La Síquia Reial de Favàritx constitueix una antiga obra d'aprofitament hidràulic sense parangó a Menorca, a diferència, per exemple del País Valencià, on han existit importants síquies reials, com la d'Alcoi o la de Montcada, situada a l'Horta de València.
El terme "reial" avui el podríem interpretar com a "públic", com en el cas dels camins reials o rals que coneixem, però a l'antic règim més que de propietat pública es pot parlar de propietat del rei o de la corona, i com a tal la inspecció i concessió d'aigües de la Síquia corresponia a l'Administració del Reial Patrimoni de Menorca.
Per conèixer com era el funcionament de la Síquia, he parlat amb antics pagesos que l'han feta servir per als seus recs d'estiu. En canvi pràcticament no existeix bibliografia al respecte. He consultat antics i esclaridors expedients del Tribunal del Reial Patrimoni a l'Arxiu Històric de Maó, per deferència del sempre atent personal de la biblioteca pública, que he d'agrair especialment a Pancho Sánchez i Antònia Cardona. També he tingut en compte les referències fetes per Mn. Antoni Orfila "Fila-Or" a la "Pàgina Menorquina de El Bien Público", sobretot pel que fa als molins.
Una de les qüestions més punyents consistia en saber quan es traçà la Síquia Reial. Alguns documents del segle XVIII parlen de la seva existència des de "temps immemorials", terme un xic imprecís, però es podria remuntar al segle XVII o XVI. Un expedient revelador ens el proporciona el prevere Benet Pons i Pons, el 1806 davant el Tribunal del Reial Patrimoni, en el qual es refereix a una venda del Molí de la Mort –a la Síquia Reial– el 1678, a un altre document de 1566 (al que consta que aquest molí fariner és de Pere Micolanet) i, finalment, assegura que el molí d'aigua ja existia abans de la invasió turca de Maó, el 1535, en què desaparegueren els arxius d'aquesta ciutat.
La Síquia dels Molins
Fins ara hem parlat de síquia en singular, però si reculam segles enrere ho haurem de fer en plural. Als expedients del Reial Patrimoni de principis del segle XIX es parla de la Síquia Reial de Molins i de la Síquia Reial "per on passen les aigües quan no la necessiten els molins", que en part són coincidents i d'altres trams corren més o menys paral·leles. A un mapa de 1809 es distingeixen els diferents recorreguts, que en el cas de la síquia de rec fins i tot té dos traçats alternatius. A un altre mapa, de 1905, figura una altra síquia molt més directa que servia com a conducte per escurar la Síquia Reial. Encara que no és fàcil de distingir, sembla que el traçat que ha arribat als nostres dies es correspondria, si fa no fa, amb la Síquia dels Molins.
El 1783, Joan Seguí i Francesc Seguí i Costabella es queixen que Jaume Gonyalons desvia l'aigua de l'ullal de Santa Catalina, que sempre i de temps immemorial ha corregut per l'anomenada Síquia dels Molins, i la fa córrer per una altra síquia amb l'excusa que Joan Seguí té un deute amb el dit Gonyalons, i que el Dr. Alonso Portella no té la síquia escurada.
Deu anys després, el 1793, el moliner Rafel Portella –fill de l'anterior– exposa als magnífics jurats del Tribunal del Reial Patrimoni la impossibilitat de posar els molins immediatament en estat de moldre el blat que li envia l'almirall Juan de Lángara. Raons que coneixerem en tractar explícitament el tema dels molins.
La Font de na Cabota
Aquesta font naixia dins el terme d'Alaior, pel lloc des Puig Menor i més amunt encara. El seu curs corria per terres d'aquest lloc, regava els horts des Pontarró i seguia per l'estància de sa Cova de Baix. Entre 1798 i 1804 es manté un intens litigi davant el Tribunal del Reial Patrimoni entre dues parts enfrontades que pretenen les seves aigües a partir de sa Cova.
