Danys, redreçaments i subhastes

Dins el repàs històric de la Síquia Reial, dijous passat ja vam deixar enrere el segle XVIII per entrar en el XIX, en el que continuam. I, més concretament, obrim l'expedient de setembre de 1804 referent als actes seguits pels magnífics jurats del Tribunal del Reial Patrimoni contra Bartomeu Sanxo, hereus de Rafel Portella i d'altres propietaris que confronten amb el camí d'Addaia, pels danys ocasionats al camí per les aigües de la síquia de Santa Catalina. Succés que ens dóna idea de la potència de l'aigua de la síquia.

El tribunal exigeix als propietaris que facin dirigir l'aigua de l'ullal de Santa Catalina per la síquia, havent de ser tota construïda de pedra i morter o canals de pedra, a fi que les aigües no es perdin, llevant les canyes i brossa que intercepten el seu curs. Tanmateix es veu que algun dels propietaris no es donà per al·ludit i el tribunal n'ordenà la reparació de forma subsidiària. Amb data de Nadal de 1804, mestre Antoni Basilis presenta el compte dels jornals dels cinc homes que van escurar la síquia de Francesc Seguí.

El gener de 1805 és Pere Seguí Malbúger qui exposa la seva queixa per haver estat multat per rompre una part de la síquia, per ampliar-la. Manifesta que si ho ha duit a terme ha estat amb permís i compliment de les ordres de Joan Triay, llavors jutge d'aquest jutjat. Acompanya plànol de la síquia elaborat per Pere Orfila i Rotger i signat per Francesc Llopis en nom de mestre Antoni Basilis (veure reproducció), en el qual es mostra el tros enderrocat, de cinquanta canes, i s'especifica la longitud de síquia corresponent a cada usuari i els diferents "conductes" amb què compta la mateixa.

A una resolució d'agost de 1805, Joan Ximenes, procurador fiscal de Patrimoni, dóna un ultimàtum als propietaris veïns del camí d'Addaia per arranjar els desperfectes de la síquia.

Rectificacions de traçat

Al segle XIX la Síquia Reial era una estructura profitosa i necessària, i com a tal sotmesa a l'ambició humana i als processos evolutius. Podem veure que diferents usuaris proposen canvis de traçat dins les seves propietats.

El mes de maig de l'any 1806 s'obre un expedient a petició d'Agnès Albertí, viuda de Jaume Gonyalons, la qual exposa que la síquia passa pels seus terrenys traçant una corba, demana un establiment de cabals de la síquia, a més de reconduir-la en línia recta per mitjà de canals de pedra. Acompanya plànol. L'agost del mateix any, el procurador reial Joan Ximenes concedeix a la senyora Albertí la facultat de mudar el curs de la síquia, amb la condició que no podrà destruir el traçat existent fins que no tengui fet el nou. També se li concedeixen catorze hores setmanals d'aigua, i se li imposa un cens emfitèutic de catorze sous cada any que farà efectius per Pasqua.

L'any 1807 és Joan Gonyalons qui demana, i se li concedeix, permís per mudar el pas de la síquia per les seves terres i posar-la de pedra. Modificació que es durà a terme al lloc de Sant Antoni, que avui en dia no coneixem per aquest nom –de vegades li posaven el nom del propietari– ni he pogut identificar amb el mapa parcial que acompanya.

A la llegenda del referit mapa de 1805 –que reproduïm–, elaborat per Pere Orfila i Rotger, es pot llegir textualment que "Fins a la sortida del camí d'Addaia la Síquia Reial consisteix en 2.729 canes". Si tenim en compte que al segle XX fa 2.254 canes, haurem de concloure que finalment es van dur a terme algunes d'aquestes obres sol·licitades de redreçament de la Síquia dins determinades propietats.

