Antoni Seguí Mercadal

Antoni Seguí Mercadal, fill de Francisco Seguí Sintes, pagès, i Àgueda Mercadal Pons, nasqué el 25 de juny de 1929 al lloc de s'Albufera des Grau de Maó. No va anar a escola i des de molt petit ajudava els pares en les feines del camp, incloent aixecar enderrossalls, activitat en la qual va destacar molt prest. Durant els mesos d'estiu feia paret seca per altri. El 1953 abandonà la vida pagesa i amb dos o tres d'homes es posà pel seu compte com a mestre paredador. El febrer de 1954 es casà amb Maria Seguí Seguí. Establiren la seva residència al poble de Sant Lluís, en el qual l'empresa sempre tingué el domicili social. Van tenir set fills: Francesc, Àgueda, Narcís, Toni, Lluís, Joana i Rosa, alguns dels quals van treballar al costat del seu pare.

El 1954 va construir les parets del nou camí des Castell a Biniatap, que el 1958 s'allargà fins a Trepucó. El 1956 començà a fer obres públiques, amb el desmunt d'un solar a dalt s'Arraval. Comprava les eines i els primers compressors a Gregori Caules. El 1960 va construir la primera carretera (la de Capifort, sense asfaltar) com a subcontractista d'una empresa mallorquina que havia resultat l'adjudicatària. Tenia una quinzena de treballadors; els treballs de desmunt es van fer amb un matxo i una arada i la compactació del pis amb un piló de ciment. Poc després construí els primers carrers de la urbanització de Punta Prima, i en va asfaltar la carretera d'accés.

Al començament dels anys seixanta va asfaltar diverses carreteres, com la des Castell al cementiri, la de Sant Lluís a s'Ullastrar, l'enllaç a Cala en Porter i els carrers d'aquesta urbanització i els de Cala Blanca. L'obertura dels vials es feia sense maquinària: un equip d'obrers produïa pedralla amb uns martells i un altre asfaltava amb unes calderes a l'interior de les quals s'hi abocaven els bidons de quitrà, que es liquava amb un foc de llenya. Va asfaltar la plaça des Born de Ciutadella, on per primer cop s'empraren piconadores, unes màquines que trituraven les pedres més grosses amb unes mandíbules i seleccionaven el material amb un cernedor. El 1963 creà una societat de comptes en participació, sense personalitat jurídica i de la gestió de la qual era responsable, amb Guillem de Olives, Llorenç Orfila i Antoni Gomila, un treballador seu. Posteriorment s'incorporaren Pere Montañés i Abelardo Oleano. Es va adquirir la primera maquinària pesada: un camió Nazar, dos compressors, una compactadora i una pala 922 Caterpillar. Comprà tres solars a l'actual carrer Vives Llull de Maó, on es construí el magatzem destinat a taller mecànic i on es guardava el camió.

La dècada dels seixanta l'empresa tenia uns 50 obrers i executà els principals projectes d'infraestructures de l'illa: va asfaltar els carrers del centre de Ciutadella i les carreteres de Cala en Blanes, Artrutx i Santandria. El 1964 construïa les xarxes de clavegueram i subministrament d'aigua de diferents zones de Maó. Va fer la carretera de Binibèquer i la urbanització dels nuclis turístics de Punta Prima, Biniancolla, Binibèquer i Calascoves, l'ampliació de la carretera de Sant Lluís a s'Ullastrar i la carretera de Cap d'en Font. Entre el 1966 i 1969 construí l'actual avinguda de la Pau de Sant Lluís. També asfaltà les carreteres de Ferreries as Migjorn i des Mercadal a Sant Adeodat i executà la rectificació del pont de Son Granot de Ferreries, a la carretera general. El desembre de 1966 s'inicià la construcció de la via que enllaça el port de Maó amb la carretera de Maó a Ciutadella. Al mateix temps, a Maó es treballava en la construcció de l'avinguda de Fort de l'Eau, eixamplà el camí de ses Vinyes i s'obriren els carrers situats entre el de Vives Llull i Josep Maria Quadrado.

L'empresa va adquirir una planta de fabricació d'aglomerat en fred, una millora important en les tasques d'asfaltatge, que deixava arraconat el procediment manual. Seguí també entrà com accionista d'Hormigones Menorca. La planta, inaugurada el 1970 a la carretera de Maó a Alaior, proporcionava formigó per a les obres. Les antigues piconadores de pedra van ser utilitzades per darrera vegada el 1969 en els carrers de la urbanització del Cap d'en Font, ja que era més econòmic comprar el material a les pedreres. Va executar les obres del polígon industrial de Maó, inaugurat el 1971 i de la carretera d'accés a l'aeroport de Menorca. El 1970 s'adjudicava la construcció de la carretera d'Alaior a Addaia.

