A Grècia, des de l’Acròpolis, es veu l’abisme

De tota manera, a Grècia (també a Espanya), els mals no són imputables només als governants, perquè en una major o menor mesura tots en som responsables. Tots, en efecte, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, tots ens hem enganyat sabent-ho (o tenint possibilitats reals de saber que ens enganyàvem), i ara, ens agradi o no, haurem de fer pinya per sortir d'aquesta mena d'atzucac on ens trobem.

Més enllà de deduir qui és més responsable de la greu situació en què es troba Grècia (si els conservadors de Karamanlis que van obrir les portes al desastre urbanístic, que van permetre que tot l'Estat fos un frau, que van enganyar els comptes a l'hora de mostrar-los a la Unió Europea i que van fer una despesa enorme per obtenir uns Jocs Olímpics que no podien pagar, o si ho són els socialistes de Papandreu, que han imposat la disciplina ferrenya que li ha exigit l'autoritat monetària europea per rebre els diners del rescat). Sigui com vulgui, el que no podem deixar de tenir en compte és que són tots els grecs (encara que, més especialment, la classe política) els primers responsables de viure en un Estat on els elements substancials d'aquest són un frau.

Les autoritats greques han estat, en efecte, els primers responsables de permetre una economia subterrània que s'estima en cent mil milions de dòlars, la qual representa gairebé el 30% del PIB. Un muntant, doncs, gegantí, per a un Estat amb un nivell impositiu fins ara molt feble i on l'evasió al fisc ha significat una mena d'esport nacional. Això fins al punt que si aquesta economia paral·lela no existís, Grècia tindria un superàvit.

Quan vaig ser a l'hotel on he residit aquest darrer cop que he visitat Atenes, vaig pujar a la cafeteria amb terrassa que tenia a l'àtic. Des d'allí es veia perfectament el Partenó i, en veient-lo, l'home que tingui un mínim de sensibilitat artística, no pot menys que emocionar-se. Un matí, la meva dona i jo vam pujar fins l'Acròpolis acompanyats d'Eusebi Ayensa, l'actual director de l'Instituto Cervantes. En ser-hi a la vora em va sorprendre de trobar-hi les mateixes grues que havia vist deu anys enrere. "És que les obres no s'acabaran mai?", li vaig demanar. "Els grecs –em va respondre Ayensa- creuen que mentre hi hagi grues hi haurà subvencions de l'UE, per tant, mai no veurem l'Acròpolis alliberada". El vespre anterior, sopant amb el meu editor d'Atenes, Nikos Iordanidis (Editorial Lagoudera), un home d'empenta però profundament desesperançat, aquest atacà durament els polítics i em va assegurar que un percentatge molt petit dels diners que arribaven d'Europa s'aplicaven a la destinació fixada. La major part d'aquests acabaven a mans privades. Però Iordanidis creia (també jo ho he cregut sempre) que no és encertada l'opinió d'aquells que asseguren que "tenim uns polítics que no ens mereixem". Tan ell com jo creiem que "tenim els polítics que se'ns assemblen". Si són corruptes, això vol dir que també ho som nosaltres. Si són mediocres, això vol dir que també nosaltres ho som. Els polítics són sempre el reflex (potser hauríem de dir la síntesi) de la societat que representen.

Això es veu molt clarament a Grècia on l'Estat (l'hagin governat els uns o els altres) ha dut sempre a terme una política netament i descaradament clientelista. Cada govern ha distribuït als seus fidels funcions retribuïdes pels pressupostos de l'Estat, ordenant una o més pagues extraordinàries fins i tot quan ja s'havia manifestat la crisi. Ara, però, quan el govern aplica mesures dràstiques, la gent protesta, omple la plaça Sintagma (plaça de la Constitució) i trenca vidres, portes i mobiliari urbà. Massa tard. Perquè ara Grècia està fermada de mans i peus. Poc hi poden fer ja els polítics si és que volen que els europeus i els banquers alemanys i francesos els deixin els diners necessaris per al rescat.

Tot el sistema polític i econòmic de Grècia ha estat sempre un immens frau. I d'aquest se'n beneficiaven també els ciutadans, que es van acostumar a viure al marge de les normes. És ben curiós, a tall d'exemple, la imaginació que han tingut darrerament els responsables de la Hisenda municipal atenesa, que han enviat helicòpters als barris residencials d'Atenes per identificar les piscines construïdes. N'han identificat milers, de les quals només 300 s'havien fet i declarat amb les corresponents llicències.

De sobte, la Hisenda pública s'ha interessat a controlar les professions liberals, que a penes pagaven impostos. Només els empleats i els jubilats tenien els sols sota control i pagaven per força. Durant el mes de juny, s'han publicat els noms de seixanta-sis metges acusats de frau, i el passat mes de maig el govern va posar un antic fiscal especialitzat en la lluita antiterrorista al front de la brigada financera. Però les impressions generals són que ben poc s'està aconseguint.

Segons la premsa anglesa, pocs dies abans de les darreres mesures ordenades pel govern de Papandreu, la ministra de Treball, Loúka Katséli, havia criticat en una emissora de ràdio grega la gran flexibilitat dels criteris objectius impositius per determinar la renda de les professions liberals i dels autònoms. Per demostrar-ho, la ministra posava l'exemple d'un matrimoni que posseïa dues residències, dos cotxes, un veler de 10 metres i declarava un ingrés de 19.000 euros de renda anuals. Aquest no pagava més que 9 euros d'impost a la Hisenda Pública.

Grècia necessita, per tant, una reforma profunda, i això demana un canvi de mentalitat. Primerament, en els qui són en el govern o poden ser-hi (cosa que els conservadors no sembla que hagin entès). Però també en els ciutadans, que hauran d'assumir la dura realitat en què es troben i hauran d'acabar entenent que l'Estat no és aquell pare omnipotent i bondadós que sempre està i estarà dispost a donar però mai a rebre. Hauran, doncs, d'assumir que l'Estat no és un pare, ni és omnipotent (gràcies a la crisi hem descobert que els Estats poden fer fallida, cosa que no sabíem fins avui), ni és tampoc un pare bondadós. L'Estat és, a tot estirar, un reflex de nosaltres mateixos.