Drets lingüístics i aplicació de la CELROM

Al Regne d'Espanya hi ha quatre llengües majoritàries en els respectius territoris (castellà o espanyol, català, basc i gallec), de les quals només una és considerada com a oficial de l'Estat, mentre que les altres tres són oficials a les respectives "comunitats autònomes".

En el cas del català, podem trobar diferents situacions d'oficialitat i diferents consideracions sobre la pròpia oficialitat (a Catalunya i a Balears es considera oficial, juntament amb el castellà, en tant que "llengua pròpia", mentre que al País Valencià, senzillament, és oficial al costat del castellà, sota la denominació de "valencià" i sense especificar si hi ha o no una llengua que sigui considerada com a "pròpia" de la comunitat autònoma). La llengua catalana també és parlada a l'Aragó, on té reconeixement oficial d'existència, però no plena oficialitat jurídica en aquesta comunitat autònoma. El gallec té un territori més o manco homogeni, però que tampoc no quadra exactament amb el de la comunitat autònoma (es parla també a la regió del Bierzo, dins la comunitat autònoma de Castellà i Lleó). El basc ocupa bona part del territori de la comunitat autònoma basca, però ocupa una part minoritària del territori de Navarra.

Es dóna, per tant, la circumstància que una mateixa llengua pot ser majoritària en un determinat territori i minoritària en un altre. Així ocorre, també, amb el portuguès, que és una llengua minoritària a Extremadura (es parla a Olivenza) i, en canvi, és la llengua nacional del país veí. També són llengües minoritàries l'astur-lleonès, l'aragonès i l'occità. Només l'occità, d'entre aquestes, gaudeix de la condició de llengua oficial (i no només al seu territori estricte, la Val d'Aran, sinó al conjunt de Catalunya).

L'aplicació dels principis de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries és vista, arreu d'Europa, com un paraigües per als drets lingüístics de les persones que parlen llengües que es troben en aquesta situació. Pretén justament garantir alguns dels principis que apareixen en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, auspiciada per la UNESCO i aprovada a Barcelona l'any 1993: tothom té dret al seu propi nom, a usar la pròpia llengua i a desenvolupar la pròpia cultura (dins el seu territori), a rebre l'educació en la llengua pròpia (atenent, també, al principi de territorialitat; d'altra manera seria completament inviable)...

Però, en el cas de les minories lingüístiques de l'Europa occidental, l'aplicació dels principis de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics i de la CELROM resulta molt problemàtica, perquè els estats solen bascular entre la negació (afirmar que les llengües minoritàries no existeixen) i la reducció a no-res (poca gent a Castella i Lleó, a Extremadura o a l'Aragó consideren que s'han de respectar els drets lingüístics per als parlants de les llengües minoritàries de les respectives regions).

Perquè als estats napoleònics, l'únic que realment funciona és l'oficialitat lligada a la territorialitat. Per tant, perquè una llengua pugui encarar el futur amb un mínim de garanties ha de ser oficial i ho ha de ser dalt un territori determinat. I aquesta oficialitat ha d'implicar tots els elements propis de l'oficialitat (cosa que fins i tot entre nosaltres s'arriba a discutir). És a dir, tot servei públic ha de ser ofert i s'ha de poder demanar per part dels ciutadans en la llengua o en les llengües que gaudeixin d'aquest estatus.