Subhastes d'aigües sobrants

L'any 1816, la Batlia Patrimonial de Maó estableix noves condicions en l'ús de la síquia que, davant l'oposició dels usuaris, l'any venidor accedeix a modificar. Per certificat de 4 de novembre de 1825 es fa constar que de les 168 hores d'aigua setmanals de la font, 65 són per a Bartomeu Sanxo Pons i altres. Les restants 103 hores es subhasten a diferents compradors amb escriptures autoritzades el 1831, el mateix any que s'inscriuen els escorrentins o caigudes d'aigua.

Efectivament, durant sis anys consecutius, entre 1825 i 1830, l'Administració de la Batlia General del Reial Patrimoni treu a pública subhasta, per un any, un remanent d'hores d'aigua de la síquia per al rec. Els primers cinc anys es subhasten 99 hores i 43 minuts, el darrer any es treuen 103 hores. Tot i que es tracta d'una subhasta, el preu adjudicat sempre és el mateix per tots els regants i durant els sis anys: quatre rals de billó per hora setmanal.

Pel que fa a les condicions destacarem que el lloguer comença el mateix dia del remat i vencerà el primer d'abril de l'any venidor. L'obertura i tancament de la Reial Síquia seran a expenses del beneficiari. Si aquest intentés prendre aigües que no li corresponen o impedís el seu curs, multa de cinc duros. Haurà de satisfer el preu en dos terminis iguals, el primer vuit dies després de verificat, el segon de 15 a 30 d'agost. Haurà de pagar les costes del Patrimoni i el pregoner. Si un llogater invertís malament les hores d'aigua o no fes l'ús que correspon es tornaran pregonar, amb costes i perjudicis a càrrec seu.

Entre els adjudicataris més constants i màxims beneficiaris de les aigües que "es duen al pregoner" destaquen: Bartomeu Sanxo, Pere Seguí Malbúger, Pere Pons Mus, Rafel de Febrer i la família Portella.

Concessions

El 1863 es crea el Registre de la Propietat i la font de Santa Catalina s'inscriu a nom del Reial Patrimoni, establint-se un cens d'una pesseta per cada una de les 168 hores d'aprofitament i 6 sous per a les caigudes. Es fan constar els posseïdors del domini de la síquia, amb els noms dels propietaris i les finques, excepte en quatre casos, que s'indica el nom del titular però no de la finca.

També es fixen les obligacions dels concessionaris: no vendre o alterar-la sense aprovació de la Batlia General; donar pas fins a la font i permetre el seu recorregut als altres emfiteutes; mantenir en bones condicions la síquia, en proporció a les hores establertes, contràriament rebrà una multa de 200 reals de billó qui aturi o desviï la síquia. El concessionari dels escorrentins, Joan Vidal i Trèmol [Sa Boval], pagarà les obres necessàries per al seu manteniment.

A un expedient començat a tramitar el 1896 reapareix Bartomeu Sanxo, i set regants més, als que es concedeixen 51 hores i 47 minuts. Tots vuit van renunciar –com a mesura de pressió– a causa de les condicions que els constrenyien a no poder regar més que horts d'arbres i a col·locar canals de pedra.

Recurs comunal

Amb el pas de l'antic règim a les noves corrents liberals i processos desamortitzadors del segle XIX, la reina Isabel II fa cessió dels seus bens a l'estat, entre els quals hi figura la Síquia Reial de Favàritx. Mentre va subsistir a Menorca l'Administració del Reial Patrimoni, el seu administrador feia la inspecció de l'aprofitament comunal de les aigües. A partir de 1880, a petició dels usuaris, l'Ajuntament de Maó es fa càrrec de la inspecció i vigilància en aplicació de la Llei d'Aigües vigent.

L'abril de 1902, els quinze usuaris d'aquella data signen un conveni sobre reparacions, obres i vigilància, al temps que es confirmen les atribucions de l'ajuntament de Maó per nomenar dos zeladors. També queda encarregat de la inspecció un dels concessionaris per terminis d'un any.

Però ara ja hem entrat dins el segle XX, així que ho deixarem fins dijous que ve.