Guillem Coda Pons

Guillem Coda Pons va néixer a Maó el 21 de març del 1880. Els seus pares eren Lluís Coda Salord, un notable sabater, i Margarita Pons Tudurí. Guillem va aprendre la professió al taller familiar. Compaginava el treball amb els estudis i després de finalitzar l'ensenyament elemental va estudiar Comerç. A la mort del seu pare, el 1903, Guillem va muntar un taller de plateria amb el seu germà Lluís. L'abandonament de l'activitat sabatera no fou total: el 1906 Lluís i Guillem Coda es van integrar en la Sociedad Exportadora de Calzado de Menorca, que pretenia fer una expedició comercial a Cuba i Mèxic per apaivagar la crisi del sector. Posteriorment s'associaria amb aquest grup d'empresaris per fundar Canut, Esteve, Coda, Costa i cia.

El 1910 Guillem Coda va constituir "La Eléctrica Villacarlina" s'avançava als plans de La Eléctrica de Sabadell i de la Eléctrica Mahonesa de Francesc Andreu per instal·lar una fàbrica d'electricitat al poble des Castell per al servei particular i que també guanyà el concurs per l'enllumenat públic de la població. La inauguració de les instal·lacions tingué lloc a finals de juny. També fundà La Eléctrica Campesina que el 1914 va subrogar-se el contracte de l'enllumenat públic de Sant Lluís, atorgat el 1911 a La Eléctrica Balear de Miquel Thomàs, qui havia incomplert els termes pactats. Coda prestà aquest servei fins el 1921 en què traspassà l'empresa.

Quant a la fabricació de moneders de plata, el primer taller, instal·lat en el domicili familiar del carrer Governador Ramírez on el seu pare tenia la fàbrica de sabates, es va traslladar abans del 1912 a l'immoble del carrer Sant Manuel conegut com s'era des Deume. Els anys 1914 a 1916 va efectuar una sèrie de reformes a l'edifici i va anar introduint maquinària; a inicis del 1917 instal·lava un motor elèctric. La facturació de l'empresa va créixer ràpidament: el 1915 era de 300.000 pessetes, el 1916 500.000, el 1917 800.000, el 1918 1.200.000 i el 1919 de tres milions i mig, i així i tot no va poder satisfer a la demanda, que ascendí a sis milions. Les vendes estaven molt diversificades, ja que servia a Europa (França, Portugal, Itàlia, Anglaterra, Holanda), Àfrica (tots els països i colònies del nord i altres països com el Congo Belga, Angola i Sudàfrica), Amèrica del Nord i del sud, Àsia (Palestina, Pèrsia, Siam, Xina, Japó i Filipines) i Oceania. Els mercats més importants eren el francès, l'anglès, l'espanyol i el sud-americà.

Aquest progrés va determinar a l'empresari a construir el 1918 un notable edifici dissenyat per l'arquitecte Francesc Femenias, les obres del qual van finalitzar l'estiu del 1920. La fàbrica fou una de les primeres que va utilitzar procediments moderns d'organització. Les naus albergaven nombroses màquines (el 1919 adquiriria la primera premsa de volant a fricció de l'illa) i fou una de les primeres en disposar de taller mecànic auxiliar propi

L'empresa elaborava moneders d'or i plata amb la malla teixida a mà i ornaments amb filigrana de dibuixos fins, i altres productes (cadenes, anells, cigarreres d'or i plata, petaques, botons de puny, tovalloners, gerres, etc). La fàbrica comptava amb una secció de gravats i creació de models, amb els darrers avenços. Eren dissenys originals, alguns d'ells ornats amb pedres precioses, com robins, zafirs i brillants. També es confeccionava malla per procediments mecànics, de qualitat inferior, però amb bona sortida com article de consum massiu. El departament comercial, en el que Lluís Coda tenia un paper destacat, era molt remarcable. Tenia agents a Barcelona, Marsella i Gibraltar, així com diversos viatjants. Comptava amb mostraris atractius i desenvolupava una publicitat moderna; es va editar un catàleg de 200 pàgines il·lustrades pel mercat internacional. També es dissenyà un logotip artístic amb la paraula Coda.

