Pere Mir i Mir

Pere Mir i Mir va néixer a Maó el 25 de juny del 1867. Procedia d'una família d'antics propietaris agrícoles. Era fill de Pere Mir Mercadal i Teresa Mir Febrer, la qual va morir el 1881; l'any següent moria son pare. Pere Mir encara no havia finalitzat els estudis de Batxillerat a l'Institut de Maó i no va poder cursar estudis universitaris, mancança que suplí amb una intensa dedicació a l'estudi.

Gairebé des de la mort del seu pare, Pere Mir es va dedicar a la gestió de les finques que, segons la pràctica de l'hereu, li havien correspost en herència. La majoria eren explotacions de secà dels termes de Maó i es Mercadal; també comptava amb diversos vergers als horts de Sant Joan de Maó. Des del començament va fer palès el seu caràcter innovador: el 1888 va muntar en col·laboració amb Francesc Andreu un apiari de 150 cases d'abelles a la possessió sa Canova des Mercadal.

Aviat es va interessar per la política, sempre en el partit monàrquic. El 1895 fou elegit regidor de l'Ajuntament de Maó; reelegit el 1897, fou nomenat síndic. El 1899, cansat de les lluites entre monàrquics i republicans, abandonà els càrrecs públics.

El 1901 va participar en la creació de la Sociedad Anónima Monte Toro, per muntar una fàbrica de formatge i mantega per a la seva venda a Barcelona i València. Tenia un capital social de 120.000 pessetes i els socis eren propietaris agrícoles de l'illa; la presidia Josep Olives Magarola, de Ciutadella i el vicepresident era Pere Mir. La fàbrica, inaugurada el gener del 1902, era situada as Mercadal. Comptava amb una màquina de vapor de 4 CV, dues desnatadores, un pasteuritzador de vapor i dues batedores normandes per fer mantega.
Fou clausurada abans del 1909.

Pere Mir explotava les seves possessions segons el sistema d'amitgeria. Aquest era qüestionat per l'endarreriment que ocasionava a l'agricultura menorquina. Mir el defensà pels seus avantatges socials i econòmics. Segons ell, obligava el propietari a implicar-se en l'explotació de les terres i la manca de progrés amb què se'l censurava era atribuïble als propietaris que abandonaven les terres al pagès.

Pere Mir era partidari d'intensificar el conreu amb els mitjans que permetien els nous coneixements agraris. El 1898 indicava la necessitat d'abandonar el sistema tradicional de tres sementeres (conreu, pastures i guaret) per establir un conreu més intensiu, i el 1899 havia introduït una alternança cinquenal d'un any de llegums, un any de blat, un altre d'ordi i civada, per finalitzar amb dos anys de pastures artificials (bàsicament clóver). El 1906 havia afegit un any més de prats artificials i ampliava el conreu de les lleguminoses a produccions intensives, com patates i remolatxa. Va renunciar al conreu en els terrenys muntanyosos, que destinà a la formació de boscos, si era possible alzines i figueres de moro, que proporcionaven bons rendiments, i si no pins, ja que els arbres regularitzen les pluges, normalitzen les temperatures i netegen l'atmosfera. Dels terrenys de mala qualitat només conreava els espais més aprofitables, destinant la resta a boscos o a prats artificials.

Creia que era necessari modernitzar el conreu, feinejar millor les terres, seleccionar les llavors i aplicar adobs, inicialment fems dels animals de l'explotació, però cada cop va posar més èmfasi en els adobs artificials. Primer aplicava aquests al blat; el 1906 ja els emprava a les patates i la remolatxa, i el 1909 al clóver. Amb el pas dels anys també va concedir una major importància a la maquinària agrícola: el 1906 apuntava la necessitat d'eliminar l'arada romana i introduir sembradores fermadores i trilladores.

