Si és així...

La seva popular secretària, també hi havia de ser, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es vol dedicar a la política, l'hora li coincidia amb la roda de premsa diària que dedica a escorxar en viu el president Marc-ks. Així és que, un dia més, mos vam quedar sense fotos.

Però les coses succeeixen amb tanta celeritat en aquest món de wikileaks que encara no havia acabat el reportatge, l'espia ja se n'havia d'anar a aclarir un altre pinyol, en aquest cas amb participació militar. Poca broma.

Així és que va recuperar de l'armari l'uniforme d'alferes de complement, que ja té qualque forat d'arna i que s'ha tornat estret de la banda de la panxa, i va partir cap a una casa principal de l'anomenada Capital dels Miracles. I no és estrany que li diguin així, però d'açò ja en rallarem un altre dia.

No va tenir problemes per entrar. Tot al contrari, quan veien l'uniforme, els guardes de la casa li feien l'ullet al seu pas. Així és que va entrar a la sala on se celebrava la reunió i es va situar devora la taula de les begudes i els canapès, i entre picada i picada anava escoltant.

– Així que no he de ser jo qui doni la notícia –deia el que semblava que comandava–. Hem resolt un problema tan gros en vint-i-quatre hores, i no he de ser jo qui doni la notícia...

– És que si la dónes tu, Kossé Luí –encara es pensaran que és una broma, o que no és ver... –va respondre amb cara d'espantat, per les conseqüències de les seves pròpies paraules, un homenet petit que els amics anomenen Pepín.

– Idò així, amic Pepín –va respondre amb vehemència el tal Kossé Luí–, qui vols que doni la notícia? Vols que la doni la meva ministra de la Guerra, amb la seva proverbial simpatia i "salero", que em tenen captivat?

– No, ella no –va replicar el tal Pepín cada vegada més espantat–. Que té les dents molt grosses i et riu massa les gràcies... I la veritat és que no l'acabam de veure com a futura presidenta.

– Així que la meva ministra no us agrada, eh! –va exclamar el tal Kossé Luí indignat–. Qui ha de donar la bona notícia, idò? Tu, Pepín, amb la teva cara de primer de la classe i amb ulleres de cul de bòtil, que no has estat capaç de posar a ralla els controladors fins al dia d'avui?

– No, jo no! –va replicar el tal Pepín– Que tampoc no m'hi veig de futur president. I que m'empegueesc quan he de rallar en públic i som molt petit.

– Ah amigo! Ja t'he afinat! –va respondre a crits el tal Kossé Luí–. Tu vols que doni la bona notícia en Rubalnosequè, que tot el dia teniu a la boca com si jo ja m'hagués mort.

– És pel bé de tots, Kossé Luí –va replicar en Pepín, més blanc que el seu llinatge–. Has de pensar en futur i en positiu... Que sigui ell qui doni les bones notícies. Que mos convé a tots que se'l vegi...

– I què en sabem d'en Marianu? –va dir el tal Kossé Luí fent com si canviàs de tema.

– Ui, aquell –va replicar en Pepín–. Encara va d'amic dels controladors i et dóna la culpa de tot a tu. Ja saps que no la sol encertar gaire quan es "posiciona". Jo no li faria gaire cas...

– I quina cara posarà, si és en Rubalnosequè qui dóna la bona notícia, que els controladors ja estan controlats? –va continuar demanant el tal Kossé Luí.

– Mira –va respondre el tal Pepín, de puntetes per dir-ho fluixet i a cau d'orella–, segur que es caga.

– Bonu, si és així...