EL DARRER LLAMBREIG DEL VELL FAROLER

Els darrers anys ha viscut a Barcelona, però aquest estiu encara he tingut l'oportunitat de tornar a parlar amb ell i la seva dona a Sant Lluís, a la que seria la darrera visita a casa del seu fill en Joan "Zaca", reconegut dibuixant i caricaturista. Però la meva coneixença de n'Aurelio ve del 2005, quan hi vaig mantenir unes interessants converses que van fornir bona part de la sèrie dedicada als farolers, publicada en aquesta mateixa secció entre juny i agost del 2006.

N'AURELIO I EN BERNAT COLL
També he de fer constar que, malauradament, en Zacarías no ha estat l'únic en deixar-nos d'aquells "tècnics en senyals marítimes" que m'oferiren el seu testimoniatge. El març del 2008 s'apagà el batec vital del faroler mercadalenc Bernat Coll Palliser, que passà prop de quaranta anys al cap de Cavalleria, paratge molt solitari llavors, que només trencava el seu aïllament gràcies a uns viaranys distants i en mal estat que passaven per Santa Teresa i les cases de sa Cavalleria, lloc del qual, a més de provisions, acabaria emportant-se ni més ni menys que una filla dels pagesos, es casà amb na Victòria Pons Fuxà.

A part de qüestions tècniques referides als fars i la seva llarga experiència a l'ofici, d'en Bernat em van captivar particularment la narració dels successos, de vegades dramàtics, sobre naufragis, salvaments, embarrancades i desaparicions a la mar, viscuts en torn al cap de Cavalleria, illa des Porros, Sanitja i Fornells, més esborronadors que qualsevol relat de ficció.

De fet, quan n'Aurelio Zacarías estava de faroler a sa punta d'en Nati, hi van enviar en Bernat Coll, quan aquest encara festejava i en ple dissabte de les festes de Sant Martí. Aquest hi va romandre durant unes quantes setmanes, establint-se entre els dos farolers una bona i perdurable amistat, com vaig verificar en cadascun d'ells.

MENORCA COM A DESTÍ
Nascut a Cadis el 1929, n'Aurelio Zacarías es presentà a les oposicions mentre complia el servei militar. Durant els primers anys participà als concursos de trasllat pel desig d'albirar nous horitzons. El primer destí adjudicat, el 1953, va ser al far dels Columbrets, petites illes d'origen volcànic situades mar endins a unes trenta milles de Castelló, s'hi va adreçar tot just tres mesos després de casar-se amb María Dolores Guerra, quan aquesta ja estava embarassada. Hi van estar nou mesos, i l'experiència en aquest illot fou un poc amargant ja que, com deia, vaig haver de fer de comare, de capellà i de fosser. La criatura nascuda prematurament hi va morir. Tot seguit, i durant uns quatre anys, habità a l'illa de sa Conillera (Eivissa), on arribarien –sans i estalvis– dos fills més, per allò de sa disponibilitat de temps, ses nits serenes, sa lluna... i sense televisió. D'Eivissa van passar a la seva única experiència peninsular, es van instal·lar uns nou mesos al far valencià d'Altea, un autèntic paradís vora el penyal d'Ifac.

El setembre de 1958 arribà al seu següent destí com a faroler, i definitiu fins la jubilació, a l'illa de Menorca. En concret va cobrir una plaça al far de la punta d'en Nati, que a Ciutadella encara es conegut com "sa farola nova", que entrà en funcionament el 1914 a ran del naufragi del "General Chanzy" l'any 1910, del que enguany s'ha commemorat el centenari amb l'acurada revisió del fets i una interessant exposició. Aquests detalls m'eximeixen de majors precisions, només esmentar que en Zacarías encara conegué l'amo vell que ajudà a l'únic supervivent, Marcel Baudez, i donà l'avís a Ciutadella.

