Reivindicació del lloc

L'estiu de l'any 2003 vam presentar, per primera vegada públicament, al pla de la Creu el projecte del nou teatre de Sant Lluís. Una iniciativa engegada amb entusiasme pel batle Llorenç Carretero amb el suport del regidor i aparellador Juanjo Pedrosa que iniciava el camí -sempre llarg camí el dels edificis públics- per solucionar el dèficit d'espais culturals en condicions al poble, i que havíem acceptat amb gran il.lusió a causa de l'apassionament que sempre ens provoca treballar amb espais teatrals. Vam presentar un projecte que havíem estudiat a fons -i que en essència s'ha mantingut fins al final-, ja que el solar on hi havia l'antic teatre (vam analitzar altres possibles ubicacions i vam deduir que era la millor) té unes dimensions petites i el programa de les activitats que l'Ajuntament ens havia presentat era ben extens. La proposta era construir un edifici nou amb totes les característiques d'una arquitectura contemporània, tant en l'interior com en l'exterior, que respectava profundament els trets més significatius de l'arquitectura del poble de Sant Lluís sense copiar-los, però intentant integrar-s'hi; mantenia una volumetria amb la màxima discreció possible (un teatre necessita volum en alçada), i complia les sol·licituds del programa, ben extens, ben polivalent, estudiat a fons quant als usos a desenvolupar-hi per l'Ajuntament.

Des d'aquell moment hem anat explicant el projecte en nombroses reunions amb col·lectius prou diferents que utilitzaran l'espai en el futur, associacions, i a nivell particular a alguns santlluïsers preocupats o entusiasmats amb la idea, i fins ara l'acceptació ha estat general, fins i tot amb el tema de la façana, que és el que ha provocat més dubtes i ens ha animat a estar atents i ser acurats, també responsables, amb la proposta que finalment s'executi. No obstant açò, pens que anar explicant el procés del projecte, la marxa de les obres i fer que tothom participi de les contínues reflexions que una arquitectura en construcció provoca ha d'ajudar a suavitzar algunes desconfiances, aclarir incògnites i completar una visió més àmplia del que ha de ser un edifici públic a la ciutat avui, un equipament singular, una arquitectura que voldríem que ajudés a fer millor Sant Lluís en tots els aspectes, fins i tot en l'estètic. Per començar aquest relat en temps real que durarà alguns anys, val la pena aclarir algunes qüestions prèvies.
L'arquitectura com a unitat i no com una suma d'un espai interior i una façana. No entenem avui que un edifici s'hagi de conformar a partir d'ajuntar aquests dos elements artificialment separats sense que hi hagi una coherència entre ambdós. Aquest és un tema que fa temps que treballam i intentam fer avançar cap a l'enteniment que l'arquitectura, la bona arquitectura, s'ha de concebre com un tot. No podem crear un interior que satisfaci les nostres necessitats d'avui, que sigui modern, funcional, pràctic, atractiu, i que després tapem aquest interior amb una façana que no té res a veure amb l'essència d'allò que hem creat. Hi ha d'haver una correspondència lògica entre els dos elements. Aquesta idea també és aplicable als edificis en centres urbans, amb totes les precaucions que es vulguin. La ciutat sempre ha crescut a base de nous edificis públics atents a les consideracions de l'època en què es van construir. Si no és així, la ciutat no avança i cada vegada més és un museu. Si no és així, la incoherència de l'arquitectura provoca una disfunció: avançam amb els interiors i mantenim un decorat que no explica gens ni mica la vida que no s'atura mai als interiors. Per tant, l'arquitectura ha d'aportar coherència, unitat i estar atenta al moment.

D'altra banda, la vida dels pobles i ciutats passa per la substitució dels edificis antics que han quedat obsolets per noves obres que han d'aportar nova vida al poble. En aquest procés d'enderroc dels edificis urbans antics s'ha de ser respectuós amb les arquitectures que tenen un valor patrimonial i saber entendre que no tot allò que és antic s'ha de conservar. Aquest és un tema que provoca certes polèmiques en determinats edificis, moltes vegades per manca d'una anàlisi prou eficient i serena. La construcció de l'antic teatre no tenia cap valor arquitectònic global, cap espai significatiu per conservar, cap element valuós. Ni tan sols les dues petites columnes amb capitell que sostenien la llotja correguda són peces valuoses -així i tot les hem conservades- ni els arcs de la façana responien a cap determinació culta, més enllà de ser un element constructiu habitual en la construcció antiga; res mostrava prou valor arquitectònic per ser preservat. Així i tot, el teatre sí que tenia una característica que calia mantenir: la permanència de l'ús públic de teatre en el mateix lloc. Mantenir la memòria de l'ús teatral en aquest trast, en el carrer principal del poble, des que es va construir a principi de segle XX i que aquest ús es mantengui en aquest lloc central, que aquest ús contribuesqui a fer poble, que el nou teatre sigui un factor dinamitzador de la vida urbana, va ser des del principi una condició que tothom va estar d'acord a mantenir.

