Què justifica la violació de la sobirania d’un Estat?

En realitat, les grans decisions que es prenen en aquest camp venen emparades per dos punts de vista contradictoris: el primer diu que la sobirania dels Estats és intangible i que, per tant, no s'ha d'intentar mai "forçar-la", per nobles que siguin les motivacions en joc. El segon, en canvi, creu que una posició tan radical no és acceptable i que la sobirania no és un dret absolut que impedeixi la seva violació, sobretot quan hi ha el perill d'una greu de transgressió dels drets humans.

Mentre els criteris que sostenen el primer punt de vista són contundents (el resultat de la violació de la sobirania és sempre negatiu, ja que una infracció del principi de no intervenció en provoca inevitablement d'altres, fins al punt que els problemes que genera sempre són superiors als que resol), el criteris que argüeixen els partidaris de la segon punt de vista solen ser més vagues i poden variar segons el cas. D'aquesta variabilitat no hem de deduir, però, forçosament una arbitrarietat a l'hora de decidir, ja que aquest darrer punt de vista ha de comportar necessàriament una valoració seriosa i responsable dels fets que determinen la intervenció.

Els partidaris d'aquest segon criteri d'actuació en matèria de política internacional entenen, per tant, que la decisió d'intervenir violant la sobirania d'un Estat no es regeix per normes immutables sinó que s'han d'avaluar en cada cas les situacions, ja que cadascuna d'aquestes és particular i, per tant, exigeix una resposta particularitzada. Això fa que, accions que s'assemblen, puguin tenir respostes diferents, fins i tot antagòniques.

Contràriament al que podrien pensar alguns dels meus lectors (sobretot arran de l'esmentat article del 27 de març), no sóc partidari del primer punt de vista sinó del segon. Jo també crec que cada situació exigeix d'una resposta particular i no considero, per tant, la sobirania nacional com un dret intangible (encara que sí l'entenc com un dret fonamental que, en principi, s'ha de respectar). Ara bé, del que no hi ha dubte és que, a l'hora d'optar per aquest darrer punt de vista, correm el perill de caure en la incoherència i de tractar els problemes derivats de la política internacional amb dues vares d'amidar. I això sí que és criticable.

De fet, no cal anar gaire lluny per observar com, durant les darreres setmanes, els actors internacionals estan actuant sense una lògica aparent. En efecte, mentre que, a Líbia, emissaris de la comunitat internacional, amb el suport de països àrabs, fan costat als opositors del dictador Gaddafi, a Bahrein, l'Aràbia Saudita, amb d'altres monarquies del Golf, ha asfixiat l'oposició sense que els països accidentals s'indignessin, per no dir que ho han fet amb el seu acord tàcit. Al Iemen, en canvi, aquestes mateixes monarquies han intentat que es produís un canvi de poder controlat, maldant perquè el president partís alhora que tractaven d'impedir que l'oposició islamista acabés imposant-se. Aquest cop, l'Occident tampoc no ha dit res i ha actuat amb una completa indiferència.

I què hem de dir de la Síria de Bachar El-Assad? En vaig parlar el passat 17 d'abril, i he de tornar-hi perquè, mentre en aquest Estat la violència de la repressió s'intensifica, ningú no sembla que reclami vertaderament una intervenció.

Després que el president silenciés qualsevol mena de canvi polític en el discurs del passat 30 de març, el dia 1 d'abril, a la sortida de la pregària del divendres, deu manifestants van ser morts a Douma, un barri dels afores de Damasc. El 8 d'abril, davant el seguici de manifestacions, el president ordenà a les forces de seguretat que disparessin i aquestes van provocar desenes de morts a tot el país. El 13 d'abril, la protesta s'escampà fins a Alep, i el 15 d'abril, els manifestats hostils al règim es van concentrar per primer cop a Damasc. Davant això, Bachar El-Assad va aixecar, el 21 d'abril, l'estat d'estat d'excepció que regia a Síria des del 1963.

Però això no va ser suficient per ofegar la protesta massiva d'una gent que, pels carrers de la mítica Damasc, cridaven –com abans ho havien fet els manifestants de Tunis, de Líbia o d'Egipte- "Ni salafistes (1) ni Germans musulmans (2). Nosaltres volem la llibertat". Això fins al punt que, el divendres 22 d'abril, la major part de les grans ciutats sirianes van ser objecte de manifestacions.

El 23, Barack Obama, condemnà les violències del règim sirià, crítica que també va fer la gran majoria de líders europeus. El 26 d'abril, es comptaven ja 400 morts a tot el país, i el 27 d'abril, al Consell de Seguretat de l'ONU, Rússia i Xina bloquejaren un projecte de resolució que condemnava el règim d'El-Assad. A finals d'abril, una sagnant repressió es va abatre sobre els insurgents que obligà a milers de sirians de fugir en direcció al Líban i a Jordània.

Aquesta darrera setmana, Bachar-El Assad ha intensificat la repressió mentre la Unió Europea embargava els béns d'un germà del president de Síria però sense prendre cap determinació sobre els béns d'aquest en el continent europeu.

I jo em demano: és suficient que culpem Rússia i Xina de la no intervenció a Síria? Formalment, sí; però no en el fons. Rússia i Xina han servit aquest cop de paraigües als nord-americans i a les grans potències europees que s'han vist alleujades en saber que la seva teoria de la intervenció –aplicada tan lleugerament a Líbia (sense resultats encara definitius, però que ha provocat ja un seguici de morts i de destruccions d'edificis)- aquest cop no seria aplicable a la Síria de Bachar El-Assad.

–––
(1) Els salafistes pretenen trobar una via de modernització que sigui, però, específicament islàmica.
(2) La ideologia dels germans musulmans està basada en l'establiment d'un estat islàmic basat en la Xaria (llei islàmica).