Durant trenta-quatre o cinc anys va exercir a la nostra illa, passant finalment a Suplències, en què substituïa les vacants per malaltia, canvi de destí o vacances, açò em va permetre conèixer de primera mà tots els fars de Menorca.

Al far de l'Illa de l'Aire, l'únic que no és a "terra ferma", hi va dur a terme diferents substitucions entre 1958 i 1969, la més llarga de vuit o nou mesos. Alguns farolers hi han quedat incomunicats durant dies degut als temporals, n'Aurelio va tenir sort en aquest aspecte, potser per açò el considerava un lloc tranquil, a prop de terra. L'illot tenia assignada una barca amb base as Castell que cada quatre dies duia les provisions als farolers, que no tenien altres recursos que el producte de la pesca i de fer vorera. La seva família hi anava a l'estiu i els seus fills gaudien a pler d'un paisatge singular atapeït d'ocells i sargantanes negres, i d'una barqueta per descobrir els voltants o arribar a l'arenal de l'Aire, conegut ara com sa Punta Prima.

De les seves estades al far del cap d'Artrutx recordava un paratge totalment verge per Son Xoriguer i cala en Bosc. Amb una família nombrosa, de tres fills i tres filles, en Zacarías es va cercar una segona feina per a les hores que li deixava lliure la de faroler, al llarg de més de trenta anys va treballar com a tècnic en reparació d'electrodomèstics, no debades tenia una bona base en mecànica. En les seves visites domiciliàries a moltes cases de Ciutadella, coneixedors que era faroler, li havien mostrat màquines de cosir recuperades del carregament del "Malakoff", un altre vaixell francès, enfonsat l'any 1929 a prop del cap d'Artrutx.

Al llarg de la seva vida de servei als fars en Zacarías va experimentar moltes innovacions tècniques, passant de l'oli de parafina amb una llàntia "d'èmbol i pes", al gas acetilè i la incandescència de petroli de la casa anglesa Chance.

La vida quotidiana del faroler venia marcada per la necessitat ineludible de mantenir en funcionament el far una nit darrera l'altra, d'aquesta seguretat en depenia l'orientació, i fins la vida, de la gent de la mar. Per tant, s'havien de netejar les òptiques, protegir-les amb cortines durant el dia si feia falta, carregar de combustible i seguir puntualment l'anomenada Taula d'Orto i Ocàs per encendre i apagar el far. També atenien una petita estació meteorològica per recollir dades com vent o precipitacions, que a l'Aire era més completa per la seva incidència respecte de la boca del port de Maó i a efectes estadístics.

Cada far té la pròpia senyal lluminosa diferenciada per la freqüència d'ocultacions degudes al moviment giratori originat per un aparell de rellotgeria, al qual donaven corda com a un rellotge de pesos que baixaven al llarg de la torre. El conjunt de lents o "òptica de foc", que multiplica i concentra el feix de llum, per temps girava damunt un cubell amb mercuri. Un coixinet perfecte encara que bastant tòxic i molt "lladre", en fer net el cubell t'havies de treure es anells d'or, perquè desapareixien.

Així com vull transmetre el condol a la seva família, i en especial a na María Dolores, en Zaca, na Sol i en Lluís, també és precís expressar el goig d'haver pogut conèixer aquest faroler per vocació, si tornés a néixer i hagués d'escollir, tornaria ser faroler, afirmava. De fet va escollir aquest ofici per lliure i independent però, tot i el seu caràcter afable i tranquil –i en contra del tòpic habitual– difícilment podríem classificar-lo com un solitari, ja que tenia una família nombrosa, es duia bé amb el altres farolers i es relacionà amb molta gent. Tanmateix creia que la vida dels antics farolers era plena de llegendes i d'un romanticisme desorbitat, però mentre els fars llencin una llambregada en la foscor servarem la memòria, una mica llegendària amb el pas del temps, de n'Aurelio Zacarías.

_____

adsintes@telefonica.net