Aquesta intensificació li va permetre d'augmentar els caps de bestiar, i malgrat va reduir l'extensió de terreny destinada a pastures, l'increment de productivitat dels prats artificials li va fer obtenir una major quantitat de farratges. També va augmentar la producció de lleguminoses i la de blat, que malgrat haver reduït la seva extensió d'un terç a una cinquena part de les terres de conreu, va créixer un 33%. Destacava la importància dels prats artificials, principalment el clóver, però també altres com veça, alfals, naps, etc. Remarcava que des de la seva generalització el 1870 la producció d'animals s'havia multiplicat. En un dels seus llocs, possiblement sa Canova, havia quintuplicat els ingressos de la venda d'animals. Quant al seu aprofitament, no era partidari que fos lliure, sinó que optava per l'estabulació parcial per aprofitar millor l'aliment.

El 1906 havia iniciat la millora del vaquí amb la importació de sementals de raça suïssa per creuar-los amb vaques menorquines; preferia les suïsses a les holandeses per la millor qualitat de la llet i aptitud càrnia. Atorgava una gran importància als cavalls, tant per a la seva venda com a motors agraris. En el concurs de ramats del 1906 presentà un pura sang anglès i el 1909 els seus poltres van obtenir un premi al concurs de ramats de Palma de Mallorca, on un estudi seu també va obtenir el primer premi.

A partir del 1909 va assajar el conreu de cotó. Partidari de potenciar els conreus d'horta, fou el responsable de la instal·lació als seus vergers de Sant Joan dels primers hivernacles per al conreu forçat del tomàtic i altres hortalisses, abans del 1904. A partir del 1916 va endegar les obres per recanalitzar les aigües dels torrents de la font d'en Simó i des Gorg.

Pere Mir va impartir conferències i escrigué articles sobre temes agraris, els primers el 1898 a la Revista de Menorca. El juliol del 1904 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu de Maó i, quan aquest fou constituït, el 1905, va ser nomenat vicepresident segon, càrrec que ostentà fins el 1909. El 1911 fou elegit president de la Secció d'Esport i Excursions. El 1906, impulsada per la Secció d'Agricultura de l'Ateneu, es va constituir la Cambra Agrària de Menorca, de la que Pere Mir redactà els estatuts i fou nomenat secretari general, càrrec que ostentà fins que el 1911 fou elegit president, on s'hi està fins que el 1920 va dimitir per motius de salut.

La Cambra va impulsar la celebració de les fires del 1906 i el 1917. També fomentà l'assistència a fires i concursos fora de Menorca (1909, 1910 i 1913). El 1908 el lloc Son Bell-lloc va obtenir un premi de 1.500 ptes per a l'explotació que millor harmonitzés el cultiu dels cereals i la ramaderia. L'import es destinà a la compra d'una segadora-fermadora Deering, màquina que Pere Mir també va adquirir i de la qual es féu una demostració en l'assemblea general de la Cambra. Es fomentava l'arboricultura, amb la sembra d'alzines sureres, pins, etc; s'impartiren conferències, s'elaboraren estudis agraris i es formà una biblioteca. Mir defensava el cooperativisme en totes les seves vessants: financera (assegurances, crèdit), transformació (indústries làctiques i cellers de vi), comercialització i aprovisionaments. La cria avícola era un sector en alça. El 1918 la Cambra Agrària organitzà la Setmana Avícola de Maó, durant la qual es constituí el Sindicat Avícola de Menorca, del qual Pere Mir fou nomenat president honorari.

L'actuació més ambiciosa de la Cambra fou la creació de l'Estació d'Agricultura General. Les gestions, en les que Pere Mir tingué un paper destacat, es van perllongar des del 1911 fins que a la seva aprovació l'agost del 1919. El Govern assumia el manteniment del centre, però l'Ajuntament de Maó va emetre un emprèstit per finançar la compra del solar i la construcció d'edifici, que fou obert el 1922.

Pere Mir va morir el 17 d'octubre del 1922, als 55 anys. Del seu matrimoni amb Wilhelmina Llambias va tenir sis fills. El major, Pere, heretà les terres i continuà la tasca agrícola, obrint la primera granja industrial de gallines de l'illa. Antoni Mir fou catedràtic d'agricultura i director de l'Institut de Maó. Guillem, enginyer agrònom, fou el primer director de l'Estació d'Agricultura i secretari del Sindicat Avícola de Menorca. Joan, químic, el 1931 participà, amb Pere Montañés, en la fundació d'Industrial Quesera Menorquina.