En record de Pedro Luis Mercadal

Treballam amb matèria duradora, modelam l'espai amb una pasta que ha de durar eternament. Almanco, fins ara, fins fa poc, una casa era per sempre.Vaig veure Pedro Luis poc abans de Setmana Santa a sa Costa de sa Plaça. Jo pujava, ell baixava i ens vam aturar bé davant de Can Basilio. Com sempre que coincidíem, molt de tant en tant, vam iniciar una xerrada sobre el món de l'arquitectura. Ja en les darreres trobades m'havia explicat els motius de la seva retirada de la feina d'arquitecte: el pas del plomí al Rotring, en la manera de dibuixar els plànols, l'havia aguantat bé.

Ara, el pas del Rotring a l'ordinador havia suposat entrar en un univers massa complex per a la seva formació clàssica de gran dibuixant i havia decidit començar a planejar el final, que havia estat definitiu amb l'arribada del Codi tècnic, una norma obligatòria que ens va trastocar a tots els arquitectes i aparelladors.

Mai he estat un fan de l'arquitectura de Pedro Luis Mercadal, fins i tot, en algunes ocasions, havia criticat la manera de fer i l'excessiva influència que els clients, i potser la moda dels arcs i teulades, havien tingut en la majoria d'edificis que ell havia construït. Tampoc ell n'estava content i reconeixia, en un llibret editat per ell mateix l'any 1987, per commemorar els 25 anys de feina a Menorca, el desmesurat pes que l'arquitectura tradicional havia tingut en les seves solucions arquitectòniques: "Con estas premisas las soluciones, salvo algún intento de escapada, como mi propia casa o la de mi primo Enrique no realizada, se repiten con pocas variaciones. Es cuando aparece el «New Menorcan Style», fruto de la adaptación al presente de la casa tradicional menorquina.

Por desgracia, los resultados finales no consiguen casi nunca la espontaneidad de las soluciones tradicionales, que estaban adaptadas a su lugar y a su tiempo". Amb una fina ironia, Pedro Luis comentava detalls i circumstàncies de cada una de les 25 obres triades, una per a cada any, en el llibret, que volia ser un obsequi, un agraïment als seus clients i amics i al personal que l'havia ajudat en la feina dels primers anys. Però, dins de la gran quantitat d'obres que va construir, dins aquesta mar d'edificis trivials i condescendents, una arquitectura diferent, única, bella, sobresortia, brillava amb llum pròpia, i encara avui, més lluminosa, la veim navegar, preciosa, sobre l'aigua del sud de l'illa: la casa Audi-Mercadal, realitzada a s'Algar l'any 1969; sens dubte la millor obra de Pedro Luis.

Enmig de sa Costa de sa Plaça li vaig recordar l'entrevista que teníem pendent: una xerrada sobre els anys seixanta a Maó, les seves primeres obres, el panorama de la ciutat en aquells moments, el seu ingrés en el club de Los tres Mosqueteros, Jaume Villalonga (1926-2006), Mateu Seguí (1928-2008) i ell mateix, que havia nascut l'any 1933, els tres arquitectes que van treballar pràcticament sols a l'illa durant prop de vint anys, etc., etc. Ell, amable com sempre, afectuós i proper, va tornar a dir-me que podia anar quan volgués a s'Algar, al seu estudi actual. Pedro Luis era un gran aquarel·lista, i allà, tranquil·lament, en parlaríem, de tota aquella època, ja llunyana, suavitzada per la boira del temps, i comentaríem el temps de la llum primera a l'arquitectura local, l'inici dels temps moderns.

La casa Audi-Mercadal és una de les poques cases de segona residència que dóna una mica de llum dins la foscor de l'arquitectura menorquina dels seixanta. El fet d'assumir la coberta plana com a pauta projectual i desestimar qualsevol eix de simetria en la concepció de la planta i en el disseny de les façanes va fer que aquesta obra obrís un nou camí de l'arquitectura menorquina, que, malauradament, no va tenir continuïtat. L'esquema de distribució cerca l'orientació bona per a la terrassa i la sala d'estar mentre que la cuina queda situada a la part posterior. El bloc central es completa amb l'entrada, cotxeria i dormitori principal, que formen un cos pel costat del carrer, i dos dormitoris més formen un rectangle més estret pel costat de la mar. L'estudi, situat a la planta pis, un cub net i ben proporcionat, s'eleva com un flaix per damunt de la casa.

Amb l'humor que sempre mostrava, drets al bell mig de sa Costa de sa Plaça, un carrer habitual per fer la xerradeta, saludar els coneguts o aturar-se per dir-se algun comentari, Pedro Luis me va insistir que no tardés gaire a fer la reunió. Que "ja veus com acabam els arquitectes: fa quatre anys se'n va anar en Jaume Villalonga, fa poc en Mateu Seguí i açò mai ho saps". Ens vam dir adéu; ell va seguir baixant cap al carrer Nou, jo vaig seguir pujant cap a ses Moreres, pensant que ell era el darrer mosqueter, l'únic que quedava per explicar de viva veu l'arquitectura dels cinquanta i seixanta a Menorca. D'aquest estiu no passaria, vaig pensar, centraria la conversa en els comentaris del seu llibret, sobretot amb la magnifica descripció que havia fet de la casa Audi-Mercadal:

"Nuestra casa, "su" casa según mi esposa. De las tres casas en las que vivimos desde nuestro matrimonio, en el 62, ésta es, según ella, "su" casa. Por lo que me felicito de haber satisfecho a mi mejor y más querido "cliente".

Construida en 1969, algún bien intencionado la tildó de gasolinera y otro más ocurrente de Kodak con flash. Me quedo con lo de la máquina fotográfica, ya que por lo menos es una marca de prestigio.

Bromas aparte, construí para mi familia en completa libertad de acción, sólo atado a la magnitud de mi propio bolsillo. El resultado está ahí. La casa como el buen vino ha mejorado con los años y hoy es bastante aceptada, según creo, por lo cual estoy doblemente satisfecho, de haberla construido así y no de otro modo.

De la casa, destacaría su espacio living-terraza cubierta, que con puertas abiertas, logra un espacio de ocho m. por ocho m. orientado al sur y muy grato en verano.

El "flash" que es mi estudio, al que se accede por escalera de caracol con "tapadera" cual submarino hacia arriba, es otra estancia cada día más codiciada por mis hijos.

No se nos ocurrió nunca bautizar la casa, pero si tuviera que nombrarla, debería llamarse "puertas abiertas" o "entre Vd. por donde quiera", y si no que lo digan mis amigos. No obstante a pesar de carecer de persianas, postigos u otros artilugios de cierre, los ladrones siempre nos han respetado. Quizá piensen que estando tan abierta, no hay algo importante que guardar."

No va ser possible anar a s'Algar. L'estiu va passar, se'n va anar, i en Pedro Luis també, poc temps després. Possiblement m'havia confós de material, havia pensat que els arquitectes estam fets de la mateixa matèria que les nostres obres, que duram sempre, que en un lloc petit com aquesta illa trobar-nos és un moment. Però passat el somni, passada l'esperança que tot durarà, que tot tendeix a aguantar-se, com deia en Mateu Seguí, la realitat ens situa al lloc adequat: els arquitectes també morim, malgrat que quedin les nostres obres, algunes, poques, magnífiques, com la casa Audi-Mercadal.