Un passeig per les terres d’ahir

El passat cap de setmana vam anar a fer l'estada a sa Cala Blanca, a Ciutadella. El matí, en aixecar-me, abans de berenar, vaig anar a fer una volta per la part del sud de la platja. Era el meu territori de la preadolescència. Els primers tornalls de feina, l'adéu a l'escola i la descoberta de la vida tal com era llavors. Feia deu anys que no hi passava, per aquells carrers. Feia almenys vint anys que no hi passejava. És petita, Menorca. No obstant, poden passar dècades sense tornar a llocs que guarden tants records... La veritat és que em vaig emocionar, per açò mateix ho explic. Si no hagués sentit res, res no hi hauria per contar. Vaig tenir la sensació que no havia passat el temps, en aquells paratges. De sobte em vaig sentir transportat a la meitat dels anys seixanta. Nosaltres, amb mon pare, tancàvem de paret seca els solars d'aquesta banda de sa cala. A l'altra banda, cap a Son Carrió hi treballaven en Pepe Vermell i una colla de paredadors des Mercadal. No n'hi havia molts, de paredadors. I els que hi havia se solien repartir el territori. Diumenge passat passejava per sa Cala Blanca i recordava totes les parets, els murs, els enllosats i les esporgades que hi havíem fet. Fins i tot em semblava rememorar les pedres que jo mateix havia col.locat. Feia memòria dels equips de manobres que aixecaven els primers xalets, molts d'ells de gent de Ciutadella. Crec recordar els del sastre Cardona, de ca'n Marquès, de ca'n Turi, de ca'n Felipe, el des Millonari, de ca'n Mayans, ca'n Toni Mesquida, ca n'Sbert. També hi havia alguns propietaris catalans, amb les seves filles. A la mitgera amb el camp es va aixecar una torre enllosada que era d'uns holandesos; de prompte em va venir la imatge d'un cotxe extraordinari, un "Tiburó" que ens meravellava. Llavors, sa Cala Blanca era enfora de Ciutadella, per això solíem quedar a dinar al tornall. A l'hivern saltàvem la paret i anàvem a cercar esclata-sangs, que encara n'hi havia. A l'estiu nedàvem a la platja els fosquets, quan acabàvem la feina. Des de les roques ens miràvem amb enveja als nostres companys de generació que estiuejaven desenfeinats i es feien veure davant les al·lotes llançant-se des dels replans més alts a la mar. Així va ser durant molts d'estius. Diumenge passat vaig viure com si hagués tornat a aquell territori, el paisatge gairebé no ha canviat. Hauria pogut reconstruir fins i tot els sentiments que vam viure llavors. En un món tan mudadís, en un món on sembla que vivim atropellats, descobrir llocs per on no ha passat el temps és com un somni.