El nacionalisme, a la majoria de països d'Europa, és tan fort, tan brutal, que fins i tot afecta el ritme i l'acció de les manifestacions que són convocades amb voluntat humanitària. L'humanisme europeu s'ha encegat davant el nacionalisme fins al punt d'eliminar voluntàriament els criteris d'universalitat que persones com Kant, Locke o Hume varen intentar difondre i generalitzar entre nosaltres, com a element bàsic de Civilització. Certament, la Revolució francesa, amb el nefast jacobinisme, es va carregar algun d'aquests elements humanistes que, de mica en mica, el nostre continent, a partir del Renaixement, intentava fer propi. I avui vivim enmig d'un estat de confusió extraordinari, provocat per aquell nacionalisme que compta (que, certament, és el dels estats, incomparablement més contundent que el de qualsevol de les nacions que encara no comptam amb estat propi).
Escric això, no pensant en el que passa o ha passat, sinó justament pensant en allò que no passa (i que, aplicant uns determinats criteris universals, hauria de passar). Els bons sentiments han portat milers i milers, probablement milions, d'europeus a mobilitzar-se per causes diverses, entre les quals hi podem comptar les massacres provocades per conflictes bèl.lics. Europa s'ha mobilitzat, per exemple, contra la intervenció internacional a l'Iraq que va enderrocar el règim de Saddam Husein. El « No a la guerra ! » es va sentir a les principals capitals europees, amb centenars de milers de persones al carrer per tot arreu. Aquesta « ciutadania activa » es movia per la voluntat de resoldre pacíficament els conflictes, tot i que havia oblidat les immenses massacres perpetrades a l'Iraq "en temps de pau".
També hem pogut assistir a manifestacions multitudinàries, a diversos llocs d'Europa, contra la intervenció militar israeliana a la franja de Gaza, impulsades per voluntats diferents (que poden anar des de la voluntat, no gaire democràtica ni civilitzada, que desaparegui l'Estat d'Israel fins a la voluntat, molt més raonable, que s'estableixin dos estats que puguin conviure pacíficament: Israel i Palestina). Hem de suposar que la majoria de persones que participaven en aquestes mobilitzacions també ho feien per la seua voluntat pacífica, no per la voluntat d'eliminar Isarel del mapa.
Hi ha hagut d'altres mobilitzacions, com les favorables a l'autodeterminació del Sàhara occidental, també raonables des del punt de vista de qui vol el dret a decidir i la llibertat per a tots els pobles del món.
En qualsevol cas, emperò, totes aquestes manifestacions, més o manco multitudinàries, han comptat amb un denominador comú: s'han fet per protestar contra el xoc entre sobiranies diferents, entre estats diferents. En alguns casos, per protestar pel xoc entre una sobirania establerta i una altra d'emergent, en què l'establerta intenta aplacar l'emergent, o en què l'emergent usa mètodes poc civilitzats per escapolir-se de l'establerta. En d'altres, per protestar contra la unió de diverses sobiranies per actuar en contra d'un "estat sobirà" que en rep l'acció punitiva. Però, en qualsevol cas, la gent només es mobilitza si hi ha sobiranies en joc. Fa la impressió com si el "No a la guerra" només funcionàs quan, d'alguna manera, s'afecta la "sobirania nacional".
Perquè, si no fos així, no s'explicaria que no hi hagués cap tipus de mobilització contra un règim tirànic, contra un dictador, que, a la riba de baix de la Mediterrània, a poques milles de les costes meridionals d'Itàlia, a les portes de la Unió Europea, està massacrant el seu propi poble. Es veu que no afecta en absolut la consciència dels europeus que un estat, amb tota la seua força, pugui caure damunt els seus ciutadans indefensos, que es pugui bombardejar manifestacions pacífiques amb avions Mirage, que es pugui eliminar gent de manera implacable, sense cap mena d'escrúpols, i que la població civil europea romangui absolutament indiferent.
Després d'observar casos diversos, he arribat a la conclusió que el que realment està passant és que, com que no hi ha la "sobirania nacional" afectada, ningú no es mou. Que el tirà libi estigui massacrant els libis a Europa no ens fa fred ni calor. I Líbia és molt més prop de nosaltres que no Palestina, molt més prop que no l'Iraq, infinitament més prop que tants llocs del món pels quals ens hem mobilitzat, que tantes causes que ens han tocat el cor.
No ens sorprendrem, emperò, si, quan es produeixi la necessària exclusió aèria de la zona controlada pels "rebels" i hi participin uns quants caces americans, hi comença a haver manifestacions contra la "intervenció imperialista americana" contra "un país sobirà"…
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.