L'agost de 1970 l'empresa tenia més de 70 treballadors. La flota de camions i la maquinària pesant s'havien ampliat i es va construir un edifici a POIMA per allotjar-los. L'oficina va passar del domicili particular de l'empresari a un local de la seva propietat a Sant Lluís. A més de les vies públiques, l'empresa tenia grups especialistes en la construcció de paret seca, la seva especialitat i dels quals Seguí en formà part fins al final, aixecant murs com els del poblat de pescadors de Binibèquer, la carretera del Toro i la colàrsega del port de Maó. Als anys setanta l'empresa tenia la plantilla més nombrosa de la seva història, uns 150 treballadors. Dos grups d'operaris es dedicaven a l'asfaltatge; tenia excavadores, una motonivelladora, compactadores i camions.

S'executaren les urbanitzacions de Cala en Bosc i Binidalí, l'asfaltatge dels carrers de Llucmaçanes, les places Miranda i Eivissa i l'hipòdrom municipal de Maó. També es van construir els col·legis de Ferreries, Mare de Déu del Carme i Antoni Juan, a Maó i el poliesportiu municipal de Maó, inaugurat el 1982, així com els camps de futbol de l'Sporting Maonès i de Sant Lluís.

El 28 d'abril de 1979 l'empresa es convertí en societat anònima, Antonio Seguí, SA, de la qual era l'administrador únic. Els antics participants es quedaren amb l'edifici de POIMA, que fou substituït per una gran nau a Sant Lluís. Era la constructora de l'illa amb la classificació empresarial més completa, fet que li permetia competir en les subhastes amb empreses d'àmbit nacional. El 1980 es va adjudicar l'obra del polígon industrial La Trotxa d'Alaior, que es va allargar durant dos anys, i el novembre de 1981 la construcció de la residència de deficients mentals de Bintalfa.

El novembre de 1981 va constituir amb el constructor Joan Mora Aglomerados Menorca, que posà en marxa la primera planta per a la fabricació d'aglomerat en calent a l'illa. També era accionista de Mepol, l'empresa que subministrava els explosius a les pedreres, i copropietari al 50% de Transports Balmes, que tenia camions per al transport de materials per a la construcció i maquinària pesant. El 1983 va adquirir uns terrenys de 90.000 m2 a Llimpa (Alaior), on obrí la Cantera s'Olivera, per a l'extracció d'àrids utilitzats en les obres. El 1989 fundà la Gravera Llimpet, juntament amb Hormigones Menorca i Aglomerados Menorca, per a l'explotació d'aquesta pedrera que confrontava amb l'anterior. Era propietari del 45 per cent de les accions i en fou nomenat vicepresident. Al començament de la dècada de 1990 va constituir amb Joan Mora Marcas Viales Menorca, la primera empresa menorquina de senyalització viària.

La dècada del 1980 va executar el clavegueram i la xarxa de subministrament d'aigua dels pobles de Sant Lluís i es Mercadal i va fer millores als carrers de Maó i Ciutadella. Va construir els molls de Cala Corb, el port d'Addaia i la cala de Sant Esteve, i les urbanitzacions de Son Blanc, Arenal d'en Castell, Punta Grossa, Torre-solí, Son Vitamina i l'embelliment de Cala en Porter. També va construir de la depuradora de Ferreries i els col·legis Mateu Fontirroig i Doctor Comas, i amplià les escoles de Sant Lluís i es Castell. A vegades s'unia als competidors per executar obres, mitjançant una unió temporal d'empreses (UTE), com el 1982 amb Dragados y Construcciones en la millora de la carretera de Maó a Alaior, amb un pressupost de 300 milions ptes, i uns anys després amb Joan Mora en la reforma de la carretera de Ferreries a Ciutadella.

Els anys noranta va reformar el primer tram de la carretera Maó-Fornells, mitjançant una UTE amb Asfaltos y Saneamientos i féu una altra UTE amb Cubiertas y MZOV per a la construcció de la variant d'Alaior. També executà les infraestructures de la base militar de Sant Isidre i construí el poliesportiu municipal de Sant Lluís. El 1992 l'empresa tenia 90 treballadors i la cartera d'obres havia minvat de forma important, tot i que la facturació era d'uns 800 milions ptes. La crisi de 1992-1993 provocà la reducció de l'obra pública i l'increment de la morositat de les administracions, factors que van precipitar que el 1995 l'empresa fes fallida. L'empresari va morir a Sant Lluís el 6 de gener del 2006.