Tota ditxosa

Ahir feia un dia típic d'octubre sobre l'illa. Una borrasca com una cortina d'humitat sobre la qual s'aixecaven grans núvols d'aigua. Havia plogut bona part del matí quan vam davallar la costa de ses Parres fins ca n'Antònia. A l'Ajuntament tenim el costum i l'alegria de fer-ho quan un veí del poble arriba als cent anys. En aquests darrers quatre anys toca quasi a un per curs. Amb n'Antònia en tindrem quatre en nòmina. I de cada vegada n'hi haurà més, potser no que arribin a una edat tan avançada, sinó que arribin enfora. De fet, en cosa de 20 anys, l'esperança de vida a Espanya ha pujat uns deu anys, em sembla. Be, ja tenim a la representació municipal que arriba al vuitanta-sis del carrer de Ses Parres i és obrir la porta i sentir l'oloreta de la coca d'esclata-sangs, una coca que aquests dies s'haurà fet famosa a tot el món i que va néixer de les mans de la nova centenària. Jo sempre he cregut que si és tan bona és perquè són bolets que en Vicenç i en Rafel, dos dels seus fills, han collit vés a saber on. Amb la comitiva municipal també ve la representació del Club de Jubilats. La casa és plena de flors, de plantes i de plaques. Aquests dies haurà estat una processó de gent, de visites. La llarga i extensa família, els amics, els veïns. Això ja passa en els pobles on no s'ha perdut l'esperit de poble. Felicitacions, besades, un poc d'atropell. N'Antònia Pons va néixer a Sant Gabriel, un lloc de Ferreries, pensem-hi, a moltes cases del poble encara no havia arribat l'electricitat (figureu-vos al camp), era l'any que s'inaugurava a Alaior una de les primeres escoles graduades de Balears, encara no havia començat la Primera Guerra Mundial. Sembla com impossible les coses que hi caben dins un segle. Viure cent anys amb salut i pau d'esperit és una fortuna reservada a poques persones. La salut hi ha estat sempre, només fa falta que els digui que fins els 97 anys no va anar a veure un doctor per a ella a l'hospital (i no li va fer cap gràcia). De pau també, la que dóna veure com la família creix i arrela com la bona llavor. Ella va ser madona de Llucaquèlber i Binifabini, va entrar a Alaior l'any 1979, quan tenia prop de setanta anys. Ara, als cent anys, pot viure el goig de compartir-ho amb tots els sis fills i filles que ha tengut, amb els 13 néts i els 18 besnéts, entre els quals també hi són na Nura, n'Ona i en Jan. En Jan, que té cinc anys, és conscient que la família viu uns dies molt especials, encara no coneix la mesura dels 100 anys, però pot ensumar l'aroma de la joia quan veu l'àvia Tònia d'Alaior tota ditxosa de fer cent anys.