Joan Gomila Riudavets

Amb nou anys entrà com aprenent a un taller d'argenteria proper a casa seva, on es convertiria en un hàbil gravador; arribà a adquirir tanta habilitat amb el burí que podia gravar directament sobre el metall, sense necessitat de dibuixar prèviament sobre la planxa. Uns anys més tard el mestre li va donar permís per fer feines pel seu compte: polvoreres, caixetes, jocs de safates i articles similars. El 1895 s'independitza i instal·la el primer taller. El 1896 va muntar amb altres dos argenters, Joan Tudurí Lliñá i Llorenç Cloquells, una societat per a la fabricació de bosses de plata; el primer era un artesà prestigiós que comptava amb una mà d'obra ensinistrada. Sis anys després, Tudurí es va retirar, deixant a Gomila com a amo de la casa.

El 1904 va adquirir una gran casa d'estil colonial al carrer de Santa Eulàlia de Maó, la qual disposava d'un gran solar on va instal·lar el taller. En aquest moment comptava amb 27 empleats (18 adults: 13 homes i 5 dones), a més d'un nombre indeterminat de dones que confeccionaven la malla en règim de treball domiciliari. El mateix any es va casar amb Àgueda Company Roca, d'una família acomodada.

Al principi, com la resta dels tallers menorquins, únicament muntava i venia la malla; més tard compraria les tancadures i el 1904, en què començaren les vendes a l'estranger, ja venia els moneders acabats. Gomila va ser el primer fabricant de l'illa que, abans del 1913, realitzava a la seva fàbrica totes les operacions, des de la fosa del metall (laminat, trefilatge), l'elaboració de les tancadures, l'estampat i gravat fins a l'empaquetat de les bosses acabades. La seva estratègia empresarial es fonamentava en tres elements: una producció de qualitat (era el que més or treballava), una diferenciació basada en el disseny, i la creació d'una xarxa comercial pròpia (es diu que era el major exportador de l'illa). Aquests elements es retroalimentaven: el 1904 ja fabricava bosses d'or per a un joier madrileny.

Va introduir a la seva fàbrica maquinària i millores tècniques, excepte les màquines automàtiques de malla perquè la realitzada a mà sempre fou de millor qualitat. La indústria va prendre una gran volada a inicis del segle XX quan les bosses de plata, en els seus orígens eren un article bàsicament masculí, van ser desplaçades per les bosses de senyora, amb gran varietat de formes i models en constant renovació segons la moda. Gomila ideava els nous models que després elaboraven els seus operaris, entre els que destacava l'equip de gravadors.

Destacà per la creació d'un canal de distribució propi. Un cop establert a Espanya, especialment a Madrid i Barcelona, es va dirigir al mercat francès, on la xifra de vendes arribà a ser prou important per fundar una sucursal amb dipòsit permanent. Posteriorment va anar a Londres (on també establiria una sucursal), Bèlgica i el 1904 ja venia a Egipte. Durant els anys següents i fins l'inici de la Guerra Mundial s'introduí a la resta de les capitals europees; també es va expandir a Sudamèrica: disposava d'un agent especial a Brasil que feia comandes no només de moneders sinó d'un ampli ventall de productes, des de medalles religioses fins a espardenyes. Va arribar als mercats més llunyans; europeus, com la Rússia tsarista i Grècia, i de la resta del món (Índia, Xina, Melbourne,..).

Malgrat els seus escassos coneixements d'idiomes visitava els seus representants d'Espanya i l'estranger. Feia inversions publicitàries a revistes com Dun International Review. Així va crear imatge de marca i aconseguí accedir directament als mercats exteriors superant els intermediaris i reduint de forma important les despeses comercials. Fou guardonat amb la Medalla d'or en l'Exposició de Marsella de 1908; Diploma de mèrit en el Concurs de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1909, Medalla d'or a l'Exposició Internacional d'Indústries de Brussel·les de 1909 i Gran Diploma d'Honor en l'Exposició Internacional d'Art celebrada a Buenos Aires el 1912.

L'any 1904, la fabrica va quedar paralitzada per una vaga per motius salarials i, davant les dificultats per abastir-se amb la malla de plata, realitzà contactes amb l'illa de Mallorca a on va enviar dones per ensinistrar el personal necessari. La mà d'obra mallorquina va arribar a ser molt important: el 1919 constituïen el 44% del total; a Menorca destacava Ciutadella, amb el 38,8%.

El creixement de l'empresa era constant: el 1913 treballaven al taller 42 operaris i 900 dones elaboraven a les seves cases la malla. Aquest any, amb motiu de l'estada a l'illa de la infanta Isabel, aquesta visità les instal·lacions. El 1915 va projectar una nova fàbrica en un solar contigu a la seva casa, la qual va estar totalment operativa l'estiu del 1917. Era un notable edifici de tres naus que ocupaven 575 m2. Gomila introduí avançats sistemes organitzatius que havia conegut als seus viatges a l'estranger i foren imitats aviat per altres empresaris argenters. Fou el primer taller en implantar la producció en gran escala: el 1918 hi treballaven 71 operaris.

Els anys de major producció foren els immediatament anteriors a la I Guerra Mundial quan elaborava 53 kg setmanals de moneders (uns 2.756 kg anuals). Durant la guerra els millors anys foren el 1916 i 1919, amb 1.800 kg. Els països en guerra van restringir les importacions de productes de luxe; els mercats alemany, belga i italià es van perdre i els Estats Units van imposar uns elevats drets aranzelaris. Tanmateix, l'esforç bèl·lic va debilitar la competència, especialment dels fabricants alemanys.

A la fi de la guerra la inflació va provocar la substitució de la moneda de plata i or pels bitllets i el canvi de les bosses de malla per les carteres de pell. El negoci encara rutllava els anys 1918-1920, gràcies a les vendes a Sudamèrica i, amb menor mesura, l'Índia i Austràlia. El segon semestre de 1920 la demanda va caure de forma dràstica. Com que també rebia comandes de calçat va cedir part de la seva fàbrica a Codina per elaborar sabates de goma. El 1921 els preus de venda es van esfondrar i l'empresa entrà en pèrdues. Intentà continuar posant en marxa produccions alternatives (trofeus, encenedors, etc.) fins que l'any 1923 va tancar. Llogà la fàbrica a l'empresari tèxtil Eugeni Valery, i va funcionar fins que el 1936 fou destruïda per un bombardeig de l'aviació italiana.

El 1906 participà en la creació de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca i fou vocal de la primera Junta. El 1956, amb motiu del cinquantenari de la Cambra, fou nomenat President Honorari i es col·locà el seu retrat al Saló de Sessions. El 1968 l'Ajuntament li va concedir la Medalla de Plata de la Ciutat de Maó. Va morir el 23 de juny de 1971.

Nota. La fotografia de l'article dedicat a Pere Mir i Mir publicat la setmana passada fou cedida per Guillermina Mir Vinent.