L'expedient s'inicia a instàncies de Marianna Febrer i Cardona i Joaquim Pons i Cardona, propietaris de Biniarroga, Son Cardona i es Palmer, per les que transcorre el torrent Modorro que –asseguren– a l'estiu passa amb les aigües de la font de na Cabota, que serveixen per regar dos horts i per abeurar el bestiar.
De l'altre costat trobam Rafel Portella, propietari de dos molins d'aigua, que pretén tenir dret sobre les aigües de temps immemorial ençà, i anualment contribueix al rei per les mateixes com els anteriors posseïdors. Fins i tot afirma que a la capbrevació general més antiga de l'illa ja se'n va fer anotació. Afirma que Rafel Febrer, fill de Marianna Febrer, anys passats parlà de comprar-li un dels molins, li demanà 200 lliures, preu que no li agradà, i que una altra vegada li volia comprar una part de les aigües dels molins, les mateixes que demana sa mare.
Sense entrar gaire en el fons del litigi, els expedients successius ens permeten conèixer el funcionament de síquies i molins, sobretot per les declaracions dels testimonis aportats pels contrincants. La discussió es centra en saber si els molins d'en Portella, a més de les aigües de l'ullal de Santa Catalina, també tenien dret a les de na Cabota. En aquest cas s'haurien ajuntat a les primeres per la Síquia Reial del Molins o, contràriament, el seu curs seguiria des de sa Cova, cap a la tanca anomenada "s'Hort Nou" (abans de Morell i llavors agregada a Son Cardona), i l'anomenada "es Prat" (abans de Morell i llavors incorporada en part a Son Cardona i en part a Biniarroga).
Pels testimonis sabem que les aigües de na Cabota tindrien el nexe d'unió amb les provinents de l'ullal de Santa Catalina (per la Síquia) a prop de l'Hort d'en Roselló, no gaire enfora de sa cova de Baix. Apareix a un mapa de 1803.
El testimoni Antoni Pons "Magre", de Maó, ha sentit dir moltes vegades que els molins de Portella tenen el gaudi de les aigües de l'ullal de Santa Catalina i na Cabota.
Compareix Joana Vidal, dona de Joan Planes, moliner. Ha viscut als molins de Portella, divuit anys al Molí de Baix i nou al de la Mort. Afirma que l'aigua de na Cabota l'ha vista sempre pes Puig Menor, sa Cova, i cap a la Síquia Reial, per on passen les aigües de Santa Catalina, d'allà cap el molí d'en Portella i un altre molí anomenat de Baix, per terres de Francesc Seguí i Costabella, per terres de Joan Seguí i així fins al Torrent Modorro i sa Boval. Na Cabota no passa per Son Cardona ni la tanca "es Prat" de Biniarroga. La declarant sentí dir moltes vegades que les aigües d'aquesta font les havia comprades al rei el Dr. Alonso Portella.
El plet sobre les aigües de na Cabota es resol l'any 1804, quan un parell de litigants ja han mort, llavors atenen la sentència Rafel de Febrer i Lliñà (hereu de Marianna Febrer i Cardona) i Joaquim Pons i Cardona, autors demandants, i de l'altra Rafel Portella (i per la seva mort, Antònia Portella).
El veredicte del Tribunal, tot i ser més favorable a la part demandant, no deixa de ser un poc salomònic. Es basa en la consideració que les aigües que neixen en territori privat, quan surten d'aquest són del rei, per tant en pot disposar. Concedeix a Rafel de Febrer i Lliñà, i Rafel de Febrer i Cardona, com hereus de Marianna Febrer, i a Joaquim Pons i Cardona, l'establiment d'ús d'aigües de na Cabota per abeurar bestiar de Son Cardona, Biniarroga i es Palmer. Hauran de pagar 19 sous d'entrada i contribuiran anualment amb tres sous per cadascuna de les tres possessions. Quant a l'ús de rec de les terres, adverteix que abans s'ha de saber si hi ha aigües sobrants, l'extensió que es vol regar i si hi estan en disposició els usuaris dels cabals de na Cabota i de Santa Catalina amb títol legítim.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.