carabó, pel fons d'arena fosca. En Petit, una raconada llarga on hi ha l'antiga caseta coneguda com "el Tuf", i entrada al canal cala Sant Jordi: al cap del canal les altines de sa Vinyassa, nom mariscador.

A l'altra banda del canal, Punta d'en Cremat i els dos racons de sa Fossa i sa Fosseta. Punta des Canal (del Llatzeret). Aquest canal artificial convertí la península de Sant Felipet en l'illa del Llatzeret, entre 1900 i 1905. Entram dins cala Teulera per trobar es Fondalar, que es troba a banda i banda del canal, amb unes altines al costat del Llatzeret que els dies de mal temps, que l'aigua estava tèrbola, amb les ostieres hi treien qualque escopinya gravada fosca. Després des Cap de sa Paret, ve s'Olla, a la vorera del Llatzeret; punta de sa Torre; es Macar, molt bo per gravador; es Banyer o Caseta des General; Baix de sa Torre; Escala de la Reina; i les Bateries, a la sortida de la cala.
També hi podríem afegir les lloses del Llatzeret, de Fora i de Sant Felip, cap a l'entrada de cala Sant Esteve. Pel que fa al Clot de la Mola, ja fora port, només hi feien quatre dàtils i ostres vermelles.

BANDA DE MIGJORN

Als peus de la ciutat de Maó també es feia marisc, encara que els mariscadors no hi anaven tant com a la banda nord, més arredossada de la tramuntana. Davant el pont de sa Culàrsega feia un xaragall de terra i s'Esquena de s'Ase, unes altines poblades d'algueró, plenes d'escopinya gravada negrosa que podien "cavar" arromangats.
A s'Hort Nou -on feien es capellet- hi trobaven peus de cabrit aferrats al moll. Una mica més enmig del port hi havia s'Escull des Frares -es diu que els frares hi anaven a nedar- amb els fonaments d'una antiga caseta, on treien les escopinyes entre les rajoles amb una ostiera i una asta curta. Era molt prim, hi havia set o vuit pams d'aigua, per aquest motiu es va dragar, per facilitar l'accés dels vaixells al moll del Cós Nou.

Cap el Xoriguer feia un coster de roca. Devora la Caseta des General, en Guillermo Company va agafar les escopinyes llises més grosses de totes, tretze van fer un quilo. On hi ha l'estació marítima antiga i Obres de Port es treia marisc, es formava un coster perquè l'aigua de pluja arrossegava cap a la mar la terra dels carrers, que no estaven asfaltats.
Per davant Can Reynés i el magatzem d'en Toni Neni (Punta des Gas) el dematí, en qüestió d'una hora i mitja o dues feia nou o deu quilos d'escopinyes, afirma en Guillermo Company. En canvi, rodant un dematí dins cala Figuera, de la punta des Rellotge fins la cova de sa Parra (abans d'arribar a Miramar) treia un covo de bolitxer ple de corn negre. I un poc més a llevant, enmig del Fonduco, els seus germans Miquel i Emilio treien nacres molt grosses.

Per la seva part, en Mando Capó recorda que dins cala Figuera i per davant Rocamar hi havia peus de cabrit vermell i alguna escopinya. I que, cap a les boies, fins es Castell també es feien peus de cabrit vermell molt bo, amb la mateixa asta i unes ostieres diferents de les d'escopinya.

ELS VIVERS

En Pepe Mus va tenir cinc vivers de criar escopinya: es Riu Pla, cala Rata, la Solana, Escull de Sant Antoni i cala sa Partió. Hi treballaven en Pepe i en Guillermo Company.
Darrera mateix dels vivers feien la terra de llosella pròpia d'aquell terreny, que era l'adequada per aquesta funció, és feixuga i queda asseguda. Quan feia mal temps, agafaven un porgador i escampaven la terra a senalles, després hi posaven una vesta de codolet per aguantar-la i, ara aquí ara allà, escampaven còdols grossos entre els que s'aixopluguen les escopinyes; al voltant d'una d'aquestes lloses n'hi havia tres o quatre. Quan feia una aiguada, els xaragalls que baixaven de la marina a vegades feien un munt de terra, al cap de dos anys estava ple de gravador, sa terra nova cria.

Quan van rebaixar el penyal per construir Rocamar, els mariscadors hi anaven a cercar terra, que traginaven en caixons dalt la barca. Arribats a Sant Antoni es posaven a favor de vent i anaven amollant la terra tan com arronsaven, sense posar-se en remull. Els primers anys no havien vist tanta escopinya mai, al cap d'un parell d'anys va tornar com a sauló i ja no produïa tant.

Ells mai van dur gravador de fora per sembrar els vivers, el feien a llocs prims, d'aigua pels genolls o mitjan cama. Amb una post arronsaven la terreta, dins la que estaven clavades. Darrera deixaven la terra tapada ben igual, com qui rapa un taulell de patates. El patró, en Pepe Mus, també comprava gravadors (gravadons) als "cavadors", a tant el pot de tomàtic, com a mesura.

El brigada Meavilla, de la banda militar del regiment d'infanteria, igual que l'avi d'en Cabrera, era mariscador de vorera. La cria d'escopinya es trobava a la vorera, si aquesta era apta. Aquests homes treballaven amb una post o cavador, i venien el gravador. Damunt els anys cinquanta es pagava a duro el pot de tomàtic. Recollien les cries però, com que estava molt caçat a la vorera, no trobaven gaires escopinyes grosses.

Sempre aprofitaven els dies xerecs per esquitxar, per fer les feines dels vivers. Hi sembraven el gravador, que era com una ungla, com qui sembra blat, després tenien la gran paciència de colgar-los un per un amb l'ostiera.

Dins el viver hi havia llocs que podien fer feina arremangats i d'altres que ho feien de dins la barca. A l'hora de la recoŀlecció, decantaven la terreta amb un cavador de ferro col·locat a l'asta, mentre feien palanca amb el rodó de la barca. Així veien les escopinyes, totes una al costat de l'altra. Treien les més grosses i tornaven tapar altra vegada.

_____

adsintes@telefonica.net