Els molins d'aigua de Favàritx

Segons els mapes corresponents, haurien estat quatre els existents, dos a la part alta i dos a la baixa, encara que el seu rastre al llarg del temps és enrevessat, baraten de nom amb el canvi de propietari, de moliner o de composició de les finques.

Intentaré fer un resum (provisional) de cada molí a partir de les observacions sobre el terreny, la documentació del Reial Patrimoni i els escrits publicats l'any 1930 a la Pàgina Menorquina de "El Bien Público" pel capellà i folklorista santlluïser Antoni Orfila Pons "Fila-Or", acrònim del seu primer llinatge.

1) MOLÍ DE DALT
El 1658 n'Antoni Sintes, prevere de Maó, paga vuit sous de cens pel molí, comprat a diferents censalers, que abans es deia Molí d'en Felipet. També afirma que amb anterioritat el Dr. Mateu Mercadal i Sanxo i Cristophol Farrer i Sanxo contribuïen igualment amb vuit sous, però aporta una altra informació més interessant: era un molí d'aigua fariner i draper (per reblanir draps, llana o pells). L'any 1807 el Dr. Bartomeu Sanxo fa constar que aquest molí és seu, el 1816 el mateix Sanxo renuncia a moldre i a pagar censos.

Avui no hi queden restes d'aquest molí, el més proper a l'ullal de Santa Caterina, que duia cinc canes de caiguda o desnivell. L'arxiduc Lluís Salvador i el diccionari Alcover-Moll coincideixen en l'equivalència de la nostra cana: vuit pams, o sigui 1,60 m.

2) MOLÍ DE NA VERMELLA
El 1806 el "Molí de s'Estància de na Vermella de Malbúger" és propietat de Pere Seguí, qui paga vuit sous l'any al Reial Patrimoni. S'afirma que és l'únic molí que mol en aquell moment. Catorze anys més tard (1814), el Reial Patrimoni reconeix que el molí està boni abandonat. El 1816 retrobam Pere Seguí, qui demostra que el molí "d'en Mora" és seu. Un parell d'anys després, el 1818, es reafirma que aquest és l'únic molí de Favàritx que mol en el dia, i que duu quatre canes de caiguda.

Actualment és el que presenta més vestigis. La Síquia passa dalt la falda pels anomenats "acanalats de na Vermella", el fragment més treballat i polit de la Síquia, a llevant hi ha s'Hort des Molí i el torrent. De les restes de la seva estructura, amagada per la vegetació, es pot veure la portalada (paredada), un contrafort i una columna de pedra. Però l'element més significatiu només es troba a ran dels acanalats: el cup, conducte cilíndric pel que l'aigua queia damunt la roda o turbina de l'antic molí, que ben bé pot tenir les quatre canes de referència (6'40 metres).

3) ES MOLINET
D'aquest ens consta poca informació històrica. El 1807 Antònia Portella al·lega el seu dret a les aigües de la Síquia Reial "per raó del seu molí fariner", que la gent també coneixia amb el nom de Molí des Portelles.

La finca del molí hauria estat agregada a sa Muntanyeta. L'edifici on suposadament s'ubicava es troba –en estat ruïnós– entre el torrent i la Síquia Reial, que passa per la mitgera entre Sant Carles i sa Muntanyeta. Construït quasi tot de pedra i morter, té uns cinquanta metres quadrats de superfície, dues plantes, amb la porta d'entrada a llevant i una finestra a migjorn amb l'ampit enrajolat. Als dalts, a xaloc, hi ha les restes d'una foganya. Als baixos té una entrada a migjorn amb un arc de pedres de marès en volta. A ponent, una estança d'uns 16 metres quadrats, amb la porta a ponent i una finestra dalt.

Segons la memòria oral, als dalts hi tenien el gra, mentre que a un racó dels baixos hi havia la base de les moles. Al costat de llebeig, fa un bony de canyes tancat de pedra seca que podria haver estat un sot.

4) MOLÍ DE LA MORT
A un expedient seguit al Tribunal del Reial Patrimoni el 1806, el prevere Benet Pons i Pons, pretén que aquest molí ja existia abans de la invasió dels turcs (1535), en què desaparegueren els arxius de Maó. El 1566, aquest "molí fariner d'aigo" és de Pere Micolanet.

