Jeroni Tudurí de la Torre

Jeroni Tudurí va néixer a Maó el 1808. La seva mare, Mariana de la Torre Taltavull, pertanyia a una nissaga de pilots, mentre que son pare, Miquel Tudurí Portella (1771) va ser un actiu constructor naval. Aquest, entre el 1826 i el 1828 va construir el bergantí Guadalete, el darrer vaixell de guerra que s'obraria a l'Arsenal de Maó. Jeroni va auxiliar a son pare en la construcció d'aquest vaixell, així com dels tretze que aniria bastint fins el 1838; el 1843 finalitzaven la goleta Águeda. Durant aquests anys els Tudurí foren els principals artífexs de Maó.

Jeroni Tudurí, a mesura que la marina menorquina, amb grans dificultats per continuar amb el comerç de blat amb què havia fet fortuna, minvava la seva demanda, va construir nombrosos vaixells per als ports de Barcelona i Palma de Mallorca. Així el 1846 va obrar per a la "Compañía de Navegación e Industria" de Barcelona els cascs dels primers vapors que es van construir a Espanya: el Nuevo Balear (1847) i El Cid Campeador (1848), els quals foren remolcats fins a la ciutat comtal, on se'ls instal·là la màquina de vapor. El 1849 va construir el bergantí Lola per al comerciant Josep Salazar de l'Havana, així com la fragata Aurèlia per a Plandolit hermanos de Barcelona, que amb 474 tones era el major vaixell sortit fins llavors d'una drassana maonesa.

Tanmateix, Tudurí era conscient de l'evolució dels sistemes de navegació, transformats per la incorporació del motor de vapor i el casc de ferro. És possible que treballés uns anys fora de Menorca; en tot cas sortia de l'illa: el 1852 va anar a Liorna i a Barcelona. El mes de febrer va comunicar a Joan Taltavull, que dirigia una important casa de comerç a Maó, la seva idea de constituir una societat per establir un servei regular de vapors entre Maó i Barcelona, via Alcúdia. Un cop van comprovar la viabilitat del projecte, el mes d'agost els dos homes van engegar el projecte amb l'obertura de la subscripció d'accions d'una societat anònima amb un capital social de 250.000 ptes. Entre els interessats en la introducció del vapor es trobaven els sabaters, per donar sortida a la seva producció.

En les discussions sobre la compra del vaixell, tot i que Taltavull i altres socis menorquins eren partidaris que Jeroni Tudurí construís un casc de fusta, aquest va acabar imposant la seva postura d'adquirir un vapor amb casc de ferro a Anglaterra. Després de frustrar-se l'intent de formar la societat anònima, el 1856 es va constituir una societat en comandita, amb el nom de "Sociedad del Vapor Mahonés". El soci principal era Pere Josep Plandolit, armador de Barcelona que havia participat des del principi en els contactes per constituir la societat i comprar el vaixell. L'Administració es va encomanar a Joan Taltavull, qui ostentava la representació del català.

Jeroni Tudurí i Pere Plandolit es van desplaçar el 1855 a Londres, on van tancar la compra d'un vapor, que van batejar Mahonés. El vaixell tingué un cost de 5.500 lliures esterlines; tenia una eslora de 40,4 metres, 5,5 de mànega i desplaçava un total de 194,6 tones. La màquina desenvolupava 120 CV efectius. A finals de juny el vapor arribava a Maó, procedent de la drassana de Glasgow. El buc, després d'una sèrie d'adaptacions per al tràfic combinat de càrrega i passatgers i de què la Societat hagués aconseguit, no sense dificultats, la concessió del servei oficial de correspondència entre Maó, Alcúdia i Barcelona, el mes de juliol del 1855 iniciava les seves travessies oficials.

Un cop establerta fermament la línia de vapors, la Sociedad del Vapor Mahonés va demanar al govern l'autorització per construir pel seu compte un avarador. Jeroni Tudurí fou encarregat de construir i muntar aquesta instal·lació que va començar a prestar els seus serveis el 1858 sota la seva direcció i l'administració de Joan Taltavull. Oferia els serveis de pujada d'embarcacions, neteja i manteniment nàutic en general. Jeroni també va participar en la gran empresa tèxtil Industria Mahonesa, SA, impulsada per Taltavull i Plandolit i de la que també fou soci el seu germà Rafael.

En els anys següents, l'activitat constructora a gran escala de Jeroni sembla que es reduí. El seu germà Josep (1816) en va prendre el relleu; en tot cas l'empresa era coneguda com a "germans Tudurí". D'aquesta casa van sortir la corbeta Céfiro (1856), la gran fragata Olimpia, de 478 tones (1858-1859), la reforma de la corbeta Frasquita per a Morey hermanos, de Palma de Mallorca (1859), i probablement la corbeta Putchet (1861), inscrita a la matrícula de Barcelona. Les relacions amb Plandolit eren fluïdes: el 1865 van reconvertir la seva fragata Aurelia, que arribà a 800 tones, i va continuar navegant entre Barcelona i Ultramar, i el 1868 van finalitzar la fragata Pedro Plandolit, de 63,1 m d'eslora i 11,7 de mànega. A més de la construcció de grans embarcacions, van obrar multitud d'embarcacions més petites de vela llatina; els dos germans també participarien en l'entreteniment de les grans embarcacions de l'època,

Josep va treballar fins a la seva mort (1881) a l'Arsenal, i arribà a ser nomenat Mestre Constructor de Bucs nacionals el 1877. El 1860, va construir una falua per la visita a Menorca de la reina Isabel II, qui quedà tan agraïda per l'embarcació que el 1866 el va nomenar Cavaller de la Reial Ordre d'Isabel la Catòlica.

Miquel, un dels fills de Jeroni Tudurí continuà amb la tradició familiar de la construcció naval en l'avarador que dirigia son pare. Tanmateix, era de constitució malaltissa i el 1884 va precedir al seu progenitor en la tomba. Jeroni fou, per tant, el darrer dels constructors navals en desaparèixer, finalitzant els seus dies el 18 de maig del 1888. L'avarador, va seguir funcionant fins a la dècada del 1880.