Finalment, hi ha la qüestió de la nomenclatura del nou edifici, encara que sigui un tema secundari: teatre, espai polivalent, sala multifuncional, etc.? Sabem que l'edifici teatral, independentment de les seves dimensions, ha anat evolucionant modernament quant a la seva tecnificació i usos que s'hi puguin realitzar. Les darreres sales multifuncionals que hem pogut estudiar accepten activitats diferents, des de conferències fins a concerts, passant per reunions, presentacions, jornades, etc., però poques acullen també, i a la vegada, el ball i el teatre. La sala de Sant Lluís està pensada perquè el seu espai limitat pugui admetre tant una exposició com un concert amb ball com una obra teatral escenificada amb els mitjans tècnics mínims, però suficients. D'aquí que ens agradi la seva multifuncionalitat, la seva gran polivalència. Ara bé, poder-hi fer també teatre hi dóna un avantatge únic i ens permet seguir definint-lo com el nou teatre de Sant Lluís.

L'enderroc

Possiblement l'empresa Antonio Gomila SA, que va guanyar el concurs per construir el teatre, sigui la constructora menorquina amb més mitjans avui en dia a l'illa. Manté un bon grup de tècnics, caps d'obra capacitats per construir edificis amb garantia d'aconseguir resultats excel·lents quant a la qualitat i l'eficiència. Així ho esperam l'equip d'arquitectes, aparelladors i enginyers que dirigirem aquesta obra clau per a Sant Lluís. I la primera acció que hem assolit ha estat l'enderroc del vell edifici, que ja ha finalitzat sense gaires inconvenients, si no comptam les molèsties inevitables als veïns i comerciants en una obra central i de difícil accés. Cal apuntar el gran avantatge de la compra -per part de l'Ajuntament i amb l'eficaç gestió del seu batle- d'una cotxeria al carrer de Sant Antoni, que ha millorat moltíssim la funcionalitat del futur teatre i que en la fase d'enderroc ha servit per disminuir les molèsties al carrer central.

Ara que el vell teatre ja és història, comença una altra crònica. Netejat el solar, hem pogut descobrir una pedrera –possiblement d'on es van treure els cantons i les peces per bastir el vell teatre- no gaire profunda que ens mostra el tipus de terreny que haurem de picar per fer els soterranis del teatre, on s'han de situar els camerinos i els serveis generals de l'edifici.

La tecnologia avança i en construcció intentam aprofitar-ne els avantatges. Un gran disc o un braç amb cremallera, que pot fer un tall de 2,20 metres de profunditat, començarà prest a tallar el marès a plom de les dues mitgeres i ben arran del carrer i de la paret del fons del solar. Es tracta d'aconseguir un buidatge del terreny fàcil i manco molest. La separació del tall reduirà vibracions i donarà més seguretat a les feines de les màquines.

Un nou edifici públic

En les darreres xerrades amb l'associació de veïns de Sant Lluís vam poder explicar com el poble de Sant Lluís havia pogut avançar edificant nous edificis d'equipaments als afores del nucli urbà. Les escoles, el poliesportiu, la unitat sanitària, etc. havien augmentat el valor del poble, havien ajudat a crear ciutat i a fer més funcional, coherent i autosuficient Sant Lluís. No obstant açò, l'església, la millor peça d'arquitectura del poble; els tres molins, elements únics i definidors de l'sky line de Sant Lluís, i possiblement el lloc d'en Caules seguien essent les arquitectures més valuoses que donen sentit al conjunt urbà i ressalten dins de l'estructura de cases de trast blanques, d'enfront pla i baixes, que són els trets urbans invariables de Sant Lluís. Tots aquests edificis públics ajuden a fer poble, ajuden a crear activitats i a cohesionar el funcionament de Sant Lluís. Els edificis públics són peces diferents de les cases d'habitatges i han de singularitzar el seu aspecte per convertir-se en fites importants dins de la trama. Són edificis que mostren que la ciutat té activitat més enllà dels habitatges i el seu exterior no pot ser mimètic de les cases que l'envolten, sinó que ha de poder mostrar una imatge diferent en correspondència amb allò que té de diferent el seu ús interior. El nou teatre vol ser una arquitectura que aporti un nou aire, integrat en la imatge del carrer, i que aculli en els espais interiors les diferents activitats que ara mateix s'han de realitzar sense condicions a altres llocs.