El 1641 Joan Gonyalons i Marquès ven el molí a Joan Monjo, reservant-se l'aigua els dissabtes per regar el seu hort. Llavors adopta el nom de Molí d'en Monjo.

L'any 1678 el notari Joan Pons posa en subhasta, per pagar deutes: un campet i hort de quatre quarteres, un ase, quatre pics, una manuella, un corró, dos daus de ferro, un gresol i "es molí molent".

L'any 1806, Benet Pons fa constar que aquest molí en fa més de 30 que mol "de bassada", a falta d'aigua per estar molt descuidada la Síquia Reial. Encara que segons Agnès Albertí només molia els diumenges si faltava farina al poble: des que s'han fet molts molins de vent s'abandonen els d'aigua. El 1814 en Benet assegura que durant 30 anys han hagut de renovar el molí dues vegades, i que els veïns li prenen l'aigua.

N'Antoni Pons Sastre va viure a Santa Marianna entre 1923 i 1964, quan el propietari era Carlos Moysi Seuret. L'avi del senyor encara havia vist la caseta i restes del molí dins aquesta estància. En Toni ens ha permès conèixer la seva localització. Sempre per les cotes més altes, la Síquia ve de s'Estància des Banyul per la tanca de sa Morera, vora la mitgera amb s'Hort Nou, travessa l'actual camí de les cases i segueix ran de paret fins entrar a s'Hort Vell, que avui conté una bassa del torrent. El molí tenia la caiguda per l'aprofitament del desnivell existent entre la tanca de sa Morera i la zona de s'Hort Vell. Avui no queden vestigis d'aquest molí, que ha quedat davall el camí actual i una torre elèctrica.

Fonts orals recollides per "Fila-Or" atribuïen el qualificatiu "de la Mort" a que hi havien mort dos o tres moliners com a conseqüència de grans delobins. En canvi, segons en Toni de Santa Marianna, Carlos Moysi l'imputava al fet de moldre molt a poc a poc.

MOLINERS
Entre finals del segle XVIII i bona part del XIX els dos últims molins pertanyen a Rafel Portella i els seus hereus, en aquells moments reben els noms de "Molinet d'en Corantí" (el 3r) i "Molí d'en Monjo" (el 4t). N'Antoni "Magre", un dels testimonis dels litigis, recorda quatre moliners d'aquests molins: Joan Roig, Benet Petrus, Miquel "Poma" i Miquel Bagur.

Joana Vidal, dona del moliner Joan Planes, declara haver viscut als molins de Portella. Divuit anys al Molí de Baix i nou anys al de la Mort. Per Joana Vidal sabem que el moliner anava a mitges, i que havia vist habitar en aquests molins: Rafel "en Cremat", Miquel Galmés (germà de l'anterior) i un altre conegut com en Mascaró.

VICISSITUDS
El 1793, entre el segon i tercer domini anglès, arriba al port de Maó l'esquadra espanyola sota comandament de Juan de Lángara. Rafel Portella exposa que els magnífics jurats del Tribunal del Reial Patrimoni de Menorca l'emplacen a que els molins d'aigua que té en aquest terme s'emprin per moldre el blat que li ha enviat l'almirall, qui li exigeix que els posi immediatament en estat de moldre. En Portella al·lega que no ho pot fer perquè Jaume Gonyalons, propietari del terreny per on passa la Síquia Reial que condueix l'aigua als seus molins, n'ha desviat el curs. El tribunal mana que les aigües tornin als molins en el termini de 24 hores i que després Jaume Gonyalons exposi les seves raons.

L'any 1805, dos anys després del darrer domini anglès, s'ordena als quatre molins de Favàritx que dins el termini de trenta dies es posin a punt de moldre, contràriament perdran els seus drets a les aigües.

El 1826 va ser any de grans calmes de vent i forts temporals tot el gener i febrer, en conseqüència els molins de vent no van poder moldre gaire. N'Umbert, l'encarregat de fer el pa per a la guarnició, demana al governador que posi guardes a les portes dels molins de vent, a fi que molguin el blat de la tropa abans que el del poble. En altres ocasions s'havien utilitzat molins de sang, ara es servirà d'un molí d'aigua que hi ha a la tramuntana, "a quatre hores de Maó". Finalment afirma que no passarien aquests trasbalsos si funcionessin tots els que hi havia moguts per s'aigua de s'Ual de santa Catarina (sic).