Contra el català

Observem com funciona, a l'"Estat de dret" anomenat Espanya, la divisió de poders, en relació a la política lingüística. A les comunitats dites autònomes on guanya el Partit Popular, immediatament es produeix un retrocés en el grau d'implantació de la llengua pròpia, evidentment sempre que la llengua pròpia no sigui l'espanyol. El País Valencià en constitueix un cas paradigmàtic, que interessa fora de les nostres fronteres. Però a l'antic Regne de València s'hi ha afegit Galícia, i ara tot apunta que també li fa gràcia al govern de les Illes Balears. En tots aquests casos, la feina de la força política autodefinida com a "conservadora" (que, en aquest cas, de conservadora en té ben poc), defensa que no es pot "imposar" la llengua i, per tant, imposa que de llengua imposada només n'hi hagi una: la de l'Estat. Perquè, contràriament al que passa a la tradició anglosaxona, a la nostra part del món sempre n'hi ha alguna, de llengua, que és obligatòria, imposada i d'obligat coneixement per a tothom.

El PP –moltes vegades amb la connivència de sectors de l'esquerra i amb l'aplaudiment indignat- carrega pel flanc de la política. Els partits que volen mantenir l'estat unitari es confabulen per anar llimant tant com puguin l'oficialitat de qualsevol llengua que no siga l'espanyol. Perquè, per definició, qualsevol llengua oficial és d'obligat coneixement generalitzat en una societat. I normalment ningú no ho discuteix.

Al flanc polític se li suma, amb entusiasme i ardor, el flanc judicial. Recentment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha sentenciat contra el sistema d'ensenyament del Principat (establert a partir d'acords democràtics per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya). Això, ses senyories, com que entenen la democràcia d'una manera una mica particular, s'ho passen pels folres, i dictaminen que a Catalunya no pot ser que la llengua vehicular general de l'ensenyament sigui només la llengua catalana. Hi volen la seua, també. Diguin el que diguin els parlaments. Ja se'n cuiden molt, emperò, que la seua, a l'àmbit que controlen, no hagi de conviure amb cap altra, ni que sigui la pròpia del país. Quantes sentències es dicten, en català, al conjunt dels territoris de parla catalana? Quantes se n'hi dicten, a les illes Balears? I al País Valencià? On són, els drets lingüístics dels ciutadans?

Vist el que estam veient, consider que el mite de l'estat de dret i de la divisió de poders ha caigut com un castell de cartes. I que poc ens podem creure ja tota la parauleria que sostenia un armatost tan feble. I tot ho ha hagut de posar de manifest el nostre principal tret d'identitat, la primera clau que ens defineix com a eivissencs, com a formenterers, com a menorquins, com a valencians, com a catalans: la llengua catalana.