Una altra passió

Bhatti era un cristià catòlic, que avia pogut estudiar, fer carrera, gràcies a un bisbe paquistanès amb visió de futur. Jurista, entrat en el partit del president, havia fet carrera política. Havia fundat All Pakistan Minorities Alliance en defensa de la llibertat religiosa en un país 97% musulmà (on no hi manquen tensions entre la majoria sunnita i els xiïtes). Els cristians són l'1'5% dels habitants: 750.000 catòlics. Menys de l'1% de la població, i hi ha grups zoroastristes, budistes, sikh i ahmadiyya (una "eretgia" de l'islam), restes d'una complexa estratificació religiosa, provinent de la Partició del 1947.

L'Estat, no homogeni ètnicament, nascut de la identitat musulmana, no ha pogut resistir al vent de l'islamització.

L'editorial veneciana Marcianum Press publicava un diàleg-entrevista entre Mn. Pistolato i Shahbaz Bhatti en un llibre titulat "Cristiani in Pakistan. Nelle prove la speranza" (Cristians en el Pakistan. En les proves l'esperança). Shahbaz era, ministre de les minories d'aquell Pakistan sorgit de la independència de l'Índia. Bhatti era catòlic.

L'editorial italiana Marcianum Press (Venècia) recull el seu testimoni personal.A partir d'aquestes pàgines la periodista M. Antonietta Calabrò resumia per a Il Corriere della Sera el que anomenà el testament espiritualdel ministre pakistanès.
Testament Espiritual

"Em dic Shahbaz Bhatti. Vaig néixer en una família catòlica. El meu pare, mestre jubilat, i la meva mare, mestressa de casa, em van educar segons els valors cristians i els ensenyaments de la Bíblia, que van influir sobre la meva infància. Des de ben petit anava a l'església, on trobava una profunda inspiració en els ensenyaments, el sacrifici i la crucifixió de Jesús. Va ser l'amor de Jesús el que em va portar a oferir els meus serveis a l'Església. Les espantoses condicions dels cristians del Pakistan em van trasbalsar.

Record un Divendres Sant, quan només tenia tretze anys: vaig escoltar un sermó sobre el sacrifici de Jesús per la nostra redempció i per la salvació del món. I vaig pensar que volia correspondre a aquell amor seu donant amor als nostres germans i germanes, posant-me al servei dels cristians, especialment dels pobres, dels necessitats i dels perseguits que viuen en aquest país islàmic.

M'han demanat que posi fi a la meva batalla, però sempre m'he refusat, fins i tot arriscant la vida. La meva resposta sempre ha estat la mateixa. No vull popularitat, no vull posicions de poder. Només vull un lloc als peus de Jesús. Vull que la meva vida, el meu tarannà, els meus actes parlin per mi i diguin que estic seguint Jesucrist. Aquest desig meu és tan fort que em consideraria un privilegiat si –en aquest esforç bataller d'ajudar els necessitats, els pobres, els cristians perseguits del Pakistan- Jesús volgués acceptar el sacrifici de la meva vida.

Vull viure pel Crist i per Ell vull morir. No tinc pas por en aquest país. Molts cops els extremistes han volgut matar-me, posar-me a la presó; m'han amenaçat i perseguit i han terroritzat la meva família. Jo dic que, fins que tindré vida, fins al meu últim alè, continuaré servint Jesús i aquesta pobra, sofrent humanitat, els cristians, els necessitats, els pobres. (...) Crec que els necessitats, els pobres, els orfes, sigui quina sigui la seva religió han de ser considerats sobretot com a éssers humans. Penso que aquestes persones formen part del meu cos en Crist, que són la part perseguida i necessitada del cos de Crist.

Si nosaltres portem a terme aquesta missió, aleshores ens haurem guanyat un lloc als peus de Jesús i jo podré mirar-lo sense avergonyir-me'n".