La Retòrica Constitucional

L'error de base, la gran equivocació del TC és que ha dictat una sentència política, i no jurídica. De resultes d'això es fa una lectura restrictiva de la Constitució espanyola i absolutament desconfiada de la reglamentació catalana. El Constitucional ha hagut de fer jutipiris verbals, retòriques justificatives i filigranes sofistes per dir per no dir, que sí però no tant, i encara i tanmateix i sin perjuicio que. Al capdavall de tot hi ha les maniobres de la dreta espanyolista de sempre que no pot tolerar una realitat plurinacional i plurilingüe de l'Estat espanyol. La retòrica disfressada de jurisprudència amaga una posició ideològica i partidista a favor d'una visió de l'Estat i en contra d'una altra. La sentència dicta tres aspectes de la política lingüística derogats o malinterpretats: 1. la llengua catalana no pot ser preferent; 2. la llengua catalana no pot ser un deure; 3. la llengua catalana no pot ser "normalment" la llengua vehicular de l'ensenyament.

Cadascuna de les tres qüestions entra en contradicció amb les directrius que sobre llengües i cultures han dictat organismes internacionals com la UNESCO i el Consell d'Europa, que no tenen, ben cert, validesa jurídica. I no en tenen perquè els Estats són reticents o clarament oposats a reconèixer la igualtat de drets dels ciutadans respecte les llengües diverses. Per dir-ho d'una forma clara, el Tribunal espanyol no atorga als tots els ciutadans espanyols els mateixos drets lingüístics perquè considera una sola llengua, el castellà, la llengua privilegiada per davant les altres, que mai no són considerades també espanyoles.

Respecte de la primera qüestió, si la llengua catalana, pròpia de Catalunya (i València i Balears) no pot ser llengua preferent a l'administració i als mitjans de comunicació públics, aleshores quina validesa jurídica té la consideració de llengua pròpia? Altres normatives aprovades per estatuts i lleis anteriors a la sentència del TC diuen clarament que la llengua catalana serà la llengua d'ús normal. El TC considera que tenir "preferència" per una llengua seria discriminar l'altra. Però la realitat descriu exactament una situació de discriminació/minorització de la llengua catalana, a pesar dels esforços institucionals per a la normalització. Açò sí, el TC ens dóna permís per fer política lingüística "de forma adecuada y proporcionada para corregir situaciones históricas de desequilibrio". Justament que la llengua pròpia i malmesa sigui reequilibrada per mitjà de l'ús preferent és una de les millors polítiques lingüístiques que el TC ens nega d'exercir. És com si ens diguessin: podeu pescar però sense canya. Per quins motius es nega aquesta proposta legislativa? Perquè el TC ha cedit a la demagògia i a les mentides de certs sectors de la dreta que considera que el castellà es perd a Catalunya, quan totes les dades sociolingüístiques demostren el contrari.

Respecte la segona qüestió, el TC considera que no es pot exigir saber català de forma generalitzada. En canvi sí que ho considera respecte del castellà. I per què una sí i l'altra no? La filigrana retòrica arriba en aquest punt al paroxisme: només pot ser considerat un deure conèixer el català per als escolars i els funcionaris. La resta dels mortals poden ignorar perfectament la llengua pròpia i històrica del territori. El deure de conèixer la llengua catalana no és jurídicament exigible com el deure de conèixer el castellà perquè és "de naturaleza distinta". Carai! Aquí teniu la incongruència: les dues són oficials, una a més és la pròpia, però una és obligada, l'altra només pot ser consentida. Açò és simplement tractar jurídicament les llengües amb desigualtat.

Però és en el tercer punt on el TC fa més mal encara. Quan es tracta l'escola, s'admet que el català "sea el centro de gravedad", però que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament. Fer ús de les metàfores (centro de gravedad) en el llenguatge jurídic ja és símptoma d'una retòrica injustificable. El TC vol salvar el model de l'ensenyament en català, perquè ja ho havia dictaminat en altres ocasions, però ara retrocedeix en les interpretacions, posa entrebancs, esperona els sectors reaccionaris que fa dècades que reclamen poder ignorar el català a l'escola, l'únic bastió on la normalització de la llengua catalana havia aconseguit uns certs èxits socials. La realitat tanmateix és ben caparruda i ens diu que a pesar de l'escola, la llengua catalana perd el partit al carrer a causa de la forta pressió que exerceix el castellà que té tots els altres mitjans al seu favor. Cal dir que a la pràctica la gran majoria dels centres educatius usen les dues llengües com a llengües vehiculars. Però la sentència del TC, i així ho han vist els mitjans de Madrid, obre la porta a considerar el català com una assignatura maria. La reclamada lliure elecció de l'idioma d'aprenentatge (el castellà) no fa altra cosa que marginar els escolars a conèixer amb suficient competència les dues llengües oficials. I a la llarga açò provoca escissió social, divisió ciutadana. I aquesta hauria d'haver estat la principal preocupació d'un Tribunal si allò que pretén és la unitat i la concòrdia de les persones diverses i el pobles diversos.

L'Estatut de Catalunya obre un nou període d'avançament democràtic de l'Estat que ha estat amputat per un Tribunal qüestionat i caducat. El TC no s'ha mirat quina és la legislació que tenen els països propers que tenen una realitat multilingüe semblant a l'espanyola. Si fent una lectura esbiaixada i restreta de la Constitució dóna els resultats que hem vist, potser caldrà fer una altra Constitució que reconegui els ciutadans iguals davant la llei tenguin la llengua que tenguin. És el que fan els països amb garanties democràtiques. Però tenim un Estat amb grans dèficits democràtics i llastrats per un franquisme que alguns encara avalen. La sentència del TC ha estat una mutilació de les conquestes democràtiques negociades i pactades pels representants elegits pel poble. I açò és greu.