El poder persegueix els seus transgressors

En el seu discurs al Cos Diplomàtic, Benet XVI va assenyalar circumstàncies que el fereixen i ens fereixen a qui creiem que les conviccions, també les religioses, s'han d'exposar públicament seguint el joc de la bona democràcia. Al Govern de Pakistan li demanava abolir la llei contra la blasfèmia. Referint-se a Egipte, parlà de l'atemptat contra una església copta que provocà 23 morts just iniciant l'any. El President de Bolívia, Evo Morales, amenaçà expropiar tots els col·legis catòlics en resposta a la denuncia que féu el Papa. El Papa digué que "una espècie de monopoli estatal en matèria escolàstica es veu en alguns països d'Amèrica Llatina", etc.

Quan les conviccions dels ciutadans i de les institucions s'exposen sense por a les represàlies, la veu del Papa Benet n'és una prova evident, no pocs Estats i ciutadans que fan el sord a alguns continguts civils, obren les oïdes si més no perquè no tenen altre remei. I és que la pau no és possible allà on la veu de tots no és almanco escoltada i valorada justament. La iniciativa al diàleg clar i sincer que constantment pren el Papa amb afers que afecten l'Església en el seu àmbit intern i extern –ell és plenament conscient del tresor de l'evangeli que acull– em fa respecte.

Deixar que se senti lliurement i en pau una veu que, qui l'usa, creu en l'oportunitat i la bondat del seu missatge, és un imperatiu de la consciència col·lectiva. Record unes paraules d'André Glucksmann, a "Dios salve a la razón": "Ha passat el temps en què l'Església s'encarava a una raó invasora... La raó no peca ja per ignorància, sinó per renúncia suïcida". Ningú pot renunciar ni se li pot renunciar a dir, el que creu raonable, just i òptim. El diàleg és font de creixement per a tots.

Les veus que no sols no escolten les altres veus sinó que fins i tot les trepitgen, no fan més que renou de buit. Per açò quan m'adon que algú, un Estat, un grup de persones, una ideologia, una religió, parla molt interrompent els altres, fent-los callar, menyspreant-los i presumint del que diu, no sent que faci el buit, el que crec és que la seva actitud fa la mateixa renou que fa un carro buit.

En aquest setmana de pregària per la unió de les Esglésies cristianes, i seguint l'exemple del Papa Benet i de tants d'altres, crec que els cristians hem de donar un lloc cabdal a una creença de l'arquebisbe emèrit Fernando Sebastián: "L'evangelització sèria i profunda és la major rebel·lia front el panorama de la crisi actual".

La pregària i el diàleg entre cristians, i el diàleg interreligiós, és necessari perquè en el fons, l'origen de totes les crisis, conflictes i sofriments de la nostra societat actual està en la incredulitat, en oblidar-se de Déu. Ho diu el bisbe Fernando Sebastián i no ho hem de callar els qui compartim la seva mateixa apreciació.

Sense Déu, ens oblidam de les grans aspiracions. Sense Déu sols podem aspirar al que veiem i experimentam. I açò ens pot conduir a ser massa oportunistes i relativistes.
Parlem, reflexionem seriosament amb nosaltres mateixos encara que, enmig de la cultura que se'ns imposa, siguem qualificats de no progressistes. No ens convé deixar-nos endur, i manco per comoditat, per un poder relativista i oportunista que persegueix els seus transgressors. Ja a la Grècia antiga hi havia la deessa dels límits. Nemèsies perseguia els transgressors de l'ordre establert.

Amb Antoni Machado crec que: "Qui parla amb ell mateix, pot esperar un dia parlar amb Déu".