Al començament de 1919 l'empresa funcionava a ple rendiment, fins al punt que la fàbrica només manufacturava la meitat de la producció i la resta era servit per altres tallers. L'any 1920 treballaven a la fàbrica dos-cents treballadors: 150 homes i 50 dones, a les que s'havia d'afegir fins a dues mil dones (de Menorca, de Mallorca i Alacant) que manufacturaven la malla fora de l'establiment. El creixement en relació amb l'any 1918, en què treballaven per a la casa vuit-centes persones en total, era notable. Els salaris dels operaris de la fàbrica van tenir una evolució similar i passaren de 52.206 pessetes el 1918 a 154.810 el 1919.

Coda va destacar pel tracte que donava als obrers: va fer socis a diversos caps de taller i d'administració, i al començament del 1918 creà una societat de socors mutus, el dèficit de la qual va assumir. També va establir una caixa d'estalvis i previsió per fomentar l'estalvi dels treballadors, i féu una donació a favor de cada treballador equivalent al cinc per cent del seu sou (en total més de 2.600 ptes). El 1919 féu una altra donació de 15.480 pessetes, l'equivalent al 10% dels salaris.

L'empresari fou elegit regidor de l'Ajuntament de Maó el 1913 i fou reelegit dos cops més, fins que cessà el 1918. El 1916 fou nomenat vicepresident de la Junta Directiva del Casino d'Obrers de la Unió Republicana, el qual passà a presidir el 1918. Va realitzà una generosa donació per a les obres del nou local, el Saló Trianon, que fou inaugurat el febrer de 1919.

A partir de 1921 la crisi del sector va crear dificultats a l'empresa, que el 1922 deixà de produir. Coda es va intentar adaptar als nous temps: el 1920 fabricava sabatilles i calçat de tercera classe. El 1923 s'associà amb Josep Gil, un mecànic de l'empresa, per fundar una fabrica de frontisses, Bisagras Adoclig. Tanmateix, l'empresari arribà a estar en una situació financera delicada i el 1925 va vendre la seva part. L'any anterior havia venut la fàbrica a Josep Codina, que elaborava calçat de goma. El 1925 es va associar amb Carles Homs, l'administrador de l'Elèctrica des Castell, per fundar una fàbrica d'espardenyes a aquest poble, que va arribar a tenir entre 25 i 30 treballadors. El 1929 va vendre aquesta participació al seu soci, així com l'Eléctrica Villacarlina a Francesc Andreu.

Guillem Coda s'havia casat amb Catalina Barber, amb qui tingué cinc fills. L'empresari es va establir a Palma l'any 1930, des d'on el 1931 i 1932 va registrar dues patents per a la fabricació de soles de goma. El seu trasllat es va veure facilitat pels contactes que mantenia amb Joan March. El seu fill Óscar Coda es va afegir el 1934, en què demanà una patent per a la fabricació d'espardenyes de goma; el 1935 obtindria tres patents més, dues de les quals foren registrades a França i a Anglaterra.

Abans de la Guerra Civil els Coda es traslladaren a Alacant, la zona més dinàmica d'Espanya en calçat de goma. El 1941 Guillem Coda va registrar la patent d'una màquina per a la fabricació de calçat amb sola de goma. El 1944 constituí Vulcanizados Coda, SA, amb un capital social de 750.000 pessetes. La societat, que registrava patents de forma freqüent, donava suport tècnic al muntatge de plantes de productes de goma.

Óscar Coda el 1944 va introduir una millora a la seva patent del 1935. La invenció fou registrada a Mèxic, país en el que s'establí aprofitant les connexions del seu oncle Lluís. La dècada de 1950 els dos germans Óscar i Lluís fundaren l'empresa Flex-Coda, que va desenvolupar el procés d'utilització de materials recuperats, pel que són considerats uns dels pioners de la indústria de gomes del país americà.

El fill major, Ateneu, treballava amb el seu pare; un altre fill, Nardo va muntar una fàbrica de gomes per a components de l'automòbil, que tenia entre els seus clients la Renault. Tot i que Guillem Coda presidí fins al final el Consell d'Administració de l'empresa, la dècada de 1960 Óscar passà a exercir la direcció efectiva. Residia a Mèxic i es desplaçava a Alacant per encarregar màquines i controlar el seu acabat. Guillem Coda morí el 8 de setembre de 1970 a Alacant. Óscar Coda continuà les activitats de l'empresa a Mèxic fins al seu tancament a finals de la dècada de 1980.