Política

Quan Sòcrates retornava de l'àgora després de l'assemblea cap a casa seva anava "dialogant" en el seu si (el seu "daimon") sobre qüestions relacionades amb la definició del Bé, la Virtut, la Felicitat o la Justícia, a les que Plató denominà Idees. Pensament i política formaven un sol cos, constituïen una dimensió única. En el món grec, resten jerarquitzades les qüestions que afecten el conjunt de la comunitat política per damunt d'aquelles altres que afecten a la vida privada, reclosa dins l'oikos, la casa. Òbviament que tots els éssers humans som de carn i ossos i ens veiem subjectes a unes necessitats "naturals" pròpies de l'oikos, de on deriva la idea moderna de la oikos-nomos o economia.

Però per a un grec la racionalitat de les necessitats domèstiques era una racionalitat "menor" enfront de la de les qüestions de la vida pública o ciutadana, les "polítiques".

L'àmbit de la política, a més, feia evident allò que Aristòtil deia que l'home és un "animal polític". És a dir, és justament la capacitat de pensar i actuar en l'àmbit dels assumptes que ens reuneixen a tots en una assemblea el que ens defineix pròpiament com a éssers humans. Per això diu Arendt que l'home no és (com han pensat els moderns) una "subjectivitat" que es posa davant de ella mateixa evadint-se de la seva responsabilitat moral. Aquestes filosofies són les que Arendt anomena "de la consciència" o de la "subjectivitat" i les acusa de ancorades en una visió reductivista de l'home. La distinció arendtiana entre "tasca" (domèstica), "treball" (orientat vers la producció de béns i serveis quantificables) i "acció" (moral i alhora política) apunta en aquesta direcció. És per això que la política (i, ben entesa, només la política) requereix del "logos", dels discurs pròpiament humà. Tenim un cos, admetien els grecs, però per damunt de tot tenim un "logos". La política no té com a finalitat, tot i això, de constituir ni reproduir un estat de coses "natural". No referma els lligams naturals entre els homes, sinó que crea un espai propi. Aquest espai específicament humà té a veure amb la noció arendtiana de llibertat, que ella relaciona amb la idea de natalitat l'acció que contraposa aquesta idea de mortalitat de la consciència reclosa en ella mateixa, en certes reminiscències heideggerianes (i, parlant en general, de la filosofia tradicional entesa com a "fenomenologia de la consciència"). Aquest paradigma de la natalitat fa de Arendt una autora capaç d'il·luminar el nostre temps amb major lucidesa que la de altres autors. On veiem avui que neixen (ni que sigui tremolosament) "nous àmbits de llibertat"? Doncs allà es prefigura el nostre futur. Arendt no va ser una excepció a la norma que cal que un pensador (o una pensadora) desaparegui físicament per a ser reconeguda. No encaixava en cap dels paradigmes hegemònics del moment. Era massa "liberal" per als conservadors (sempre reticents als riscos que suposa obrir aquests nous espais de llibertat, com potser passa ara en el món àrab davant una Europa fortament conservadora), però massa "abstracta" per als esquerrans pretesament revolucionaris molt atrets pel pensament marxista. Per als marxistes dels anys seixanta no es tractava d'obrir "nous espais" a la política (enfront per exemple de les maquinàries pot donades a la reflexió, com denuncià Arendt, dels partits polítics). Els marxistes confiaven en una mena d'avantguarda revolucionària encarnada en els partits d'esquerres que havia de conduir a la totalitat del poble vers el "fi de la història" que ho justifica tot. I per damunt de tot, reduïren la superestructura política a la infraestructura econòmica, que és justament allò que Arendt denuncia i vol capgirar (l'economicisme de la modernitat).