Un poble ple

Dissabte a les onze de la nit sortia d'un dels soterranis que s'havien convertit en sala de cinema per unes hores. Era el darrer. Havia pogut veure uns "no-dos" dels anys cinquanta, sobre la Menorca espanyola i tranquil·la, i uns reportatges sobre el cultiu de l'arròs i les excavacions de Son Bou, que van anar com Déu va voler. Eren algunes de les pel·lícules que es projectaven aquest cap de setmana a Alaior. En Pepe King, que havia posat, amb en Jaume Sintes, banda sonora a un audiovisual de Cristóbal Esbert, estava animat i em deia que allò que trobava millor de tot era el nom que havíem posat a la iniciativa: Aloterranis. Supòs que quan facem Aloterrats també li agradarà. La gent omplia els carrers i es confonien aquells que seguien el programa de visites amb els que anaven a l'espectacle del convent, els que acudien a veure el partit triomfal després de l'ensopegada del Madrid a la Penya del Barça amb els que pujaven del poli, on havia acabat la trobada insular de gent gran. Pel poble es passejava també en Marc Pons, que aquests dies fa allò que correspon en període electoral. Al casino hi havia ball de saló, com cada dissabte, i la terrassa de ca na Divina era un bull d'activitat. Vaig pensar que ningú no estava preocupat per l'anunci que havia fet Zapatero el matí. Jo encara tenia a la ment la pel·lícula que havia acabat de veure a sa Bodega, Una habitació buida, d'en Macià Florit. I tenia el cor après. Quina descripció de la soledat humana! De quina manera, en cinc o sis minuts, sense paraula, les imatges t'explicaven un discurs de soledat, de soledat quotidiana. M'havia colpit, la pel·lícula. Possiblement, tots els que tenim pares i mares d'aquesta edat ens sentiríem igual. Quan va acabar la pel·lícula, en els crèdits, vaig veure com, entre els col·laboradors, apareixia el nom de Lau Delgado. No el conec, però em vaig imaginar que era el fill d'Eduard Delgado, del que encara notem la seva absència. Acabava el dia i havíem pogut gaudir de creacions de molta gent, de n'Anna Petrus, dels Set d'Aló, d'en Pau Garriga, d'Enyorança Records (Juan Elorduy i Joan Al·lès) d'en Pacífic Camps, etcètera, etcètera. Malgrat que la impressió que rebia era la d'un poble ple, jo encara mastegava aquell discurs de l'habitació buida. La vida és també aquest contrast: habitacions buides i pobles plens.