Francesc Florit Nin16/02/11 0:00
TW
0

Imagini que tot l'entramat políticoadministratiu europeu funcionés en una sola llengua. Imagini que la Unió Europea acordés de suprimir els serveis de traducció amb la intenció d'eliminar despeses innecessàries en aquets temps de crisi. L'estalvi seria enorme, ja que les traduccions no és entre quatre llengües i per a quatre llengües, sinó per a 23. A més hi ha moltes altres llengües d'ús administratiu, com és el català. En concret, si parlam de doblers, la despesa que té el Parlament Europeu s'aproxima als 800 milions d'euros. 800.000.000 d'euros! (són dades del 2006, donades per la Direcció General de Traducció, que agrupa unes 2.200 persones dedicades a facilitar les necessitats idiomàtiques de la UE).

La despesa econòmica ha estat el principal argument esgrimit pels detractors de l'ús de les altres llengües espanyoles al Senat. Les despeses són de 144.000 euros anuals. Es tracta d'una nimietat comparada a altres despeses, i ara no ens posarem demagògics indicant quines despeses de l'Estat Espanyol són més supèrflues que aquesta.

És a dir que els ciutadans europeus pagam cada any 1,76 euros perquè siguin usades les diverses llengües oficials dels Estats (no les diverses llengües europees) a les institucions de la Unió. Mentre que l'ús del català, el gallec i el basc, de forma restringida i simbòlica, suposarà una despesa de 0,004 euros anuals per a cada espanyol. Poc rebombori causa la despesa del castellà a la Unió Europea en comparació als estralls causats pel català al Senat espanyol. És la hipocresia a què ens han avesat una determinada ideologia política! En qualsevol cas, si la Unió Europea suprimís la cooficialitat en l'ús de les llengües de treball, de manera que tots els eurodiputats usessin, posem per cas, l'anglès, tots s'entendrien i per tant seria un estalvi extraordinari. Però la reacció seria immediata. Perquè ningú no està disposat a admetre que la seva llengua sigui "eliminada" de cap instància, i menys les llengües que han tingut el privilegi d'imposar-se a altres.
No ens imaginam que Espanya assumís de renunciar al castellà per "estalviar despeses innecessàries". Si no hi estan disposats, és perquè hi ha arguments de més pes que els econòmics. Si tots els eurodiputats saben anglès ( o n'haurien de saber) per quins set sous s'han de fer traduccions simultànies a totes les altres llengües. Quina mania, no? Voler encaparrutar-se a emprar les llengües nacionals, quan n'hi ha una d'internacional que ens serveix a tothom, no és més que una actitud tancada, pròpia de folklorismes trasnochados en aquesta era de la globalització. Renunciem d'una vegada a totes les llengües a favor de l'anglès i per avall! Quin problema hi ha? Allò important és que ens entenguem, no? I tanmateix Angela Merkel sap perfectament anglès, però no l'empra mai, perquè sap que mantenir la llengua pròpia, l'alemany, és un signe de salut democràtica i d'ús igualitari de les llengües. Quin diputat espanyol renuncia al castellà a favor de l'anglès a les institucions europees? Cap! Per les mateixes raons que un diputat de parla catalana ha d'emprar el català a les institucions espanyoles. Res més. És difícil d'entendre?

Quin Estat accepta la marginalitat de la seva llengua oficial. Quants eurodiputats estan disposats a renunciar a la seva llengua a favor d'una única llengua europea, la que podríem anomenar llengua comuna europea, en detriment de totes les altres? Qui vol veure la seva llengua pròpia en inferioritat de condicions en benefici d'una hipotètica llengua compartida, d'ús obligatori?

Quins són aquests altres arguments de més pes que els econòmics per no renunciar a la llengua catalana encara que sapiguem castellà, o a no renunciar al castellà encara que sapiguem anglès? Cadascú en pot treure les seves raons, emotives ben sovint, d'identitat probablement, ecològiques potser, d'orgull propi ben segur. Qui ha de decidir quines llengües són "importants" i quines no?

Que les llengües espanyoles només es puguin emprar al Senat, i no a qualsevol institució pública espanyola, és una passa de pardal. En un país "normal" totes les llengües serien tractades en igualtat de condicions. Però és evident que la mentalitat espanyola no és "normal".