Glocalitat

Shakespeare, per molt que hagi escrit les obres més universals de tota la literatura de la nostra tradició cultural i literària, mai no va deixar de beure d'allò que li queia més prop, i no crec que ningú pugui discutir que era profundament anglès. El Quixot és una obra amb un color local extraordinari, i no crec que ningú pugui negar que es tracta d'una obra absolutament universal. Per tant, la universalitat passa, en primer lloc, per reconèixer el propi arrelament al lloc d'on un procedeix. La universalitat, paradoxalment, passa per reconèixer les pròpies arrels, per tenir un entroncament local clarament definit.

L'antítesi d'aquest paràmetre de pensament (estar arrelat, actuar localment, per tal de ser universal, de pensar globalment) vindria determinada pel cosmopolitisme anacional, asocial i sovint apolític que predomina (o que almanco es troba molt estès) entre nosaltres. N'hi ha que es pensen que autoqualificant-se com a cosmopolites, o com a ciutadans del món, ja abasten alguna cosa més que aquells que ens definim com a eivissencs, o com a jordiers, o com el que sigui, però amb un caràcter més marcadament local. Arrelament i universalitat van junts. I el desarrelament, des del meu punt de vista, allò que provoca, bàsicament, és provincianisme.

Una de les frases més absurdes de l'antiglocalitat és aquella que pregona que "el nacionalisme es cura viatjant". Se sol dir, des de la perspectiva d'un nacionalisme concret -entre nosaltres, invariablement, el nacionalisme espanyol- tot intentant mostrar-se com a més universal que aquells que defensam el "nacionalisme" d'una de les suposades parts d'aquest suposat tot que és el regne d'Espanya. Qui la diu suposa que, si anam pel món, deixarem de defensar el dret d'autodeterminació (per a les Illes Balears o per al conjunt dels Països Catalans), que ens recarà més expressar-nos habitualment en llengua catalana (o que, almanco, posarem menys pegues a passar-nos a l'espanyol, a ca nostra mateix), o que tant ens farà si els nostres trets d'identitat es troben sòlidament assentats dins la nostra societat.

De fet, s'han escrit moltes pàgines profundament provincianes en llengües suposadament universals, i, en canvi, se n'han escrit de ben universals en llengües de menys abast demogràfic. Davant la dita xovinista de "puix parla en català, Déu li'n do glòria", el gran moralista i excel·lent poeta Pere Quart hi oposava: "puix parla en català, vegem què diu". Perquè la universalitat d'allò que expressis no té res a veure amb la llengua que facis servir com a vehicle per expressar-ho, sinó en la capacitat que tenguin humans d'arreu del món de poder connectar-hi, per sobre de barreres culturals, polítiques o socials.

Crec que tot això és fàcil de pensar i d'escriure, des d'unes illes que constitueixen el paradigma del que serà la nova acció dins el món globalitzat, amb totes les seues contradiccions. Unes illes que no poden gestionar els seus propis recursos, perquè el finançament s'acaba decidint des de Madrid, però que tenen emprenedors que doten d'electricitat un terç de Mèxic, o que dominen el turisme a tres quartes parts del Carib, o que compten amb empreses que s'expandeixen per tot el món.

Estructuralment, ja hem superat fa temps el corsè del regne d'Espanya. Ja hem superat de llarg el provincianisme que ens ha tenallat històricament. Ara només fa falta traduir-ho a seients públics i representativitat internacional. Perquè no tornem a quedar en un interruptus, com va passar a la Renaixença.